Poemes

Quim Ponsa

Merda

El president de l'associació contra la ludopatia,
ha deixat la presidència, perquè li ha tocat la loteria.
El dirigent d’alcohòlics anònims ha sortit de l’anonimat, 
tancant un a un els bars del barri, ben torrat.
El pneumòleg deixa cada cinc minuts la consulta,
per amagar-se pels racons i encendre un cigarret.
La presidenta d’aquella associació contra el racisme,
ha fet fora la dona de fer feines, perquè feia el ramadà.
El secretari general d’aquell partit famós d’esquerres,
cada nit abans de dormir, resa i canta el cara al sol.
Aquell anarquista combatiu, convençut i anticapitalista
rondina , perquè el seu Iphone ha perdut la cobertura.
Aquella votant cristiana de dretes de sempre,
porta la seva filla a l’hospital perquè hi avorti.
Aquell refotut independentista de tota la vida...
...quan marca Iniesta amb la roja, crida GOOOOOOOL
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Silencis

No,
perquè?
Em sorprens!
Jo et vull així.
No, no em diguis que no,
però parla'm
amb els teus ulls,
els teus silencis...
Parla'm
amb la teva serenor,
els teus misteris,
els teus silencis. 
 
Parla'm. 
 
Jo també ho faré
com sempre,
a cau d'orella,
perquè sembla que m'escoltis
malgrat els silencis, 
 
els teus silencis. 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

A la punta

Guia d’un sol ull de 180º

llum en la foscor del poeta

somni de marineres barques

i malson després de les tempestes,

impassible, trontollant a la punta

de la roca més petita,

de totes, la més fonda i solitària,

no hi ha res que deturi

la teva estança secular.
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Sense ancorar-se

La casa és al fons de l’horitzó
i treu fum per la xemeneia,
com el vaixell de la meva ànima,
aquell que sempre va a la deriva. 
 
Sé, més o menys,
que tu no saps, menys que més,
que jo et sé i et sento
a prop del meu mirar,
a prop del meu sentir,
a prop de les dreceres en espiral... 
 
... ho sé més o menys. 
 
I veurem si hi arribaré
a la casa del fons de l’horitzó,
amb la llar encesa per a nosaltres,
com el vapor del meu vaixell,
aquell que sempre va a la deriva
sense ancorar-se ... 
 
... perquè no li cal ... 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Mare, on ets?

Mare, ensenya’m a parlar,

ensenya’m a dir el que no puc explicar

i fes-me en boca un elixir més dolç

que m’ajudi a deixar de pensar.


Mare, et cullo mots del temps

però no sé si vas o vens

tan lluny, oh, que ja no hi ets

o segurament no em sents.


Mare, no et veig perquè el cel trona

i em força a tancar els ulls

i fer-me sord d’orelles i boca

per no ser mort d’un tret.


Mare, si t’he tingut tota per mi

bressol dels meus desmais

ara ni la cançó no em val

com a consol del mal.

Mare, em moro.
Vés al poema sencer