Article

Por

Por de parlar, por de callar, deia Lluís Gavaldà. Quan tinc por és quan més por em fa la por, cantaven Lax'N Busto des d'El Vendrell. L'alba plora, amb la por s'arrenca el cor, promet Quintana. No estàs sol, no tingues por, ja ningú destruirà el teu cor, cridava Obrint Pas. Mentrestant, Joan Dausà es veu, també, tan minúscul que fa por, malgrat ara sigui gegant. Sense oblidar l'Uh! Oh! No tinc por!, de Marc Parrot a la cançó dels Súpers i el dimoni no em fa por!, aclamat al correfoc més preuat de la comarca. Tens tanta por de quedar-te sol, però jo seré amb tu per sempre més, canta des del cel o des de qui sap on Carles Sabater, tot tancant el ulls. Por de la por, de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig, seguex Gavaldà, a mode de balada romàntica. Guillem Roma salta de molt alt sense protecció ni por de fer-se mal. Però aquí darrere, hi ha un circ que s'estella de l'autèntica por i l'error, benvinguts al llarg viatge!, aclama Txarango. 

El llarg viatge va començar el mes de gener a Buenos Aires, amb l'estrena de l'obra de teatre musical Miedo, performance melòdica d'Albert Pla que, sota direcció de Pepe Miravete, amb projeccions avantguardistes multimèdia d'una sensibilitat esfereïdora, fa un recorregut a les pors humanes, des del naixement fins a la mort i a la pròpia mort. 

Puja el teló al Teatre Kursal de Manresa, de la mà, la veu i l'escena d'un geni de casa nostra. Miedo, que dóna nom al darrer treball discogràfic d'Albert Pla, acompanyat de Raúl Refree, va regalar un viatge introspectiu a tots els assistents la nit del passat dissabte 3 de novembre. Un viatge a les propies pors, a les pròpies necessitats, mancances, felicitats trencades, tristeses, agonies, fantasies, somnis i malsons, realitats passades, futures i crues, vida i mort, com a part de la vida que arriba, per Albert  Pla, emmascarada sota un fons groc, multitud de dibuixos de colors bonics i cares de felicitat, perquè amb la mort fugen les pors. Unes pors tan eternes i alhora tant curtes com l'estoneta que dura la vida mateixa, tan curioses com un fons groc amb un punt lila cèntric, tant actuals com un llaç groc que, malgrat ja fa més d'un any, encara s'alça, aquelles que ens fan sentir tan minúsculs com el nen que no vol anar al parc perquè sap que hi ha un nen gran que el matarà a ell, a la mare i al pare, tant maquiavèliques com la nina que no és nina i canta i camina i diu que si no cantes moriràs i, potser està asseguda entre el públic. Pors tan desesperants com el plor d'un nadó enmig d'una obra de teatre de por per a públic adult, tant agredolces com un circ que per escapar-se'n cal calar-hi foc, tan espantoses com l'abandó dels pares enmig de la carretera quan has anat a vomitar del mareig de la por, tant repugnants com els òrgans destrossats per la malaltia, tan esgarrifoses com un ganivet que talla el membre en erecció i deixa ferida penetrant i el cor trencat. Es tanquen els llums, Albert Pla demana al públic quina és la seva gran por, i sap que no, que no és aquesta, que s'enganya i autoenganya, per por. I ens demana què faríem si fossin les darreres hores de la nostra vida, i ens deixa a tots bocabadasts, potser plantejant-nos si som uns malalts del sexe, perquè ell se n'aniria a casa a aprendre a tocar la guitarra. 

 Baixa el teló. Apareix El Mestre, Albert Pla amb roba de carrer, amb la senzillesa i humilitat que el caracteritza, s'apropa al públic després de passar-se gairebé una hora i mitja enmarcat en una pantalla en tres D on realitat i ficció es fusionen. Entre el públic, s'hi pot veure personalitats de renom al panorama musical català, com algun dels membres dels manresans Gossos, que tancaran gira de 25è aniversari al mateix escenari els propers 30 de novembre i 1 de desembre, amb aturada indefinida i, des de fa anys, ens han regalat aquell recer necessari amb el seu no tinguis por, pots canviar-ho tot. I la nena rosseta de mirada penetrant asseguda cèntricament al bell mig del teatre, es gira i somriu als seus fantasmes i als fantasmes del circ que mai més va voler tornar. Mentrestant, al Barri Vell, el Carrer del Balç aplega un passatge on endinsar-nos a la por, que només es pot combatre fotografiant-la, mirant-la als ulls amb bellesa poètica, la mateixa amb què Albert Pla l'expressa, la canta, la mou i ens la fa moure. Benviguda al llarg viatge !
 

Mots clau: Albert Pla, Miedo, Teatre Kursal