Article

El cavaller de la pluja

Temps era temps, pels corriols d'El Berguedà, entre Vilada i Borredà i passat el Pantà de La Baells, hi vivia un elegant cavaller. Sortia a passejar pel bosc cavalcant amb el seu cavall marró de pèl lluent quan s'acostava la pluja. Quan els vilatans li preguntaven perquè sempre sortia abans d'un xàfec d'estiu, ell els responia, sense mostrar donar-hi gaire importància i projectant la veu al cel, que era per evitar que el seu preuat cavall tingués ganes de gresca en ple xàfec. Ell que havia après a parlar amb la natura i escoltar-la sempre que ho requeria, sabia que la veritable funció de les seves escapades era cridar els primers llamps per tal que s'anessin aproximant, a mode d'avís per als més temeraris i despreocupats, i eivitar que enganxessin enmig d'un gorg als excursionistes agosarats de les contrades. Molt seria que no sentissin apropar-se els trons, progressivament més amenaçants, i no s'afanyessin a aixoplogar-se.

L'avís del cavaller però, no era gratuït, darrerament havia llegit llibres d'aquests que ara sempre estan en préstec a les biblioteques, d'aquests que se'n diuen d'autoajuda, que expliquen amb arguments tant tàntrics com convincents que les persones necessitem reconeixement, que el reconeixement repercuteix a l'autoestima i l'autoestima a la felicitat -quina equació tant màgica !, doncs, pensà-. També havia llegit que per ser feliç no calia treballar gaire, més ben dit, "no era permès", deien alguns autors que prometien tenir la recepta màgica de com ser feliç a Alaska, però això sí, era important combinar aquest desassossec prestant algun servei al poble. Ell mateix es creà la seva pròpia fórmula màgica. Amb el temps havia provat que tots els caminants, sense excepció, es giraven i el guaitaven captivats amb admiració al creuar-se amb tal admirable cavaller medieval cavalcant damunt de la bèstia més bella i encisadora que tenia, i més d'un no gosava demanar-li una selfie d'aquestes d'ara, però se'n moria de ganes i seguia el camí amb un ai al cor de no haver tingut prou esma per aconseguir la immortalització de l'instant màgic, en un escenari de tonalitats verdes i un cel blau que esgarrifa. Així doncs, amb un sol gest, una mirada, un cavalcar més suau, propiciava ell mateix que els caminants, homes o dones, petits i grans, alentissin el pas fins aturar-se, i ell posava cofoi, pensant que amb cada clic de mòbil d'aquests d'ara, smartphones i iphones i tota mena de phones, la felicitat de la seva vida s'incrementava exponencialment. A l'acomiadar-se no s'oblidava mai d'avisar que venia tempesta, d'aquesta manera salvava vides -si més no, roba xopa i relliscades- i feia possible aquell servei al poble que havia llegit que era tant necessari per sentir-se bé amb un mateix. I seguia el seu camí amb el cap ben alt, sabent que guanyava un clic a l'Instagram dels ingenus excursionistes amants del postureig i el #miraquemaco# #aixòquefaig# i #allàonvaig#.

Un dimarts de juliol, d'aquells que es lleven amb un sol somrient, però fa córrer als guiris de la comarca amb la panxa plena, just havent dinat, esguerrant migdiades de rierol i roques degudament reservades amb la tovallola de l'estiu, carregant neveres plenes de refrescs amb i sense alchol, amb les primeres gotes de tempesta, marxà un xic disgustat davant d'una situació inesperada, d'aquelles que fereixen l'orgull dels qui no han previst cap mena de gest de despit o indiferència. Un parell de xiquets aparentment sanots i amables -benvingudes falces aparences !!!- refusaren la foto de cara, la preferien "natural", digueren tot marxant. Que potser no era na-tu-ral, posant amb la seva planta ? Que potser només era digne d'Instagram, twiter, facebook, o el coi de xarxa d'aquell parell de despietats, el cul del cavall ?

Com cada dimarts -i cada dimecres, i cada dijous, i cada divendres, i cada dissabte, i cada diumenge i cada dilluns- una noia joveneta, pràcticament acabant-se d'acomiadar de la flor de l'adolescència, estirada a la màrfega de campaments embriagada de records de vetllades a la vora del foc, jocs de nit i tendes amb un nou món per descobrir, llegia històries fantàstiques sabent-se'n protagonista, mirava youtubes que la convertien en actriu de Hollywood i xatejava amb els pretendents més pretensiosos, que l'esperaven amb delit a les primeres notes de les Places Majors de les Festes, també Majors, de la comarca. El que el cavaller i el cavall ignoraven és que la joveneta, na Mar Font i Rius, des que té noció de què és un home de veritat -havent tastat els xicots més populars que les seves amigues idolatraven i ella no n'havia trobat res d'especial, a part de la lleugera gràcia d'un nen que juga a ser gran però brilla per la seva menudesa-, vivia bojament enamorada d'El cavaller de la pluja que, en escreix, li duplicaava l'edat, però tenia la certesa que era l'únic mascle del planeta Terra que la podria fer feliç. Quan sabia que havia de ploure, ella que també tenia dots de conversa amb la natura, de bon matí, havent esmorzat, no dubtava en agafar la motxilla carregada de tots els bàrtols necessaris haguts i per haver, per passar totes les hores requerides davant del gorg del Roure, fins que passés, sigilosament i majestuosa, el seu platònic i pletòric cavaller.

Aquell dimarts, malgrat mai hi havia parlat, l'havia observat i mirat i remirat de cap a peus. Havia estat partícep del despit indegut rebut pel cavaller. El veigué marxar un xic entristit i cap cot, tot allunyant-se, fent-se la seva escultòrica figura progressivament més petita. "Avui no marxo", es digué, " és la meva, necessita una jove donzella que l'afalagui i el mimi i se'l miri amb ulls d'admiració, amb mi tindrà com a mínim una selfie amb postureig del bo i millor". Tenia l'esperança que tornaria a passar, donat que en aquell corriol sempre enxampava excursionistes que, somrients, queien a la temptació d'immortalitzar-lo, i amb el parell d'avui no havia pas quedat pas del tot satisfets. A més, diferència de la resta de caminants que passaven de llarg amb com a molt un "(a)déu" poc vocalitzat cap a la joveneta, aquell parell semblava que intentaren interaccionar un xic més -vès per on, aquí passava a ser ella la protagonista-. Just enmig d'aquest pensament fugaç, un esglai s'apoderà del seu cos: "I si s'han adonat que s'havia enrojolit amb la cavalleresca aparició ??!!! I si havien copsat que les cames li tremolaven malgrat el cavaller ja havia passat de llarg ??? I si ... s'entuossudien que s'afanyés a tornar a casa abans no l'enxampés el xàfec, amb un aire de germans grans o professors d'institut joves amb esperit paternal ?". La millor resposta que se li ocorregué, davant d' aquell "Plourà!" de la parella d'excursionistes, fou: "Fins a les vuit no plourà, m'han dit". Eren quarts de cinc de la tarda, el cel era gris i es començava a sentir el so dels trons aproximant-se. Realment, era poc creible, però aquest tipus de respostes impulsives són les que li sortien, com baixdes d'un embut, per sortir del pas en el moment menys previst. Òbviament, la parella es mirà un xic sorpresa: "M'han dit ?", "aquesta és una autèntica pixapina, el que li han dit va a missa i els trons no la fan córrer ...", de ben segur que van pensar, comentar, jutjar i criticar amb aires de "jo sóc d'aquí i aquesta teeneger fot les vacances aquí sense entendre ni un borrall els elements més bàsics de la natura !".

Ella sabia que sí, que el cavaller, previsor, tornaria a fer la volta per salvar-la del primer llamp. Abans de les vuit, molt abans, a les cinc de la tarda, començà a ploure, les gotes deixaren xops als més desprevinguts. Ningú sap si finalment el cavaller tornà enrere per fer el darrer avís a la jove enamorada, però un pagès de la contrada es trobà a la paperera de la caseta del Molí, un embolcall de gelat de Carte d'Or que caducava l'agost del 2008, i encara tenia una gota de gelat de vainilla regalimant, com si fos ahir. El pagès, trobà el llum extern obert, amb la ditada del cavaller a l'interruptor, i una nota al paper de l'embolcall del cornet de vainilla que deia:

"Avui, dimarts 24 de juliol del 2018, malgrat he dut l'encàrrec d'encantar les aigües del gorg que he promès batejar, i he batejat, com el Gorg de Na Mar Font, els vilatans més desagraïts de la història, m'ho han pagat amb un sorprenent despit. Quan, encara amb esma després del sorprenent desaire, he tornat a passar pel corriol on hi reposava, plaent, la donzella més tendra i bella de la comarca, mostrant-me disposat a recollir-la abans no l'enxampés la tempesta, salvar-la dels llamps despietats i els trons feréstecs, avui, ha agafat els bàrtols i m'ha fet el salt amb el seu primer amor. Un salt en el temps. Deu anys enrere. A hores d'ara, encara regalima la gota de gelat de vainilla Carte d'Or que van llepar plegats, tot refugiant-se de la pluja, mentre ella li prometia amor etern fins que es fes "gran" i conegués El cavaller de la pluja. Avui, deu anys més tard, ha trencat la promesa. I cauen llàgrimes de vainilla".