Article

Ara que som gegants

Ara que fa poc més d’un any que vam ser tan gegants a les escoles, ara que n'hi ha que no poden entrar a casa perquè els han pres la clau, ara que, malgrat tot i més que mai, seguim sent un poble gegant, Joan Dausà arriba al Teatre Joventut per recordar-nos, per si no ho teníem prou clar, que ara som gegants.

No fa pas tant, ara fa sis anys, Dausà començava aquest viatge entre amics, jugant al Jo mai mai després de posar en fred el cava. I tothom beu quan la Judit diu que ara ja té cinc àlbums i un senzill al mercat, que s'ha convertit en una de les propostes musicals més consolidades del panorama musical del nostre país, i que, malgrat sovint les seves cançons parlen de tristesa, el santfeliuenc canta a l'optimisme, a la vida i a viure en majúscules. I tothom la mira.

El passat 29 de setembre el Teatre Joventut d'Hospitalet de Llobregat era ple de gom a gom. Amb les entrades gairebé exhaurides, Joan Dausà pujava a l'escenari per presentar el darrer treball, que sortí a la llum aquesta primavera. Com nàufrags gegants sentint la teva veu, pocs d'Hospitalet, molts d'arreu i una ex parella a la segona fila que assaboria la vetllada a mode de comiat nostàlgic, com aquell "Siento que te estoy perdiendo" de l'Aute que el vocalista visqué ara fa uns anys, com qui es queda sol sense guió quan tothom dorm. I és que Dausà és nostàlgic i introspectiu, espiritual i filosòfic, i ningú, tant senziillament i tendra, podia composar una cançó a mode de carta de desitjos a la vida abans de néixer, però en condicional, perquè no sabia que es podia. Però li hauria agradat.

Com aquell qui, caminant connectat per la vida, sap el nom de cada estrella i creu en tot quan tot és cert. Com aquell qui just quan s'acomiada d'un amic que marxa lluny ja el troba a faltar, perquè han estat i són els Reis del món, a ritme de swing. Com aquell qui va a sopar amb els amics després de trencar amb la parella, i arriba a un restaurant i el cor li tremola; i és que Eres tu; i els amics parlen de l'estiu a Formentera i la conversa queda en enèsiim pla. Com aquell qui li diu al seu ex que pot comptar amb ell per les coses importants, però no per les coses d'abans, amb un Truca'm. Com aquell qui lliga amb una estrangera en un illa i resulta ser la famosa cantant Katy Perry i li adapta un “No te’n vagis Katy” a ritme del pop dels 80. Com aquell qui a ritme d’un pop emanelat, canta a les hores que s’acaben que mai s’acaben amb l’amor. Com aquell qui no vol parlar demà i vol que sigui avui tornar-se a perdre junts. Com aquell qui, a mode de mandat, demana a crits que li obrin el cap, per si mai la vellesa se li enduu els records, neuròlegs de renom universal no permetin que s’enduguin el teu nom. Com aquell qui vol tornar allà on caure no feia mal. I és que Joan Dausà canta a la profunditat de la quotidianitat, a la profunditat de la tristesa i també a la profunditat de la felicitat. Perquè una no hi és sense l'altra. I malgrat hi hagi qui ho pugui negar, és optimista i vital.

El moment àlgid. Una cançó que el cantautor santfeliuenc promet al públic que seguirà cantant sempre que hi hagi un sol innocent entre barres, innocenst que pel fet de ser polítics i fer política no poden entrar a casa i veure els fills, innocents que fins i tot no són polítics però són ciutadans compromesos i, malgrat la desobediència, no han pres un ull a ningú, no han fet caure sang del rostre d’un avi que lluita per, abans de morir, fer realitat allò que a la guerra civil va perdre, ni han arrossegat per les escales d’un centre educatiu, desvirtuant la intimitat, a una jove voluntària i compromesa. No pots tancar-nos a tots. El públic crida Llibertat. I ens tornarem a veure el 29 de novembre al Palau de la Música Catalana.

I ja ha arribat tota la colla. I putu Héctor, ha estat valent, ha estat gegant. Perquè la vida s’ho val. Tothom canta dempeus. I tot és verd i tot és blau i tot és nou.

Mots clau: Ara que som gegants, Joan Dausà, Teatre Joventut