Poemes

Rosa Maria Arrazola

PoeMar

         (1r premi als Premis Poemestiu'17)

Quan couen els estels a l’Empordà
el cotó de la nit empaita les fissures
i en cada escletxa de la pell hi poso llunes
de menta i vinya verda,
mentrestant s’ascla el món
i aquesta costa immensa em purga el plor
que entela l’aire verge que es respira.
 
I la llum penetra a les tardes grises
i sóc una barca entre mil records
i m’abat la riba tacada de groc.
 
Llavors m’adic amb l’aigua que m’alleva el dol,
i totes les quimeres són visibles:
ets una taca en aquest instant moll,
una boca vermella, un mot, un pit,
un esguard enrogit a l’horitzó,
un astre, una rodona, una gavina blanca
i silenciosa, una pausa darrere del punt i final,
una calma tenaç, un ham que pesca vides,
un esquer que s’enfonsa en les hores humides,
el paisatge del cor i la terra de l’ombra i la follia.
 
I ets l’aroma que copsa cada gota de sal,
el tronc que dansa a la vora del far,
i aquell verd de les aigües de les cales petites,
de l’onada feliç, de les fulles més tendres
i dels versos de sorra que han tenyit el rellotge
d’esperances que passen i que giren i corren
i s’enfonsen i suren en aquesta badia.
 
No som res terra endins, però ets l’arpó del poema
i en aquest oceà no hi caben les mentides.
 
 
 
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

Costa

        (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

Seria sorra
només si tu
fossis onada.
 
Però alguna cosa em diu
que no seríem platja.
 
Vés al poema sencer
Carles Morell

Pro saps

     (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

Pro saps que pot passar:
sovint, les passes t’accentuen la mania.
 
Per ‘xò et cal aquest temps
del pensament.
Per dir-te a poc a poc.
Per triar la mania.
 
(A la terrassa un home només fa el seu ofici.
El fa amb una vigència que intimida.)
 
I tot això ja és tan allò
–vull dir ben lluny o ben enllà–
com un istiu ben natural,
sense consciència;
com un matí sense relat
o bé un passeig
que va algun lloc concret.
 
Tenim sempre present
la línia de les coses,
una manera diferent
de dir «la llum, sempre ideològica»,
i no només el fons,
allà on hi ha el text?
 
Mira’t el text, el fons,
el marc, la llum que ja s’escanya:
és el mateix allò que veus primer
i allò que et quedaries
si haguessis de triar
tenint molt temps per fer-ho?
 
(La vocació, l’amor, l’ofici,
ja són això. No hi ha res més.)
 
La línia de les coses
mai no en constitueix el límit.
 
Vés al poema sencer
Carles Morell

M'adormo en la claror

    (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

M’adormo en la claror
del fil tensíssim, lluminós,
que et penja al nord del front.
Les idees se’n van com la ràbia a l’istiu.
Es va fent més espès el son dels llibres.
 
(Els dits de Petrucciani són més ràpids
que la pel·lícula del néixer
en plena mort de l’altre.)
 
M’escombres els cabells com has fet sempre
i m’entretinc en la fredor calenta
dels teus ulls clars, del teu dir tan nocturn.
 
I ara obro els meus i és com si hi fossis
–tèbia, sincera, esvelta i sense temps,
amb el somriure dibuixat
       a l’ombra d’una pausa.
 
Tu, la que encara no conec. Pro m’hi barallo.
 
 
Vés al poema sencer
Roser Cabacés

La llum del sol

    (3r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

la llum del sol, de bonhora
com una mantellina
tèbia
mentre repiquen les campanes
 
i nosaltres, i el diumenge,
brillant per dins.
 
Vés al poema sencer