Article

Quatre barres

Pujàvem a la presó de Busa. Va ser una decisió d’aquelles d’un pim pam, després d’un comiat de divendres a quarts de dues de la matinada tornant de l’aeroport. Vinga, demà a les nou a casa, amb motxilla per un dia, botes enllustrades, entrepà per dinar i ganyips, que no faltin. 

El Solsonès és una comarca molt especial, no és pas “la meva” però forma part de mi, és una comarca amiga, una comarca veïna, una comarca amb records d’estiu i uns gegants que, malgrat no són “els meus”, són cosins germans. 

La Serra de Busa consisteix en un pla més elevat amb fonts i envoltat de cingles, que fan de barrera natural, per això es va utilitzar de cap d’instrucció militar durant la guerra del francès, feia ús d’apropament i rereguarda. A l’extrem nord-oest del pla de Busa hi ha el Capolatell, conegut com la Presó de Busa, la presó dels soldats napoleònics, que morien tots de gana i fred, tenint en compte que estem parlant d’una alçada de 1300 metres. Hi havia presoners que es llençaven al buit amb el lema “Mourir à Busa et resurgir à Paris”. De totes maneres, si no saltaven pel cingle morien de fam. 

Amb un salt al temps de més de dos segles i els soldats morts i enterrats, no devíem pas dur més de mitja hora caminant, o sí ? La realitat és que va resultar ser un camí tant amè, que la pujada no va semblar ni pujada, en tot cas, una mena de joc de pistes amb escaletes de via ferrada heròicament preparades, núvols de cotó fluix celestialment disposats, fulles amb color de tardor fent d’arracades dels arbres, de diferents totalitats de groc i marró a gust de dissenyador professional i, per terra, d’aquelles seques a dojo, per xafar i fer cric-crac a tall d’orquestra particular. 

Doncs bé, no sé si dúiem mitja hora o un temps indefinit caminant, el fet és que al pla de la Serra de Busa, vam arribar davant d’una caseta que, de bon tros, ha de ser un goig poder-hi seure al davant a mirar la lluna a quart creixent una nit d’estiu amb un tall de síndria refrescant i reconfortant. Just en aquell instant, ens vam creuar amb un avi que, semblava, feia la seva passejada matinal de rigor. Li vam demanar si anàvem per bon camí –no feia gaire havíem trobat una doble indicació de: “camí amb passos aeris”, cap a la dreta, “camí amb escales”, a l’esquerra, i havíem optat pel de l’esquerra, tant per si la República ens escoltava com perquè, aventurar-nos amb aeris a la muntanya, podia resultar perillós i, personalment, millor deixar-los per les places i sales de ball dirigits per un leader amb rigor i seny. Efectivament, anàvem per bon camí. 

L’avi en qüestió es deia Jep Vaivé, amb nom de músic jove o pintor savi i vuitanta-quatre anys de vida intensa. Entre setmana, viu a Barcelona, perquè hi ha nou línies de metro –he de confessar que no ho vam acabar d’entendre, perquè malgrat haver-hi l’L9, entremig hi ha nombres no funcionals-. Sembla però que en Jep, és capaç de fer-les totes viables, i així se’n pot anar al cinema, al teatre, a passejar per carrers i places i desplaçar-se arreu de la ciutat amb facilitat. Perquè a més, afirma viure a una ciutat a prop del mar i dels Pirineus, tot un luxe –realment, qui no està content és perquè no vol.  Als anys 30, els efectes del crac de la borsa de Nova York del 29, es van fer notar per tot el món. Amb la crisi econòmica, se’n va anar a treballar a Canadà d’enginyer –oingenier/anginier, com de ben segur deia -, es va enamorar, es va casar i va tenir quatre fills, que ara s’han enamorat, s’han casat i anat tingut fills, i per això en Jep té uns néts preciosos. Canadà és un país estupendu per treballar-hi, però quan et jubiles i et fas gran, hi ha una força que et retorna a casa. Casa, un país petit, amb mar i muntanya, fred –però no massa- i calor, bons aliments i gent senzilla. I, de tot això, se’n diu salut. A l’estiu agafa l’avió i se’n tona a Canadà, a veure a dos dels seus fills que hi té i els respectius néts. Ara, durant el curs, els caps de setmana se’n va al Solsonès, a casa d’un dels fills, a respirar aire pur, retrobar-se amb la natura, veure, ensumar, acaronar i trepitjar muntanya, tot embriagant-se de l’aire màgic de la Catalunya Central i fer aquestes passejades que finalitza, quan just nosaltres iniciem l’excursió. No ens va parlar de la seva dona, vam deduir que era vidu i que, aquesta casa on de bon grat hi guaitaríem la lluna amb un tall de síndria una nit d’estiu, i aquestes passejades abans d’arribar a la presó de Busa, són el millor homenatge que li pot fer.

La presó de Busa fou construïda en un indret molt estratègic, amb un fred que fabasarda. Ara només queda per la posteritat, per rememorar les injustícies del passat, malgrat no calgui mirar enrere per entendre que entre barrots, tant hi ha delinqüents com herois, com a la vida mateixa. Ara que n’hi ha que estan presos sense haver comès cap delicte i sense data de sortida i ni tan sols per Nadal poden tornar a casa amb les seves dones i fills nounats, Busa ja ha passat a la història i demana a crits als Reis d’Orient que, a part d’or, encens i mirra, retornin la llibertat i els drets humans als catalans i a tots els homes i dones del món que s’ha vist obligats a aparcar les seves vides entre barres. Perquè només en volem quatre, i ben vermelles