Article

El primer premi

Sóc un Barret. Un barret de fils de colors. La llana-natura m’ha dotat de rostre i m’ha dissenyat per abrigar un petit caparró. Faré feliç al vailet que gaudeixi del meu caliu, podrà córrer pels camps quan faci fred i fer ninots de neu sense glaçar-se les idees. Per això he sortit de l’armari d’hivern, per fer d’abric i d’amic. Mentrestant, els camps sembrats esperen la primavera per donar fruit i les brases de les calçotades de la comarca apleguen a petits i grans a la vora de les guspires un diumenge assolellat. I jo, de reüll, guaito, em fascino,  descobreixo i espio.
 
Em van dir que ja m’arribaria el moment, però ja no ho recordava. Vivia ignorat, colgat entre roba inutilitzada damunt de la cadira de l’habitació.  Aquell disset de març, però, la Clara decidí que m’havia arribat el moment. Vaig estar a punt de ser embolicat amb paper de regal. Vaig resar tres Pare Nostres perquè sempre he pensat que això d’estar embolcallat de cap a peus -en el meu cas, de cap a coll, per ser exactes-, podia ser perillós per a la meva dotació d’oxigen. No sabia del cert si la mare-llana-natura -aquella ovella de qui sap on que hom va esquilar-, m’havia dotat de la capacitat d’oxigenar-me tancat i barrat i, de fet, ja no era època de regals de Nadal ni garlandes de colors. Millor natural, tal com vaig arribar al món. I amb el cap ben alt. Em van penjar un cartell que hi deia: “Tercer Premi”. Mai m’ha agradat ser el segon plat, i molt menys les postres. Digueu-me competitiu, però m’agrada ser el primer. Qüestió d’herència.
 
Vaig haver d’esperar hores, aquell joc mai s’acabava, treien plats de sopar de Festa Major, maduixes amb nata i pastissos d’aniversari. Festa grossa. Ningú em va convidar, ho ensumava immergit a la foscor de l’habitació. Cruel humanitat. Cantaven, reien, jugaven, parlaven de cireres negres fetes amb oli d’oliva -ciència ficció ?-, es ficaven una mena de patates xips en forma de cua als narius -creieu-me- i, després, s’ho menjaven -ingenu de mi, pensava que no em calia fer cap màster per entendre els humans-. En Xesco, el més alt, va marxar abans d’hora, com s’atreveix ? Tres van arribar a misses dites. No tenen fe. Cal fer un incís: els tocatardans, l’Adam, la Gina i la Mercè, van omplir el pap perquè els altres ja estaven tips, sinó ni tan sols una fulla d’enciam els hagués quedat. Bons catalans ? Això diuen. Finalment, amb les panxes amples, van donar per acabada la teca i el joc.
 
L’homenatjada lliurà el primer premi, que la suposadament afortunada va cedir, a mode de cedè d’un xixarel·lo que es fa dir músic i, disfressat de kumbaià, no m’arriba ni a la sola de les sabates. Un peluix tot bufó va acabar en mans de la Meri, la senyoreta que havia acumulat més punts de tota la taula -quin cacau i quin poc ordre, tot s’ha de dir-. Finalment, com qui no vol la cosa, com si la meva única i trista funció fos consolar un atleta professional, injustament guardonat després d’haver-li passat per davant perquè el vent ha bufat de cara, vaig ser lliurat.  Jo ja ho sabia, que aquell era el meu lloc, que aquells eren el meu amo i la meva mestressa o, més ben dit, els responsables que jo properament tingués un cap a abrigar. Però semblava que a taula ningú se n’havia adonat. Vaig usar les meves arts telepàticointuïtives i vaig convertir la veu de l’homenatjada en una sonoritat tremolosa i els seus ulls en un llac humitejat d’emoció. Es féu un silenci. Els guanyadors, amb el trofeu a la mà, donaren la notícia: -“L’Alba està embarassada.” Les paraules d’en Jep ressonaren per tot el menjador, il·luminant els ulls de tots els presents.
 
L’Alba m’agafà dolçament, tendra i delicada com és. Em va posar damunt del seu pit. Des d’aquell moment vaig saber que em cuidaria de debò. “És el primer regal”, va dir amb la tonalitat discreta i amorosa que la caracteritza. En Jep coneixia el conjur de la muntanya blava, el laberint de llums, el cercle energètic davant del santuari i la Moreneta guaitant de reüll aquella missa abans de sopar. A taula era festa grossa, mai tant. L’any vinent serem un més.