Article

Un "aplausu" innocent

Divendres 26 de gener, nou del vespre, Casa Gracia, al Passeig de Gràcia de Barcelona, a la nostrada Vila de Gràcia. Arribem a Casa Gracia, un espai gastro-cultural de la ciutat per descobrir: restaurant a baix, hostel i … Pugem a l’ascensor i arribem a la sala El Bis, un espai vintage per instagramejar a tot detall, amb projeccions a les parets de lindy-hop en blanc i negre, el ball que va fer furor els anys 30 i ara ha tornat omplint places i carrers d’arreu del món, i on la capital catalana es manté al top de freqüència i moda.Sofàs, butaques, tamborets, un públic familiar d’una generació propera al l’homenatjat d’aquesta vetllada de divendres, Joan Masdéu. Un públic que ha perdut la innocència però potser va descobrir al músic reusenc temps abans, quan el vocalista cantava en aquell conjunt ié-ié i les fans compraven cassettes i discs i esperaven una dedicatòria a la samarreta suada després d’un concert d’un festival d’estiu, potser al Senglar Rock, o a la Fira del Disc, o en alguna Festa Major que havien decidit anar a fer la nit llarga i màgica. I ja han passat uns anys, molts, alguns, però han passat ràpid. Ara Joan Masdéu té ja tres treballs en solitari i avui ens presenta el seu darrer, Innocents (2017). Un espectacle acústic emmarcat al cicle Sounds of Gracia, que reuneix grups nacionals e internacionals en un format íntim, i on Masdéu (veu i guitarra) ve acompanyat amb Oest de Franc (guitarra i veus).

Comença el concert, un espectacle de més d’una hora de durada amb més d’una desena de cançons que reflexionen sobre la vida, l’autoconeixement, el que ens dóna l’experiència, la por, la tristesa, la fortalesa, l’estimació, l’amor i, per sobre de tot, aquest camí cap a l’amor a un mateix, cap a aquest aplaudir-se que sovint oblidem. Com reivindica Joan Masdéu, aplaudir el propi mirall, amb Tots els miralls, perquè sovint no som conscients que estem enganxats, com canta el reusenc a Enganxat, addictes al propi dolor. I a voltes, un discurs tossut de plans i conviccions a ritme de l’oest, no contempla el marge d’error del que Deies, i et deixen mut. En aquest viatge, Masdéu també ha après que no cal anar a Moscou per tenir fred, no cal ser a Rússia, també pot ser a Arbúcies -i una noia de primera fila somriu-. Llavors és quan més necessaris es fan els Senyals de fum, senyals de fum cap a nosaltres mateixos, per allò d’haver-n’hi prou en tenir la nostra aprovació i no necessitar la dels altres. Com aquell qui un bon dia s’adona que La fera, la fera ferotge, i no pas la d’Ovidi Montllor, no és davant, sinó dins nostre, aquelles pors que es feien invisibles es planten enmig del camí. Tard o d’hora, però, vénen Fils de llum.

A mig concert, Joan Masdéu decideix retre homenatge a aquell conjunt ié-ié que va tocar durant disset anys i no calia parlar de grup o banda, Whisquyn’s era un conjunt, un conjunt lila, adolescent, per alguns tou, però amb un pop desenfadat que feia somniar. Amb un nom que al revés és un ram de flors i es fa tant curt com una migdiada junts, el vocalista rememora tota una època, que va començar amb el boom del rock català i va acabar compartint panorama musical amb noves bandes com Els Amics de les Arts i Manel. Perquè Whisquyn’s cantava al dia, a la felicitat, a l’amor i al desamor, i malgrat la innocència de les temàtiques, aquest ram de Mar roda al món i torna al Born, connectant amb el darrer treball en solitari del cantautor de Reus.

Fa molts anys, quan part de públic tot just sortia de l’ou, hi havia un programa infantil que feien els dissabtes al matí a les connexions de TVE amb la nostra, la catalana. Eren els instants de glòria per veure la tele en català -perquè llavors encara no hi havia TV3-. Al Planeta imaginari, fantasia i surrealisme es barrejaven en un somni de matí, i ara es converteix en una cançó d’amor al que no tenim, on gravitar vora del foc, constel·lar dins d’un iglú i aterrar a terra ferma, sense ser conscients del valor del que tenim. Rememorant aquelles nits que es feien llargues i els dies eren, inevitablement, Dies sabàtics, Joan Masdéu canta a la soledat, al cargol particular, a la rutina de la desconnexió amb la vida, a una vida nocturna on l’alcohol substitueix el sol. El protagonista de la nit ens regala una cançó per dir adéu a un amor que persisteix, Guiomar. I tanca el concert amb la col·laboració de Quim Xicoia, amb un carrer on surt el sol, El Carrer dels Jocs Florals. I ben a prop, La Pedrera i la Casa Batlló també aplaudeixen. I s’aplaudeixen, n’han après. Fa una setmana al Correllengua, amb un Puc ser jo de regal, cantat a cau d’orella sota el cel guinardorenc i un públic selecte i entregat, que aplaudeix i s’aplaudeix. Un aplausu per a tu, Joan.

Mots clau: Casa Gracia, Joan Masdéu