Article

Aniversari

La taula coixeja, però tothom fa veure que no se n’adona. Fins i tot tu, encara que avui estàs una mica més callada que altres dies, una mica més seriosa. La teva mare, els teus cosins, els teus oncles, la teva àvia i en Joan porten posat el seu millor somriure, el de les festes assenyalades, i un rere l’altre t’omplen de petons, felicitacions i regals. Tu intentes imitar els seus rostres d’alegria, però no ho aconsegueixes del tot. Dins els ulls de la teva mare et sembla detectar-hi l’ombra d’un retret, l’ombra d’un “amb tot el que fem per tu, i mai no estàs contenta”.

De sobte, una de les teves ties entra al menjador amb un pastís de xocolata i te’l col·loca al davant. El foc de les tretze espelmes resulta hipnòtic, i durant uns instants perds la consciència de tot i et sents estranyament feliç. Però en Joan passa darrere teu, “vinga, Marta, apaga-les!”, i el contacte dels seus dits, tan lleu, s’endinsa en la teva pell com la fulla d’una navalla. “Visca la Marta!”, criden tots, mentre uns solcs invisibles et cremen l’esquena. T’esforces a bufar amb energia, però després del primer intent encara queden cinc espelmes enceses. Bufes de nou, envoltada per una simfonia d’exclamacions i aplaudiments. En Joan ha tornat a seure al costat de la teva mare i li fa un petó llarg i viscós. Concentres l’atenció en el suc de taronja i en beus un glop. “No”, crida el teu oncle des del racó, “avui has de beure cava”. I et serveix una copa de l’ampolla que acaba de destapar, mentre en Joan, una mica borratxo, grapeja la teva mare sense cap mena de discreció. Ella riu, deixa anar una riallada sonora i potent que et colpeja la galta com una bufetada. En Joan et mira amb els ulls vidriosos. La teva mare es recolza sobre la taula. Coixeja, però ella fa veure que no se n’adona.

Mots clau: Aniversari, Mireia Companys