Poemes

Cristina Company

Senzillesa

I tot, per què?

si és tan dur,

i a vegades no veig la llum del sol.


I si em fa mal?

Em fereix la indiferència,

la prepotència o l’engany.


Però tu, tu m’ho fas entendre,

tot es difumina

i el cel torna a ser clar

des que neix un bri d’esperança

i sento com l’amistat acaricia la meva pell.


Llavors, arriba l’amor...

i em torna la vida!!!
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Tornassol

Curiós vestit, el tornassol,

blau el costat, lila l’enfront

quan rebot al teu front torrat

pel sol groc que s’ha enganxat

al vèrtex dret del paper tornassolat,

verdós a dalt, partit en dos,

pel vermell suau del teu jersei

de coll mao, gastat.

Gran amant, el tornassol,

concubina del blanc,

marit del negre i el cian,

poligàmic en taronja i d’or,

turquesa, sèpia, beix, morat,

camaleó sense compassió

dels meu estat difuminat.
Vés al poema sencer
Montse Cufí

Primer pensament

No et daré

pa amb mel,

no te’l daré

fins que mereixis

el meu amor,

el meu respecte.

Mentre tan viu

amb el que tens;

Pobresa.
Vés al poema sencer
Clàudia Viladrich

Cor de roc

T’agradava ....

Saltar al sofà encara que no hi hagués el teu coixinet.

Demanar menjar ·”no permès per tipologia i hora” als convidats i a les cases dels altres.

Llepar-me les cames just després de posar-me crema.

Baixar a la terrassa quan feia massa sol.

Seguir l’escombra i el pal de fregar serpentejant per casa.

Beure aigua quan arribaves a casa meva.

Passejar i córrer sense corretja.

Escoltar atent com parlàvem de tu.


No t’agradava ...

Sentir el soroll de l’assecador.

Veure l’assecador amb difusor inclòs.

Veure com agafava el tamburet marró de sota l’armariet vermell.

Esperar-te massa per dinar en els àpats de celebracions anuals.

Rebre trepitjades inesperades –lògicament, a mi tampoc-.

Sentir crits i discussions.

Quedar-te sol a casa.

Quedar-te sol a casa tard –encara menys-.


Ens ha agradat.
Vés al poema sencer
Sandra Domínguez Roig

L'ofensor

Quina premeditació la de l’ofensor
abandona la terra que augura es devastarà,
silenciós exili obscè mentre la ciutat dorm.
La cua d’un rèptil en l’ombra
cobejosa dels límits del planell
a qui li és indiferent l’erm per pujar dempeus al mon.
 
Vés al poema sencer