Article

La caixa de la felicitat

A la Núria i la seva àvia Maria Encarnació
 

Tenia 94 anys i feia uns berenars per llepar-s’hi els dits, s’enduia la filla, la néta o les amigues, segons l’ocasió, a les cafeteries amb més glamour de la Barcelona alta i, quan la petita baixava d’Alemanya i el gran de Mèxic, feien festa grossa. Una xocolata desfeta amb melindros al carrer Petritxol o al Passeig de Gràcia, a la Casa Ametller, un batut de fruites tropicals de les que abans només es trobaven al Mercat de la Boqueria, un cafè esponjós remenat amb cura i cullereta de luxe o un tall de pastís artesà de tres xocolates, pastanaga o gerds, en una taula acollidora i amiga. Coneixia totes les delícies de la ciutat i part de Catalunya i l’estranger. Aquesta passió per degustar el bo i millor del mercat, ha estat tradició respectada i seguida per les generacions predecessores, descobrint els brunchs més chic de la ciutat tot degustant sabors per fer feliços els paladars amics, amb aliments que causen impressions orgàsmiques al sentit del gust, considerat per alguns com el sentit que connecta més amb les emocions. Per això estar amb la Maria és sentir, per tots els porus i connexions físico-químiques cerebrals. I per això ara la sentim tant, tant a prop.

A les celebracions familiars, s’asseia a la seva cadira escollida i reservada exclusivament per a ella i, amb les seves dones, les dones de tres generacions consecutives, es feien farts de riure tant incontrolables com indicadors de llarga vida. Per això va passar dels noranta amb una salut de ferro. Fins i tot gravaven àudios amb el mòbil de les sessions de rialles i els enviaven a la colla de la seva néta Nèlia, a mode d’anclatge-allargavides, i totes tres resultaven ser una, impossible de reconèixer quina rialla sortia de cada pulmó -perquè, les rialles, surten dels pulmons ?-. Cercant al google, un Senyor modern, amb una memòria de dades il·limitada i una wifi permanent, molt savi però no pas tant com la sàvia àvia –que el guanya amb edat i experiència-, veig que escoltar riallades activa sistemes neuronals que provoquen una reacció espontània de més riure, que les persones que comparteixen riures se senten més unides i hi ha més complicitat i menys rivalitat i s’ha comprovat que les parelles que comparteixen riures són més duradores. Així doncs, és important que riguin els germans, les parelles i la família sencera. La Maria sempre anava amb un somriure als llavis i les generacions que la van precedir, en van heretar l’antídot. Riure redueix el cortisol, hormona de l’estrès, ens fa alliberar endorfines, les hormones del plaer, i la serotonina, que té efectes antidepressius. Per això la Maria era una dona feliç per excel·lència, i ara el seu buit es fa tant gran.

Amiga dels seus amics i amiga de molts amics, li encantava quedar-hi per fer-se confidències, com si tinguessin quinze anys. Establia relacions estretes amb les persones que l’envoltaven, creava situacions especials, moltes amigues la consideraven una de les amigues més importants i ella tenia moltes amigues importants. Sabia viure i sabia fer viure. El pilar de la família, forta, alta, segura, amb la qualitat de lideratge innata, feia anar per bon camí a la seva tribu i, si les coses anaven maldades, amb la seva senzillesa, sensibilitat i saviesa d’àvia, hi posava el seu toc de dolçor, harmonia i equilibri.

Un dia, la Nèlia li va ensenyar “La Caixa de la felicitat”. Pel seu aniversari de trenta-vuit anys, a la platja de la Badalona, una d’aquelles tardes que la claror, el bon temps i la calidesa dels raigs de sol, deixen constància que l’estiu toca la porta, una caixa plena de records tant dolços com entranyables la feia partícip de totes aquelles aventures de la seva néta, que allargava la joventut perquè sap que tant sols serà jove una sola vegada a la vida –per tota una vida-, en una edat que l’àvia ja havia parit sis fills. Sense que els joves ho sabessin, els espiava de reüll, des del revers de la tapa de la caixa estant, amb una enveja sana de tants balls i cants que rondaven i el seu cos i cordes vocals ja no li permetien fer, per això n’havia passat el relleu. Mentrestant, les ones de la mar prenien un blau tant intens que feien saltar tant amunt fins arribar al cel, guiant com la Moreneta amb el seu Virolai cap a la immensitat blava.

La mar blava de la seva Badalona, on ara hi resta La Casa dels Avis, que es mantindrà intacta per les celebracions familiars, dóna les gràcies a aquesta vida que segueix i recorda, encarnant noves generacions, aquells qui ara descansen per sempre més i es retroben amb els seus. Els carrerons propis d’un poblet de platja amb barques de pescadors d’un agost on fer-hi estiu pinten una ciutat de contrastos. Aquells amunt i avall per la Rambla llepen un gelat de dues boles, de torró de Xixona i vainilla amb nous de macadàmia –abans amb el de nata i xocolata ja era més que feliç !- . La Rambla els darrers anys acull ballades de swing que revitalitzen a balladors intergeneracionals, i la Nèlia, amb un estil immillorable i l’elegància que la caracteritza, hi ha fet els seus swing outs amb els balladors que s’han deixat portar –perquè a la Nèlia, com a la seva àvia, també és experta en dominar la situació-. Badalona ha regalat enguany a l’àvia Maria les darreres Festes de Maig amb la darrera Cremada del Dimoni.

Les estades a Calella de Palafrugell també formen part de l’univers de la Maria, amb olor d’havaneres, marisc, paelles, camins de ronda i cales plenes de guiris que, a voltes, engegaria a tots a rodar amb un coet cap al seus respectius països, i encara els faria un favor perquè deixarien de torrar amb un vermell-escamarlà els seus cossos que no preveien pas fer la Crema del Dimoni. L’antic poble de pescadors, situat en una costa rocosa esquitxada de petites cales, desperta cada matí amb el campanar, i els quadres dels gegants de Badalona, els Tres Reis i una decoració tant personalitzada com de qualitat, acompanyaven a la llar les estades de la Maria a la seva Costa Brava baixempordanesa.

L’avi, el seu home, la va deixar amb 92 anys, ara en fa sis. Després de tant temps junts, l’ha dut sempre més al seu cor i li ha restat fidel durant la seva absència al món dels mortals –malgrat de pretendents, no li n’han faltat !-. Però la Maria sempre escull, sempre, i si vol una cosa, és ella qui lluita per aconseguir-la. I l’aconsegueix. Sempre guanya, perquè s’ho mereix. I ho sap. L’única lluita que no ha guanyat, de portes enfora, ha estat la darrera, després d’una fractura de fèmur i una operació, el seu cos ha dit prou. Potser era una lluita fora de la seves mans, potser era una lluita que ja no tocava, potser al seu esperit, tant fort, valent i potent, li ha arribat el moment de quedar-se guardant els seus des de la distància, i els que restem en aquest món ignorem que, aquesta lluita, també l’ha guanyat, perquè ha sabut viure amb una qualitat de vida immillorable fins el darrer instant i ella sempre ha tingut un orgull ferm, no permetria sobreviure i patir ni fer sobreviure i fer patir més del compte als seus.

Des del cel veu els plors, les llàgrimes tant dolces com desesperades, les abraçades que uneixen generacions, petons amb massatge i mans que s’entrecargolen i s’agafen amb la màxima autenticitat i fortalesa un 25 de juliol, just el dia abans del Dia dels Avis –sí Dia dels Avis, com el Dia del Pare i el Dia de la Mare, per homenatjar aquells qui gaudeixen dels fills dels fills-. Ella, des de dalt, els envia un massatge en clau d’un vincle més profund que l’amor i l’amistat, un vincle espiritual que en aquest món encara no té nom, però ens guia a tots cap al nostre cel. Talment com la Bella i la Bèstia. Ella, preciosa i preuada fins el darrer instant, ha dut la bellesa del temps que passa a poc a poc a tots els seus, el viure amb els cinc sentits, una lliçó d’intel·ligència emocional, sensorial i instintiva als que restem en aquest món, un món una mica bèstia, on sembla que ens compliquem la vida per viure en pau i, ella, amb la seva essència i espai de recolliment que ens regala, ens fa aturar en un recer d’harmonia per seguir el nostre camí sense dreceres, reequilibrant-nos, guardant milions de records entranyables que no caben físicament en una Caixa de la Felicitat escrita en mans amb forma de cor que es resumeixen en un munt.