Poemes de Antoni Casals i Pascual

Convalescent

Maldava per saber si era el meu cos
o el món el que era lent, per què al voltant
teixien incerteses
i es feia etern
el temps convalescent.
Vaig mirar-me al mirall: res no era diferent,
en canvi el temps semblava haver quedat
suspès en el rellotge
desat en el calaix.
Com un deliri
anaven i tornaven pensaments
i somnis sense un argument concret.
Vés al poema sencer

D'aquest matí

D’aquest matí endavant
l’amor serà un record
i el teu rostre un miratge.

D’entre les flames,
la teva imatge clara
treu transparències.

Vés al poema sencer

Arbre

Observo l’arbre:
l’angoixa que acompanya
el moviment
convuls, sense esperança.
La fulla abans de caure. 
 
Vés al poema sencer

Port

Arribaràs a un port
i no serà el teu port.
I no podràs saber
en quin punt del viatge
se’t va fer estrany el rumb,
si els estels que et guiaven
et van mentir o canviaren
sobtadament de lloc
a causa d’algun vent
que no van anunciar-te.
I perdràs l’esperança
de retrobar el camí,
com  si fossis Ulisses
 i no hi hagués Penèlope
per desteixir, de nits,
 tants de records com comptes.
Vés al poema sencer

Tardor

Escoltaves Montand cantant “Les feuilles mortes”
i la tardor creixia al cor del teu naufragi
mentre t’abandonaves a rituals mirades
a uns astres que rebien oracions nocturnes
d’amants que s’estimaven amb avidesa i ànsia.
Llavors tots els carrers eren iguals i l’aire
et duia la humitat de pluges que arribaven
carregades del fang d’una desesperança
de més enllà d’un mar al que res no et vinclava.
Voltaven damunt teu ànimes sense estança
cridant amb desconsol pel greu dolor dels arbres
nus de fulles i branques pel cru fred de l’oratge.
I, mentre, tu cantaves, acompanyant l’espera
d’amors que no arribaven, paraules que ara et manquen.
Vés al poema sencer

Escala de grisos

Pintem la realitat
amb una gamma de colors
que vam aprendre mentre
pensàvem que apreníem a jugar.
Avui sabem que no hi ha res
que no sigui un espectre de matisos
del gris que se'ns enclava a les retines.
Vés al poema sencer

Envellint

 M’agrada comprovar
 com anem envellint l‘un al costat de l’altra
 i com passen les hores
 i els dies amb els anys
 que fa que aquest camí­
 va convergint. M’agrada
 percebre la remor dels pensaments que calles.
Vés al poema sencer

Llum

Hi ha el reclam  de la llum,
el dia que es desperta  en la incertesa dels ulls.
Imperceptible,
arrela un cansament, un fred
que no vol trencar el vespre,
un retorn a naufragis
dels que vas ser-ne l’únic
supervivent: et tornes
a mirar i, llavors, només recomptes
evocacions i absències.
Vés al poema sencer