Poemes de Anna Fenoy

No vas pensar-ho dos cops

No vas pensar-ho dos cops:
Calia lluitar per l’eterna pàtria
i era necessari esgarrapar i repartir
pètals negres pels carrers de Barcelona.
El roig de la sang s’escampava estèticament
Sobre les llambordes dels carrers tenyits
del gris de la melangia que havia esclatat.
Vas guanyar una batalla, un honor
d’una societat objectivament equivocada:
però tu, no ho sabies.
La victòria havia omès la teva enyorança
vers la família que tant de temps
havia estat esperant- te en la Masia
que tots junts havíeu aixecat amb rialles,
joguines, perfums i plats de ceràmica.
El teu trajecte havia acabat
i vas decidir marxar de Barcelona
per tornar ple de joia a una casa
on ara, només les ombres hi ballaven,
doncs aquells que esperaven havien marxat:
però tu, no ho sabies.
Vés al poema sencer

NO

M’has dit NO.
De cop i volta una debilitat extrínseca m’esquerda un destí utòpic.
Les alternatives es multipliquen en un sistema automàtic erroni.
La por i inseguretat es barregen entre aigües turbulentes que m’evaporen la sang.
Un sospir deixa anar l’alè de la màgia continguda en l’enyorança del ser.
Un soroll efervescent colpeix entre les punxades que destrossen allò inequívoc.
Sento el coll darrera les galtes que tremolen a la vegada que els ulls s’entelen de tu.
La força rellisca fins arribar als extrems dels meus dits.
Tremolo. Però suo allò que refuso de l’instant.
De cop i volta la força es converteix en una seguretat flamant.
Ara sóc jo. M’has dit NO...
.....
..... respiro
.....
..... respiro
.....
..... I t’oblido.
Vés al poema sencer

Llegeix

Llegeix...
..... continua llegint....
Deixa que la teva crítica esgarrapi els teus instints.
Busques quelcom que delati el teu interès
Busques la meva simpatia i a la vegada la meva contradicció.

Llegeix...
..... continua llegint....
Busca aquella calor, flama viva, que cremi les penes.
Busca l’amor idíl·lic, la mort, la ràbia captada en una foto, un instant;
Busques paraules que pintin una imatge que es va enganxar en les parets del teu record.

Llegeix...
..... continua llegint....
Escolta aquells mots muts, sorollosos, que s’entrellacen en llàgrimes agudes
Deixa que entri en el teu cor, o que el teu cor entri a mi.
No permetis que cada frase sigui apàtica: deixa’m punxar-te pel interès.

Llegeix...
....continua llegint....
Fes que el final capturi la teva intriga.
Pateix amnea cada cop que la teva ment es dissolgui en allò ignorat.
Cau en el deliri del desengany inesperat.

Llegeix...
....continua llegint....
.......... potser vols escolar la fi??.....
................para, no llegeixis..... calla..... i .............. escolta’t!

Vés al poema sencer

La teva resposta

És inevitable.
Una esperança incerta encisa la impaciència
però reflexiono i no actuo: potser ha passat poc temps.
Vaig jugant amb les agulles del rellotge
i m’entretenc amb l’avorriment més subtil.

Puc ja? Ja?... Segur?... vols dir?
Dubtes, desenganys, excitació, inquietud...
tot un pou de sensacions s’embassa de complexes equivocats.
Aturo el procés del pensament i continuo omplint les butxaques
amb porcions d’instants perduts.

I ara? Ara! potser ja està!
Una probabilitat sospitosa s’adequa a les sensacions més prototípiques
I de cop i volta la decisió actua pel cop d’un estímul involuntari:
sense més pauses absentes de sentit
em disposo a mirar si he rebut ...la teva resposta.
Vés al poema sencer