Article

Com anar al cel i tornar

A l’amor dolç com panellets de pinyons d’en Lluís Gavaldà i a tots els hoppers que ho fem possible


 

Sortir a tres quarts de vuit de davant del Caracas per arribar a una jam que comença a les vuit i s’acaba a les deu a la platja de la Barceloneta, he de confessar que no em deixa pas del tot tranquil·la, de bon començament. Però ben aviat aquest pensament d’esvaeix. El camí es fa ràpid, amè i divertit. Començar l’estiu amb aires nous, noves cares i noves sincronies, és senyal d’estiu –malgrat la redundància-. Arribar i moldre, trobem aparcament a dos minuts dels Cubs. Bé, un paio ens fa esperar deu minuts mentre parla compulsivament per mòbil fins que arriba el suposat col·lega que esperava i s’asseu davant del volant. I volem.

Fa dues setmanes, asseguts en un pareo comprat amb un extraordinari regateig, tal com la cultura del comprador indica, celebrant l’aniversari d’en Xesco, l’amiga alemanya d’en Cisquet, la Kènia, amb el seu català exemplar i original de Frankfurt –com les salsitxes, però molt més bona !-, va explicar que els Cubs, l’escultura de l’Estel ferit, són de Rebeca Horn, artista també alemanya, de Michelstadt. Doncs sí, aquests quatre Cubs desencaixats de deu metres d’alçada, nascuts l’any de les Olimpíades, que des de fa un any han esdevingut tant familiars i especials per a mi els mesos d’estiu, eren el nostre destí.

Volem i lliguem les bosses junt amb el munt de motxilles amuntegades de tots els hoppers, motxilles confiades que no dubten que passi ningú amb afany d’endur-se-les sense ser-ne el propietari –altrament dia pispamangui o lladregot-, i motxilles espavilades que s’amaguen entre elles, es lliguen i lliguen. Mentrestant, a nosaltres ens toca ballar fins al final. I que n’és de fantàstica aquella sensació de pensar: “ja he arribat, avui més tard, i què ?!”. Sentir aquella frescor de venir en cotxe per la carretera des de la calma d’una ciutat petita, travessant una autopista amb peatge que se’ns escapa al vol. “Sóc aquí però no vinc d’aquí i no em quedaré aquí”, somric. Ballem davant del mar, i que bé tenir-lo tant a prop i alhora prou lluny com per no poder-hi arribar amb la línia groga dels transports metropolitans de Barcelona. Veig leaders de Sant Cugat, de Sabadell, del Vallès, com el Vallès no hi ha res, me’ls miro, potser ells no ho saben, amb complicitat, amb la complicitat de qui ha fet un pelegrinatge per arribar a una de les millors ballades d’estiu de Catalunya i fotrà al camp per anar a dormir a casa, potser després d’un bany a la platja, amb més vida i menys contaminació del fum, de la gent, de la sirena del metro, les empentes del vagó, de les presses sense motiu aparent, de les aglomeracions davant del semàfor, dels guiris envaïnt el Passeig Borbó ... tota una rutina que podem evitar i volem evitar. Inevitablement. Tan sols quedar-nos amb la remor de les ones del mar, Al mar, al mar !, i l’alegria del bounce d’estiu.

I quina colla de pixapins !”, això de no mirar els ulls delata, tant sols pronunciar quatre paraules s’us reconeix d’una hora lluny. Avui el DJ s’ha lluït, Manel, “El Senyor” amb barba i sorrut de Guillem Roma que se’n va a les muntanyes a pelar canyes ve a ballar amb nosaltres, i aquells temes sixties de rock que treuen de polleguera als puristes del swing però a mi em transporten a la màgia d’un “xiringuito” de platja de Formentera envoltada del mojitos amb llima de veritat i una posta de sol que revela un petó d’aquells ulls tant penetrants com desconeguts que se t’han creuat fugisserament, amb un foc fugaç.

El sopar arran de mar, amanida, hummus, pomes, préssecs i albercocs. Les pomes promeses i els massatges que fan sonar tots els motors, perquè fa una calda insuperable però vora el mar s’hi pot anar en tirants i no hi fa ni fred ni calor, la temperatura de l’aire és perfecte, una brisa feta a mida, a tall de brusa de seda. Una foto als peus, com la de fa un any, però un any després. Un castell de sorra, una obra d’art per immortalitzar.

Propera parada: La Seu. La màgia d’anar als Cubs venint de Manresa, com anar al cel i tornar.  


Mots clau: Clàudia Viladrich