Article

Romanian landscape

«Viatges, en el fons, per tenir ganes de tornar.» T'ho va dir més bonic, però no recordes exactament les paraules que ara inaugurarien aquest apunt amb un impacte semblant, potser, al que vas sentir quan vas llegir-les. Era una postal d'algun país de l'Àfrica, tampoc no recordes quin. La vas llegir a la plaça sortint del metro, abans de pujar a casa. D'amagat. Ja no vols viure mai més l'amor d'amagat. Viatges, recordes avui, per tornar i saber on és casa. Però no (tant) aquest cop. No així. Retrobes casa, sí. El barri, les places, els carrers. Les amigues. La mare i el pare –la tendresa. Els germans i els nebots. El teu llit, el teu balcó amb lluna, la teva finestra encara sense cortines. Retrobes casa, però ja no és la mateixa casa. Entre els mobles, versos de dones d'altres països (loneliness combs her hair for hours). Sota els llençols borden els gossos de Bucarest. Gossos abandonats que vagaregen pels carrers i per les vies del tren. Nens abandonats com els gossos que els devoren qualsevol nit de tardor en un parc de Bucarest. [S'assemblava al teu nebot, el petit que es va acostar al vidre del vostre cotxe a prop de l'Arc del Triomf. Triomf de què. Viata mea e un camp nesfarsit de zapada. Va marxar arrossegant la resignació com unes sabatilles velles.]

Retrobes casa i als testos del balcó hi ha el verd i el groc i el taronja apagat de les muntanyes de Transsilvània. Al carrer de sota, cases petites amb teulades fràgils que sembla que hagin de volar en qualsevol moment. Tornes a casa per retrobar la gent que estimes. Per regalar una ampolla de palinca i una gerra de ceràmica que té tota la vida que no has trobat en els colors del paisatge. A la tauleta de nit, encara, paraules de dona que trepitgen amb força l'asfalt àrid de la resignació –kiss me until my teeth fall out–, una llengua que voldries més a prop –te iubesc– i un fil invisible que et lliga a aquest país que fins fa dos dies no t'existia.
 
 

Mots clau: Sònia Moll