Poemes de Albert Carrasco

Desclosa la capsa

Desclosa la capsa de les trufes

-o obertes les comportes de la

 conversa si volem dir-ho així-

s'hi veuran els papers d'estrassa

amb les mitges veritats i mitges

mentides aparellades de fet.

 

 

Ai! S'hi veuran tantes altres coses !

També els nombrosos besos perduts

i els meus versots que tant em costa

que acabin per pronunciar-se.

 

 

Un cop començada la conversa,

brolla la substància lletosa

de totes les ametlles amargues,

la solitud que entenem vital

tenir de quan en quan , i que un cop

 aconseguida ens angunieja.

 

 

Desclosa la capsa, hi trobarem

-m'entens, oi? o sigui dins la conversa-,

els préssecs dels mitjons i els colzes

com tots els sets de la roba del cor,

cosits una i altra vegada:

 

 

En acabat, gaudirem de tot

- si és que de tot hem pogut parlar -

i podrem acaronar-nos de nou

- si és que encara en som capaços -

amb una força que per més vella

és més duradora i estranya.

Vés al poema sencer

A vegades la vida

A vegades la vida, si la vivim com el viatge en catifa voladora

que fem amb espardenyes , les butxaques buides i un acompanyant

- Que és com acostuma a començar i acabar el nostre camí, -

no sembla ser pas més que una calaixera de seixanta anys,

lacada de sensacions, plena d´àlbums de fotos, riures d´amics,

descovertes insospitades, fills que segueixen el pas i després

volen i els hi anem vigilant les ales que no sels hi trenquin.

...Tot això amb l´últim refugi, el de les quatre pareds tranquil.les de casa.

 

 

A vegades la nostra vida, si som capaços de passar-hi

talment com si es tractés d´aquell viatge tant important

- Ja que és una experiència molt nostra i molt  passatgera -

no arriba a ser res més que una pira de remembrances que no

cremarem ni quan marxem, que ens casem més amb els records

a vegades que amb la parella, i això ens cimenta

el fràgil equilibri de l´edifici del dia a dia i any rera any,

amb encofrats d´amor, marbres d´amistat, vigues d´alegria...

 

 

A vegades també, la vida nostra, si la vivim com caldria,

és un garbuix de jocs, de mirades infantils que ens reviuen

i transporten; és l´emoció de les gralles dels castells personals

per als quals, gairebé mai ni existeix el manual d´instruccions,

i ens farien molta falta més mans i manilles, per no fer llenya

quan creiem, exagerant,  que no van massa bé les coses. A vegades

la vida, és com l´ara mateix, prendre part i permetre els demés

compartir : aquest verb tant preciós i esmunyedís que t´oferim, us oferim ara.
Vés al poema sencer

T'imagino

T´imagino sota un sol clement
i ben segur que t´hi eixamoraves
com em deleixo jo, seguint-te
de memoria els llavis amb els meus,
els peus amb els dits llargs, les
arracades amb la boca fins a estremir-te.
Imagino si et tocava una mica de sol
i crec allargar sobre tú la meva ombra
perquè t´estimi abans que jo no arribi.
I no em costa de veure´t amb un cos
que et percaça fins palpar-te el bru
espigó per entremig els traus de la brusa.
T´imagino sota el sol clement
i com la teva pell va prenent color
menys a algunes cales i dunes
amb color i gust de postre de crema.

Vés al poema sencer

Passen

Passen els trens. Passen els dies, retuts

i cansats com la gent que va caminant

per qualsevol dels carrers de la ciutat

fent tentines talment com si fossin cecs.

Miro els meus anys, reclosos en un tupí

com si d'espessa confitura es tractés :

Tot és tot i és no-res. I on pots mirar

hi veus el que desitjaves assolir

i estàs convençut que ja mai no obtindràs…

 

i el temps a la butxaca, fet un manyoc,

com un mocador embrutat que cal rentar!

Vés al poema sencer
Més poemes