Article

I un suau bounce ens diu ja fa un any

"Un amor de dos minuts i mig”, diu Luisge Martín al seu article de La Vanguàrdia. Parla de l’acrobàcia sentimental dels seus passos i de l’amor més pur de l’adolescència. No sé si dir-vos que a cada jam es viuen uns quants amors de dos minuts i mig –o set, depenent de la llargada de la cançó-, o que per a mi a dia d’avui és un amor d’un any i nou mesos i l’espurna continua. 
Ara fa dos estius, a la Festa Major de Manresa, a la Plaça Sant Domènech, el meu amic Jan em treia a ballar el primer swing de la meva vida. Jo no en sabia més –més ben dit, gens- i tenia més de quinze anys. I van ser dos minuts i mig de fer mil i una acrobàcies que mai hagués sabut que n’era capaç, sense entrenament previ. Com fer l’amor i descobrir mil sensacions que et sorprenen a tu mateixa i acabes amb un final per tirar-hi coets. La Mercè, que ja feia temps que ballava –potser nou mesos i mig-, sempre em deia amb un somriure als llavis que lindy et fa riure i somriure permanentment, que augmenta la dosi d’alegria vital, la concentració de serotonina i oxcitocina. Aquell dia ho vaig viure amb la meva pròpia pell, vaig posar sensació a aquelles paraules abstractes. Els manresans La Torreta Swing feien un concert combinant folk i swing, hi vaig anar pel folk i em vaig quedar amb el swing, com aquell qui s’acaba comprant el disc dels teloners.  La mateixa sorpresa que vaig tenir al descobrir els manresans Vés de préssec en aquell concert de Sau a la Milcentenari l’estiu del 92. Aquell diumenge de Festa Major vaig dir-me que n’havia d’aprendre, que si sense saber-ne ni un borrall em feien volar amb mil sensacions, sabent-ne arribaria a la fi del món amb dos minuts i mig.
Vaig començar a fer classes al bell mig de la Vila de Gràcia, a tocar de la Plaça de la Virreina. A partir de llavors, la parada de metro de Joanic es convertiria en una estança més de casa meva, en progressiu increment a favor de la línia groga, malgrat jo encara no ho sabia. En aquell meu P1, no entenia com és que alguns companys, els dijous tenien la dèria de quedar-se a allò que en deien jam de begginers –una jam és una ballada, un paio que punxa i cinquanta bojos que ballen abduïts pel bounce, i un bounce és la sensació de molla que s’estira i s’arronsa al ballar, però mai cedeix, sempre està en constant balanceig-. Seguim. Va ser un dissabte de novembre, concretament el 28 a la nit, vaig convèncer a la colla per anar a La Gran Festa de Begginers de Swingmaníacs. Vaig entrar pensant que aquell meu P1 –sí, a lindy comencem des de la llar d’infants, i si no vau agafar la LOGSE i no vau tenir l’oportunitat de viure els P’s, ara la tindreu- era una anècdota més en un dels tants tastets culturals de la meva vida social, i acabat el trimestre podria tornar a tenir més dedicació a les classes de guitarra, i en vaig sortir sabent que pensava seguir tot el reguitzell de cursos fins que el cos em digués prou, si és que mai m’ho deia. Ballar amb leaders de cursos més avançats –el leader és el que guia el ball, generalment un noi, però cada vegada hi ha més noies que, arribat a un cert nivell, també els agrada aprendre a liderar, com a la vida mateixa- i que et portin i els puguis seguir, com aquell “follow the leader”, que et fan acrobàcies tals com el tàndem, fou decisiu per signar el pacte amb el swing out –altrament dit la volta, el primer pas que t’ensenyen i dels més difícils que hi ha-.  Ben aviat vaig deduir que hi havia d’haver un abans i un després del tàndem, tots em demanaven si sabia fer-lo, justament a mi, que em passo l’estiu anant en bicicleta, indignant ! Però seguim amb la Gran Festa ... que t’enxampi un Musculman amb tatuatge inclòs i t’alci amunt –és a dir, més a prop del sostre-, fent allò que es diu aeris, seguit d’un crit de sorpresa que no pots evitar, ballar “El Senyor” d’en Guillem Roma descobrint una cara coneguda i familiar, malgrat la real desconeixença ... Potser era la màgia del swing i la connexió que porta implícita, i allò només era el principi del camí.

Aquelles vacances de Nadal vaig interioritzar una frase, a mode de mantra: “Vols ballar ? He fet P1, eh !”, una mena d’avís d’aquell qui vol venir a dir: “xato, m’estàs fent un favor, però no hi tornaré, avui, variaré de víctima, però deixa’m utilitzar-te per progressar adequadament”.  Perquè sí, noies, al món del swing, al ballar no cal pensar, a diferència dels nois, que és probablement l’única activitat que els exigeix fer més d’una cosa alhora: quin pas fer, com indicar-lo, amb quin ritme, enganxar el final al punt i, tot això, vigilant que ningú engalti trepitjada a la follower ni l’envesteixi per darrere: admirable !!!-. Entre ball i ball, però, cal ser depredadores ràpides per enxampar nova presa. Veureu nois drets al voltant de la pista, alguns un tant apartats, amb la samarreta suada i una tovallola esportiva del Decathlon penjada als texans, d’altres mirant el mòbil, amb plena tranquil·litat, o parlant entre ells, o amb alguna noia, que mai sabrem si els interessa allargar la conversa perquè esdevingui més que una follower en el ball. Però no ens podem entendrir davant tot aquest seguit de situacions a les quals podem dubtar de si el desig de l’home és fer un Kit-Kat, l’habitual percentatge de sexes 40/60 a favor dels mascles, obliga a prendre iniciativa sense pietat ni miraments, perquè sinó te’ls foten, i encara més si ets amateur en aquest món. A canvi, pots arribar a tenir més de vint finals feliços en una jam complerta de dues hores, a diferència d’altres balls més íntims. I sense necessitat de protecció, excepte a les jams multitudinàries o d’espais minúsculs, on és recomanable portar unes bones sabates per trepitjar fort i estar en igualtat de condicions als grans ballarins, en un món cruel on les vambes Victòria són de segona classe.

Aquelles festes de Nadal vaig descobrir un secret: ballar lindy és com fer l’amor: et pots avenir o et pot costar seguir, tot és qüestió de ritmes i combinació de passos i postures. Pots tenir un romanç de dos minuts i mig amb un final apoteòsic, on no cal parlar per entendre’s, un flirteig juganer sense acabar de definir en paraules què està passant i, fins i tot, per imperfecció de l’espècie humana, pots arribar a detectar éssers egocèntrics que, davant la teva inexperiència, el seu únic interès és lluir-se a la pista i, a l’acabar, marxar sense ni dignar-se a mirar-te els ulls. 

Repic de tambors, so de gralles ...: “Avui, estimats alumnes, aprendrem ... EL TÀNDEM”. I un silenci acompanyat d’un pessigolleig a la panxa s’apodera de l’aula i de tots i de cadascun dels seus membres, excepte dels taxis, és clar. Un taxi és un alumne de nivell igual o superior que ve a substituir un company que no ha pogut venir a classe o a igualar la proporció de leaders/followers d’un grup desigual; el que no entenc, és perquè en diem taxi, què representa, que la resta som transport públic ?  Retornant a l’anunci dels professors ...recordo l’instant com si fos ahir, la pressió de desafiar pas a pas aquells intents a l’atzar de seguir el mític pas quan algun leader agosarat et col·locava al davant, mentre ell, des de darrere, et marcava uns passos que tu no podies veure, i intentaves seguir gairebé com si ballessis al ritme d’aquell “un esquimal perdut en el desert ...”, s’havia acabat. Punt i final. Després d’aquella classe a mode d’experiència religiosa, va ser arribar a la pista i dir-me un: “ara ja no m’enxamparàs, ja sé de què va la història, xato”. I allò et feia sentir més gran. Fins i tot més del que eres. Un estar a l’alçada d’uns mínims exigibles a tota follower. 
Amb l’arribada de la primavera, la descoberta del plaer de les ballades del diumenge al migdia van brindar-me una oportunitat per viure més el dia i la llum del sol, perquè ballar no és només cosa de nit, de dia les places són vives, i això forma part de la màgia del swing, que m’ha captivat de cap a peus. La Virreina, ballada per excel·lència, el Recinte Modernista de Sant Pau, La Sedeta, la Plaça Osca i la glorieta de la Ciutadella, embriagades en un ball intergeneracional on al voltant de les places hi ha qui fa un vermut més alegre, més festiu, gràcies un grapat de balladors que diem bon dia un diumenge qualsevol i els nens juguen més feliços esquivant peus juganers. 

Aquell juny, ingènua de mi, em vaig apuntar a un intensiu de l’escola, pensant que era la millor alternativa pre-vacances d’estiu. Heretgia ! Ignorava que tres figures geomètriques de quatre costats iguals i amb 3D s’alçaven al Passeig Marítim de la Barceloneta dient-me a crits que allà, a tocar de mar, hi havia el bo i millor de la temporada d’estiu: Els Cubs. Fins i tot en Jep, que havia promès i repromès que no cauria al parany després d’un intensiu rovellat, va caure a la dansa d’aquesta melodia que es va iniciar els anys 30 i encara perdura. Ballar amb Manel el mític “Al Mar!” i acabar amb un frenètic electroswing es convertí en un clàssic de les vesprades caniculars. I és que just després de Sant Joan, el sol es pon entre els Cubs a la platja mentre els guiris guaiten hipnotitzats per l’orgasme del ball i fan fotos i vídeos amb tota mena de mòbils, iphones i smartphones. Els quics sota el cel rogent i l’olor de la il·lusió d’un estiu que ja és, es palpa, i al setembre, la lluna s’alça a línia de mar, entre ones i cel, sobre un twist que obre un swing out que ja volta preparant la motxilla per començar l’escola. I aquell divendres de 30 setembre –matinada de l’1 d’octubre, per ser exactes-, degustant els darrers Cubs de la temporada a una atracció escollida, ja podíem cantar fermament aquell “ tu i jo dalt de la nòria, tu i jo i la nostra història, tu i jo ja ens hem ballat junts al mar ...”. 

És Festa Major a Manresa, un suau bounce ens diu ja fa un any. Tornar a ballar a Sant Domènech el diumenge de Festa Major, aquesta vegada de nit, amb la melancolia de quan la ingenuïtat i innocència de quan només feia els passos per instint, amb intuïció d’infant, d’aquell dia que et llences a la pista de gel i et sorprens que sí, que pots patinar, que et mous i t’aguantes, com per art de màgia, com la felicitat voltant la Virreina en patinet sense complexes ni cap motiu especial per fer-ho, perquè sí.  De fons, , repic de tabals que anuncien que demà la ciutat cremarà joiosa espetegarà infernalment enjogassada a la nit de correfoc, marcant el principi d’un final i l’inici d’un nou any natural per a tots els manresans. 
I sota els barrets de palla i mocadors al coll, un pacte amb el diable: les agulles del rellotge corren més ràpid cada any que passa. Ja és hivern, la nit s’ha fet més llarga, els pessebres tornen a omplir de caliu les cases i l’Arbre de Nadal s’alça senyorial al menjador. Just abans de festes, l’últim dia de P4, vam sentir que ara sí, que ja érem grans, però de veritat. “ ... passarem a Intermig, perquè ho entengueu, entrem a l’adolescència”. Efervescència, descoberta, esport de risc i d’aventura, finestres i finestrals oberts de bat a bat, connexió pell a pell, noves sensacions per descobrir en un prat florit amb papallones volejant i abelles assaborint el pol·len de primavera. 

Un amor adolescent de dos minuts i mig que ja fa un any i nou mesos que no se m’atura. El sol es pon entre els Cubs a la platja, i un suau bounce ens diu ja fa un any que els dos minuts i mig es perpetuen al rellotge dels patins de la felicitat.