Poemes

Pere Pèries

Bellcaire

Primer Premi Poemestiu La Vinyeta 2016

Vas vestir la nuesa

dels meus ulls

quan era infant

i els teus carrers

fan so de bicicleta

al meu record.


Trepitjo encara

aquella pujada

inversemblant,

cap una esglèsia

que prometia

dur-me al cel

pel camí aspre

de l'infern.


Bellcaire,

campana que balla

a l'horitzó,

repicar sord

de la nostàlgia.


I, tanmateix,

l'enyorança dolça

em porta a visitar-te

prou sovint.

Potser vaig deixar allà

més d'una cosa,

o pot ser que els teus camins

són part de mi.
Vés al poema sencer
Guillem Quintana

A la cala

Segon Premi Poemestiu La Vinyeta 2016

Ets a la cala ben sola,

la tranquil·litat traspua,

surts de l’aigua tota nua,

tornes a la tovallola,

t’asseus i et fas una cua.


El mar t’ha vestit coqueta,

t’ha fet un vestit exprés,

deixant-te la la pell repleta

de gotes d’aigua a milers.

T’estires llarga i blanqueta

i en veure’t el sol obsés,

s’encega i perd els papers,

per omplir cada goteta

amb punts de llum passatgers.

I et ressegueix la silueta

amb lluentons sorneguers.


Jo tampoc demano més:

la gota de llum i sal

al clotet de la clavícula

s’està en un lloc especial;

si en pogués ser una partícula

minsa, ínfima i ridícula,

tindria tot el que em cal;

seria un bonic final.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Passejant per la platja de Pals

Tercer Premi Poemestiu La Vinyeta 2016

Amb sol i sola

passejant per una duna

des de Pals fins al riu Ter

despullo les sabates de peus

i nus a la sorra empordanesa

sento les pessigolles,

juganeres un cop més.


I a la desembocadura m’acosto

on brolla la vida i el sol

que brillant s’atura

al vèrtex més blau,

allà on des de la vora,

el mar no té final.
Vés al poema sencer
Isabel Ribera i Carné

He après

He après a escoltar-te,
a escoltar-me
a través dels teus batecs
que em són bàlsam..

Quan et miro,
no hi ha espai en mi
que no quedi reblert de tu,
i em deixo portar pels contorns
indefinits del teu balanceig,
pels aromes salins
que travessen l'ànima,
i curen férides...
em deixo portar per l'esboç
d'una tarda que amansa
el temps.

He après a escoltar-te
quan em parles dels dies
de marees braves,
de les nits esculpides
en or i plata, de l'efímer...
I jo em sento unida a tu
a través d'aquests batecs
que sé, em són bàlsam.

Vés al poema sencer
Marc Freixas

Quantes llunes

Quantes Llunes necessitaríem
per entendre que no estem sols
enmig de tanta immensitat?
I el temps, que no és temps,
que fa temps que em penso
que en sóc conscient,
quantes estones incertes
disposa per saber, matemàticament,
la quantitat de formes de vida que existeixen?
No coneixem, encara, la puresa,
però aquesta puresa que fa embogir-nos,
que aviat arribarà per fer-nos obrir els ulls,
també serà la raó de la nostra existència,
i serà, encara més, la possibilitat de créixer
amb una història diferent i més autèntica que ara.
Vés al poema sencer