Article

I un albatros s'allunya a l'horitzó

Surt el sol a Cala Compte. Un albatros vola, senyorial, prop del veler, sabent-se admirat com aquell qui espera un aplausu americà. A taula, la nit passada s'hi va quedar reposant un llibre en Braille i el got del lector és a terra, fet que indica la desconeixença del tripulant sense visió de la disposició estratègica del posagots, simplement girant la tapa de l'armariet de damunt la taula, aprofitant al màxim tots els racons de l'embarcació. El braç ortopèdic que el capità ha dut d'amagat resta endreçat a la banyera, lligat a les defenses amb un as de guia al cap. Val més ser previsor i vetllar pel retorn aparentment complert de tots els tripulants. A l'excel de la compra del súper del primer dia no hi sortia ni l'àloe vera, ni l'After sun, ni la crema hidratant, però les ampolles resten pràcticament buides a la tauleta del capità, i aquestes no es carreguen amb bateria. La vesprada de haima de massatge relaxant, sensual, sensorial i sensacional no era a l'agenda, ni tampoc les meduses tafaneres de S'Espalmador. El llibre de l'eneagrama, al costat, reposa magistralment, savi, gruixut i misteriós, amagant al seu interior uns fulls de quadres escapsats i robats del quadern de bitàcola, que només l'albatros en sap el contingut complert.

L'Alba es desperta, obre els ulls, percep que la Maria Jesús ja s'ha llevat perquè a la part dreta del llit no hi ha ningú. Fa calor però fa el mandra cinc minuts més, posa la mà a la senalla, agafa amb força quelcom molt preuat i tanca els ulls. És una ampolleta de sorra de la platja de Ciutat d'Eivissa. El bar de rock i el chill out no van tenir èxit, res rellevant, però va acabar guanyant la mar com a penyora. Les neurones més matineres la transporten a la imatge gravada de la posta de sol rosada d'ahir que, des de la dingui, van admirar tots junts i agermanats a mode de Verano Azul, satisfets del seu Barco de Chanquete i de les seves bicicletes fetes aletes, peus d'ànec, ulleres i màscares de busseig. Les paraules de la Berta just després de la posta li van quedar gravades, i les conservarà en una caixeta màgica la resta de l'any: "guardeu aquesta imatge, quan no sigueu a la mar i estigueu precupades, tristes o amb ganes de tirar els plats al primer de turno, visualitzeu-la".

La travessa del primer dia amb les guàrdies nocturnes comptant mentalment vint minuts, descomptant els quarts d'hores de dues hores i esquivant vaixells de dimensions descomunals, ja queden lluny. Tenen set dies comptats, cada dia una vida, com les set vides d'un gat, però els assavoreixen al 110 per cent per poder cantar allò de "no nos moveran" la resta de l'any, ferms com el màstil amb un trepitjar fort. Una bandera blanca al punt més alt de la vela major diu a crits que vol els presos polítics a casa a cada cala que fa nit i durant tota la travessa. L'any vinent no caldrà tenir-la, es diu en Pau que, malgrat el cansament amb les minses hores de son, té els tomàquets de sucar ben comptats, la crema solar protecció 50 mil·limètricament ben escampada a la seva pell fina, i els seus ulls blaus com la mar, atents i penetrants a cada cala conquerida. El motor fent nyigui-nyogui no l'acompanya en el descans nocturn, però els mojitos de la vesprada, el punteig de la guitarra i la poca roba de les tripulants, el fan restar ben viu. La Laura reposa estirada a coberta amb el seu banyador vintage vermell amb topos blancs i, el turbant als cabells, posat sense mirall amb la mateixa perfecció natural que la caracteritza, deixa entreveure un rostre serè que, despert, delata que la seva terra és el mar. Present i discreta, ella i les veles ja duen anys festejant i guerrejant.

La Maria Jesús ja fa estona que, sense despertar a ningú, s'ha endinsat al seu món de peixos de colors, resseguint les roques amb el sol menys atrevit de primera hora del matí, el seu sol amic. No ho ha dit a cap dels tripulants, però els peixos de Cala en Baster, a Formentera, li expliquen els secrets més amagats i no li cal googlejar per saber la resposta a l'enigma marí de la sobretaula de la vesprada. Avui té agulletes al braç de tant tibar el motor de la dingui, es va limitar a complir ordres, però el desgraciat no responia i ara és ella qui necessita un massatge. En Charles ha decidit que aquestes vacances toca fer una inversió solidària amb el seu cos, no sempre té l'oportunitat de dormir a qualsevol hora, i la seva Fàbrica de Xocolata a Rat de Mar requereix que arribi relaxat per seguir fent muntanyes de galetes d'oreo banyades amb xocolata amb llet, d'aquelles que tant li agraden i deixen sense alè als convidats amb nom abreviat i pronunciat amb un sol cop de veu. El metge li ha receptat que ha de restar en fase REM unes hores considerables al dia, no es pot permetre tenir els ous durs, no fos cas que el capità li posés en remull amb aigua freda. Mentrestant la Núria, feinejant, puja i baixa les escales de la cuina parant taula amb llets de tota mena menys la natural de vaca amb lactosa, musli sense colesterol, Nutella amb colesterol, galetes Digestive, pa del que s'aguanta tou una setmana i tota mena d'embotits -menys cap de jabalí, fet que el capità, com a bon cuiner de rostits i arròs amb verduretes, troba a faltar a l'excel i a la vida real-. Com per art de màgia, els blaus es multipliquen al cos atlètic de la Núria a un ritme exponencialment suau, amb la mateixa facilitat i felicitat del ritme de les onades. Cal amortitzar la farmaciola feta amb cura i amor, és una noia pràctica i previsora, i el seu anar i venir del timó a proa amb el dinamisme arrossegat d'aquella qui penja el biquini ratllat i es posa la samarreta marinera abans de sopar, la delaten. L'illa compta amb importants prats submarins de posidònia oceànica, és per això que aquests dies les ungles li creixen a una velocitat vertiginosa i se les ha hagut de tallar abans del previst. Arriben al Parc Natural de Ses Salines, i en Pau, atrevit, suca el dit i llepa la sal marina, gruixuda, saladíssima, la crème de la crème, digne de Ferran Adrià. Les al·lotes aprofiten per fer una visita al Can Roca del xiringuito de turno, admirar la mirada del propietari italià seductor i parlar de coses de dones, d'amors perduts i de besos retrobats.

La Berta, expressiva, pigada i somrient, amb picardia de Pipi Calzaslargas, s'ha fet amiga de les cebes i els tomàquets en una nit mogudeta -sense companyia masculina-, i ha decidit que els abdominals són la millor opció per admirar la Casiopea, el carro, l'Ossa Major i Mart, en un cel embriac de constel·lacions d'una nit de Sant Llorenç, amb teló de fons de tempesta lumínica. S' incorpora, observa optimista l'estat de la seva ungla pirata, i es disposa a aixecar palanques dels armaris de terra tot buscant, sense èxit, la llimonada perduda o robada. Prem el botó de l'armari del costat de la pica per agafar un got, obra la nevera deixant ben subjectada la tapa macabra -si és que així es pot definir-, agafa una ampolla d'aigua fresca i puja a esmorzar. La morenor delata que ja fa uns dies que és a bord i encomana més que mai la seva alegria i agraïemnt incondicional. L'àncora, que encara recorda el puja i baixa de Cal Roig al costat d'aquell veler desconsiderat i feixista, acostumada a les ja tradicionals visites dels tripulants, que intenten parlar amb ella sense èxit amb un"com estàs ? estàs bé ? on ets ?", i coses així sense concretar, rumia i pensa ... "no sé el que m'ha dit !", després de cada visita amb observació acurada inclosa. No s'avorreix, juga, trapella, a prendre diferents formes, per allò de sorprendre els tripulants amb alguna novetat metamòrfica, ja sigui amb el cor sencer o amb el cor trencat per un triangle mal gestionat.

-Marxem !, crida el capità. Les nedadores del veler pugen a toc de pitu cap amunt, no fos cas que es quedessin a l'aigua i ningú les senyalés per venir-les a rescatar -els rols del primer dinar han quedat un xic desapercebuts-. Els tetrabrics de llet de soja s'han fet esperar més del desitjat, però el capità, amb una mà al timó i l'altra senyalant Cala d'Hort, esmorza satisfet de la tripulació que, un matí més, es lleva al so d'un Gràcies onades per moure'm la barca, sé que en el fons tot està en calma, perquè el seu avi també va anar a Cuba i ha vist inflar les veles entre el mar i el cel. El sol s'alça entre Es Vedrà, un dofí curiós surfeja a la superfície i, majestuosament juganer, es deixa entreveure uns segons a la mar de les Pitiüses com un regal de la natura. I l'albatros s'allunya a l'horitzó.