Poemes

Marina Antúnez

Jo et vull així,

de paraules amb segones

que sempre tornes a parir,

amb somriures radiants al matí,

i, a la nit, sempre fidel al teu dir

de cadència dolça sense fi.



Jo et vull així,

orgullós del moianès,

de botifarra bona i espetec,

que a Sabadell n’hi diríem petador

si bé acceptem la transgressió

de rebò que és, carai!



Jo et vull així,

amb llavis amples per besar

i amb un somriure a cada mà,

amb la mirada ferma com el pas

que a Esplugues em vas donar,

per primer cop, ja fa.



Jo et vull així,

per caminar al teu costat

de Collsuspina a Castellcir,

de nord a sud, mirant enllà,

per tornar sempre a carenar

junts i fent peu sense finar.



Jo et vull així,

sentint-me el cor bategar

com el primer cop que et vaig trobar

a la catedral de Barcelona,

que allà els mots es van tornar

dels colors que al cor vaig pintar.



Jo et vull així,

ai, amor, que t’ho he de tornar a dir!

perquè si un dia deixés de sentir

això que em fa sentir tan feliç

pessiga’m fort que més no vull dormir

si somniant no et puc sentir.



Jo et vull així,

ara i aquí,

ben desperts,

i amb els braços oberts,

a tot el que encara ha de venir.

Jo et vull, sí.
Vés al poema sencer
Cristina Company

Senzillesa

I tot, per què?

si és tan dur,

i a vegades no veig la llum del sol.


I si em fa mal?

Em fereix la indiferència,

la prepotència o l’engany.


Però tu, tu m’ho fas entendre,

tot es difumina

i el cel torna a ser clar

des que neix un bri d’esperança

i sento com l’amistat acaricia la meva pell.


Llavors, arriba l’amor...

i em torna la vida!!!
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Tornassol

Curiós vestit, el tornassol,

blau el costat, lila l’enfront

quan rebot al teu front torrat

pel sol groc que s’ha enganxat

al vèrtex dret del paper tornassolat,

verdós a dalt, partit en dos,

pel vermell suau del teu jersei

de coll mao, gastat.

Gran amant, el tornassol,

concubina del blanc,

marit del negre i el cian,

poligàmic en taronja i d’or,

turquesa, sèpia, beix, morat,

camaleó sense compassió

dels meu estat difuminat.
Vés al poema sencer
Montse Cufí

Primer pensament

No et daré

pa amb mel,

no te’l daré

fins que mereixis

el meu amor,

el meu respecte.

Mentre tan viu

amb el que tens;

Pobresa.
Vés al poema sencer
Clàudia Viladrich

Cor de roc

T’agradava ....

Saltar al sofà encara que no hi hagués el teu coixinet.

Demanar menjar ·”no permès per tipologia i hora” als convidats i a les cases dels altres.

Llepar-me les cames just després de posar-me crema.

Baixar a la terrassa quan feia massa sol.

Seguir l’escombra i el pal de fregar serpentejant per casa.

Beure aigua quan arribaves a casa meva.

Passejar i córrer sense corretja.

Escoltar atent com parlàvem de tu.


No t’agradava ...

Sentir el soroll de l’assecador.

Veure l’assecador amb difusor inclòs.

Veure com agafava el tamburet marró de sota l’armariet vermell.

Esperar-te massa per dinar en els àpats de celebracions anuals.

Rebre trepitjades inesperades –lògicament, a mi tampoc-.

Sentir crits i discussions.

Quedar-te sol a casa.

Quedar-te sol a casa tard –encara menys-.


Ens ha agradat.
Vés al poema sencer