Article

Ara, cap vila sense en Carles

Crec que recordaré tota la vida aquella nit d’estiu que vam agafar el cotxe per anar fins a Hostalets d’en Bas a comprar coca de pa. Aparcar i anar a petar en un jardí florit de roses a plena nit, era una barreja de llibertat, màgia i conte de fades fet realitat. I, tant ben acompanyada com anava, encara que fos un platonisme pràcticament –o plenament, per ser clars- adolescent.
 
Ni tant sols recordo si vam arribar a menjar coca o era tancat. Això sí, recordo la porta, els vidres de la finestra i, el forner … no sé si ens va arribar a allargar la mà amb la nostra fita. I recordo el fet: agafar el cotxe de matinada per anar a esmorzar coca d’Hostalets de Balenyà sortint de Cantonigròs, d’Osona a La Garrotxa. Perquè la coca d’Hostalets d’en Bas no era una coca qualsevol.
 
Més endavant –força més-, va esdevenir tradició a la colla fer un gelat a la Xixonenca sempre que anàvem a petar a Manresa tornant d’algun festival, concert o escapada, com aquell que roda món i torna al Born. Gelat o orxata, a gust del consumidor. Seure al Passeig, a casa meva, amb convidats especials, era un petit plaer que em donava tota la felicitat que aleshores podia esperar.
 
Fa dues setmanes, anant cap a l’institut, a l’andana dels Ferrocarrils, m’assabentava a través d’un article penjat d’un post del Facebook , que el nostrat periodista d’Hostalets de Balenyà Carles Capdevila, havia mort del càncer que ja feia temps que l’obligava a conviure amb una dura lluita perquè viure no fos sobreviure. Carles Capdevila, un exemple de periodisme de cor, Premi d’Honor de Ser persona amb majúscules escrit en minúscules, Honoris Causa en Saber viure, lluitar per viure i gaudir de la lluita de viure, d’assaborir pregonament els petits i immensos plaers que regala implícita la feblesa humana, com aquells petons de mare que de grans ja no busquem i, quan un dia, el cos crida tan fort, ens veiem obligats a donar les gràcies a la debilitat de la biologia de les neurones, els òrgans, els òssos i terminacions nervioses, per permetre’ns tornar a sentir aquell recer tant oblidat com necessari. 
 
Ja dalt del vagó, direcció Sant Cugat, vaig descobrir  un article d’en Carles Capdevila, recomanat amb una sensibilitat tan increïble com intensa, en homenatge a la seva cosina Núria, que morí també per la mateixa causa. La Núria era una noia avançada en els seus temps i d’una població amb les mateixes característiques de modernitat, perquè a La Garriga, feien i fan uns croissants de xocolata per llepar-se els dits, que als Hostalets de Balenyà d’aleshores encara no havien pas arribat. Aquells croissants, malgrat ni els havia tastat, me’ls imaginava no pas dels que tenen tan sols les puntes banyades d’una xocolata gairebé imperceptible, sinó farcits cremosament i desfeta,  frisant per escapar-se suau per tots les papil·les gustatives endinsar-se gola avall, en un berenar de tarda assolellada o en un esmorzar de Festa Major.
 
Aquell croissant, em va transportar sense necessitat de cap mena de màquina del temps, al record de la coca d’Hostalets d’en Bas o, si més no, a “la imatge” d’arribar-hi en cotxe de matinada i anar a petar en un jardí florit. I, qui m’ho havia de dir –o sí, qüestió d’intuïció-, que al cap de tres dies berenaria un croissant d’aquells que la xocolata cremosa es desfà a la boca en una tarda assolellada, directament vingut de La Garriga, just la tarda després de la mort d’en Carles Capdevila, a mode d’homenatge. I, per més INRI, també amb les puntes banyades de xocolata, del tot perceptible.
 
I és que fer ruta per la nostra terra i, en el meu cas, per les viles de la Catalunya Central, del cor de Catalunya a La Plana i arribant a La Garrotxa, tastant els dolços típics de cada poble amb la millor de les companyies, també és un petit plaer i bon propòsit. Vés per on, ara tinc coca de Perafita a la cuina de casa, per endolcir les darreres setmanes d’aquest juny que ha arribat, atrevit, amb una canícula més pròpia d’un migdia d’agost, amb la solemnitat d’una missa de cerimònia de casament que fa reflexionar sobre la magnitud de les grans coses de la vida, mentre, inesperadament, t’emociones amb  les paraules de la germana de la núvia que, quan la vas conèixer, en tenia prou per ser feliç berenant una tarda de setembre mitges llunes de xocolata d’algun forn d’El Guinardó.  Ara, amb la mateixa grandesa d’en Carles Capdevila, fa una declaració d’amor de germana al so d’un T’estimo amb acords de mel i de Mèlt, perquè sigui senzill i de veritat. Com en Carles.
 

Mots clau: Carles Capdevila