Poemes de Àlvar Escudero Pineda

Crònica I

Branques enredades

Rauen dintre del meu cap

ombres enfoscades

Pel turment del meu tombant

 

Llençols grocs al terra

Que recullen mals humors

Fulles gota a gota

Cauen com els meus records

 

Surto a la muntanya

Per pujar als cim mes alts

Diuen que aquells aires

Fan passar tots els teus mals

 

Passo per aquells boscos

Evadint la realitat

Crec que la tramuntana

Ja m’ha trastocat el cap

 

Torno cap a casa

Amb els pensaments mes clars

Obrint altres portes

Que el destí t’havia desat

 

Torno a l’optimisme

Aquell vell amic deixat

I recupero forces

Per tornar a lluitar endavant

Vés al poema sencer

Fes-te tu, sigues tu

Miro al carrer, parlo amb la gent que m’envolta

Miro amb ulls crítics, analitzo, parlo, penso, actuo.

No m’agrada allò que veig, no m’agrada el que m’ensenyen.

No m’agrada veure els milers d’injustícies que s’han comès.

 

Religions que maten en nom del seu Deu,

Que clamen fe i provoquen pobresa,

Que s’enriqueixen amb la caritat dels pobres.

I que ostenten el seu orgull i benevolència.

 

Exercits armats que maten civils,

Que imparteixen la pena de mort al seu gust,

Que la seva feina els i dona la guerra,

I que tanmateix, diuen repartir  la pau...

 

Rics que en volen ser més, i se’ls escolta,

Pobres que volen viure, i se’ls ignora.

Gent que te de tot, i no te res.

Gent que no te res, i te de tot, amor.

 

Ara només hi ha paraules,

Paraules fetes de paper de fumar...

Paraules que s’emporta el vent...

Que se les emporta i no tornen.

 

Fets i no paraules,  fets es el que cal

Lluitar amb dos ous contra qui no et deixa ser

Ser tu, trobar-te a tu mateix, i escoltar-te

Fer de l’amor i l’estima la teva filosofia de vida.

 

Que res t’impedeixi ser tu,

Planta cara als qui no t’escolten

I escolta als qui et planten cara

Fes-te a tu i sigues tu.

Vés al poema sencer

Una ànima que vola

Una ànima que vola

Una espurna que s’apaga

Una gota feta fum

Les cendres d’un amor

Que s’esvaeix

 

Un llumí que es trenca

Un torç de ferro blincat

Un mirall caigut al terra

Trencant en mil trossos,

Una imatge

 

Com un far en l’horitzó

On l’utopia busca sortida

I on aquell trist vaixell

Navega sol en l’infinit

Coratge, amic

 

Esperances fetes miques

Lamentació i tristesa

I al fons, una llum

A la que aparentment,

Poc oli li queda

 

Nomes em queda això

Amic, coratge, coratge

I un tros d’esperança,

Que vaig recollir del terra

Plena de pols

 

I que la por no et tiri enllà

Faràs prou amb el que et dono

I el record, sempre el record

I el saber, que mentre hi ha vida

Hi ha esperança.

 

Vés al poema sencer

Des de dins

Sento, que un segon dura una hora

Que s’allarga fins a un dia

I em deixa sol una estona

Per veure la llum del dia.

 

I penso, que serà d’aquesta vida

Que em depararà la resta

Que sempre he viscut del somni

I ara em trobo en la tempesta.

 

I passen les hores

I passen els dies

Els sentiments moren

I els meus anys vacil·len

I busco la claror

En mig de la tempesta

I escolto la pluja

Perquè és més honesta.

 

I ser, com un ocell volant pels boscos

Tallant amb el vent les ales

Saltant totes les fronteres

On la llibertat m’abraça.

 

I miro, tot allò que s’origina

Mes enllà de la finestra

On el record no s’oblida

I se’n va sense fer fressa.

 

 

I passen les hores

I passen els dies

Els sentiments moren

I els meus anys vacil·len

I busco la claror

En mig de la tempesta

I escolto la pluja

Perquè és més honesta.

Vés al poema sencer
Més poemes