Poemes

Carles Morell

Quan et veus obligat

    (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta '17)

Amb Joan Vinyoli

Quan et veus obligat
al fred imprescindible
no calen més raons
                               que les de l’arbre:
aquell despullament tan cert
sempre ens abriga
quan el mirem de cara.
                                     No ens valen paradoxes:
no és cap joc de paraules, l’estimar. Només
tenim un as i quatre cartes febles,
i el gran buit de les boques quan hi som
pro no ho sabem.
 
Massa dificultats
per pensar que les mans
acollirien de bon grat les mans de l’altre.
Potser creiem que l’altre les amaga
per totes les vegades que nosaltres
les hem escatimat.
 
Posem-nos a l’empara d’unes mans.
Anem cap a l’estómac del vertigen.
Un cop hi haguem entrat
                                        se’ns farà clar,
tot d’una, el to: vivim sempre exposats
al fred imprescindible.
Mirem. Sentim. No rebutgem
aquesta brasa intacta de la por que ens brota.
 
Vés al poema sencer
Maria Àngels Vila Safont

Amb lletra estripada

   (3r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

Emprenc aquest vell nou camí mandrosa,
buscant un alfabet prou conegut
per donar sentit a allò que em fa nosa.
I miro d’omplir amb traç insegur
papers on no se’m desfacin les lletres...
 
Somnio fulls nets amb lletra serena
però escric amb tinta massa fugaç.
I tot i volent  saber ser poeta
temo el neguit dels versos delicats,
mentre em brolla aquesta lletra estripada.
 
Amb sort, enviaré a la paperera
esborranys oportunament descartats
sabent que dels esbossos imperfectes,
dels mals moments viscuts o embastats,
sense recances, també se n’aprèn.
 
I imploraré empenta a la Tramuntana!
 
Vés al poema sencer
Roser Cabacés

Vindràs vestit

      (3r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

vindràs vestit de sol
per portar-me
la llum del teu mar
 
esquitxaràs de blau
terrats i places
 
en els teus ulls vivíssims
llegiré tots els mots…
 
l'Empordanet en dansa!
 
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

La mar de tu

    (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

Que el mar de la teva boca
faci arribar les ones
a les dunes sense sorra
del meu cos.
 
Així sabré que tornes.
 
Vés al poema sencer
Carles Morell

La tarda cau

            (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

La tarda cau, malalta,
entre l’escala llisa de l’esquena
i l’ombra esgarrapada dels seus dits
–mig partits de rutina.
 
(Aquí hi ha aquell gran buit
que ens regala el sentit.)
 
I no diran un prou
prou convincent fins que s’esmenin.
 
(Aquí ja no hi ha res,
només la forma despullada.)
 
Vora algun feix de sol
hi ha dos cossos oblics
celebrant la derrota
de la casa comuna.
 
Com dir la parsimònia,
la fi d’això que n’han dit nit
i que és només un relat?
 
Vés al poema sencer