Article

Tornar sempre és la millor part de l'aventura

L’acollidor teatre de Sant Andreu SAT ofereix cada any un cicle de música intimista, propera, on artista i públic es fusionen en un espectacle compartit. EnciSAT, en un sol mot. La passada temporada, iniciada el novembre i finalitzada aquest mes de gener, comptà amb artistes de renom del nostre territori, des de Mazoni, passant per Marta Pérez, Guillem Roma i tancat el 19 de gener per Xarim Aresté. Un total de sis concerts al barri i per a la gent del barri sota la direcció i producció artística de Pistatxo Music, la productora d’Els Amics de les Arts, amb seu al cor de Sant Andreu. I és que foren els quatre Amics que, el 2015, dugueren a la llum aquest projecte.
 
Fa dècades que als Països Catalans gaudim de festivals d’estiu a l’aire lliure, concerts de Festa Major desenfadats i grans concerts en espais neuràlgics, des del Palau de la Música Catalana fins al mateix Teatre del Liceu. Però presenciar un concert en un teatre popular, de casa pels de casa i des de casa pels que vénen de fora, resulta molt agraït tant pel públic com pel mateix artista. Acabar la vetllada i poder fer un beure al vestíbul, parlar amb els músics entre cançó i cançó i, no ser a baix a les grades, sinó dalt de l’escenari, asseguts amb cadires a l’alçada dels artistes, es converteix en un luxe mutu, amb aquella sensació d’haver tingut un concert particular al menjador de casa.
 
El 2009, ara fa gairebé deu anys, un concert a Sant Andreu marcà un abans i un després d’Els Amics de les Arts. Amb el “Bed and breakfast” acabat de sortir de l’ou, a Can Fabra hi havia aquella sensació de tenir un Jean Luc nadó i que tot el públic el coneixia. El 2015 el quartet obria la primera edició de l’EnciSAT, amb una vesprada que havia de ser tendre i familiar i acabà sent una bogeria, amb el públic dempeus i ple de gom a gom. I és que Sant Andreu, a part de ser la residència del cantant i teclista de la banda Dani Alegret, des dels 12 anys, ha estat un poble que sense fer el soroll de Gràcia o Sants, la cultura i, amb ella, la música, ha trobat el seu espai d’acollida i rebuda tant familiar com exitosa.
 
Dins de l’EnciSAT, el cicle creat pels Amics de les Arts, un dels concerts a destacar d’aquesta darrera edició fou el de l’osonenc Guillem Roma. I és que als concerts d’en Guillem la música ens connecta amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb el món i amb el més enllà. Darrerament, amb l’afluència de balladors de lindy-hop a la capital, els hits de Roma s’han donat a conèixer en un entorn amb un públic ampli tant culturalment com generacionalment, amb una diversitat de gustos musicals increïble i amb la música i ball swing com a nexe d’unió. Així “El Senyor”, “El teu llit” o “El salt” són ballats en entorns interculturals i intergeneracionals, des de la glorieta de la Ciutadella, fins a la platja de la Barceloneta, davant de l’estàtua de l’Estel Ferit, popularment coneguda com Els Cubs. Allà la passió és al ball. Ara però, la passió pren un caire més introspectiu: el públic que va tenir la sort de compartir el concert al Sant Andreu Teatre pogué gaudir d’una connexió real entre l’artista, les seves melodies i en Guillem en essència, en Guillem que ve de Manlleu, que ha viatjat i s’ha empapat de música mediterrània i llatinoamericana, en Guillem que explica que per fer una cançó primer en canta la melodia amb la llengua que sona, perquè cada sonoritat té un idioma, en Guillem que des de petit ha viscut a casa embriagat de música, perquè la duu als gens. Per a ell cantar és un do tant natural que mai s’ha plantejat començar-ho a fer, perquè sempre ho ha fet, junt amb la seva germana, Marta Roma, al violoncel, formant un duet incomparable, amb converses que converteixen l’espectacle amb un ser al sofà de casa, com aquells primers concerts que feien Els Amics de les Arts els seus primers anys on explicaven les aventures al pis d’estudiants a un públic selecte d’un petit local de la ciutat.
 
Un moment màgic: les notes d’un món boig arriben més suaus, naturals i sentides que mai a aquells qui, un migdia de primavera, participaren a la gravació del videoclip de la cançó al Casino de Sant Andreu de la Barca. Tres hores ballant balboa i un final de swing per l’arribada d’en Guillem i el cantant napolità Alessio Arenas, a un teatre ambientat amb glamur recreant una sala de nit i vestits de vint-i-un botons amb aire vintage a la ciutat de Nàpols. Són “Senyals”, com diu la cançó, per desxifrar allò que la vida ens diu a cada pas i ens deixa tres semàfors en verd seguits per fer fàcil el camí. El darrer treball de l’osonenc, “Connexions” (Sulawesi Records , 2017), ja fa un any que és al mercat i segueix redescobrint-se a cada escenari i, més a prop que mai, a l’EnciSAT.
 
De prop en Guillem encisa, de prop les paraules de cada vers s’escampen corrent enjogassades cap als oïdes d’aquells qui, un vespre de divendres, volen viure el caliu d’un concert tant senzill com especial, en una nit que ja és prou freda en un 15 de desembre, augurant uns llums de Nadal més grocs i estrellats que mai. I públic, músics i escenari es fusionen en un sol mot, poesia, des del so i des del cor.
 
I de Sant Andreu a Les Rambles de Barcelona. Retornant als pares de l’EnciSAT, el passat 23 de gener la banda donà el toc de sortida a The Suite Festival al Teatre del Liceu. Fou també el 2015 que obriren el festival. I ara tornen presentant el seu darrer treball, “Un estrany poder”, aquesta força màgica que té la música per fer sentir afortunat tant a un públic que assisteix a un espectacle intimista de barri, com aquell que es vesteix de gala per entrar al Liceu amb ganes d’aixecar-se de la butaca i cantar, ballar i picar de mans. Dues hores de concert d’un dimarts laborable ompliren la seu més glamourosa per un concert de rock. Els Amics de les Arts, fent honor al seu nom, oferiren un ampli repertori fent un repàs a tota la seva discografia, donant cabuda a l’home que doble en Bruce Willis, al molt honorable Messier Custó, a la irresistible Sofia –malgrat tant sols sigui un afer-, a l’home que treballa fent de gos rítmicament tecnificat i al dinosaure que espera pacient només entrar, sense oblidar l’aclamat i entrenyable Jean Luc, tant estimat quan les hores passen lentes en una habitació on l’esperança d’acabar acompanyat no s’acaba fins a l’hora d’esmorzar. I tot això, amb en Dani Alegret acompanyat d’una mestressa no gaire estimada que respon al nom de grip. Tots dalt de l’escenari amb una il·lusió de mil dimonis. Perquè vosaltres, el públic, com diuen Els Amics, sou l’estrany poder i, quan totes les butaques del Liceu s’uneixen per demanar que els consellers tornin a casa, queda palès que tornar és la millor part de l’aventura.