Poemes de Antoni Puigverd

Finestra de tren

Al tren, en un departament prou còmode,
m'he trobat bé. S'ha anat podrint el dia
(en aquesta hora és possible sentir
un tremolor a l'entrecuix de la tarda),
els roses i els morats s'han adormit
plàcidament en els suburbis blaus
i, a poc a poc, s'ha fet de nit. Només
uns grocs vacil.len de lluny quan passem,
perforant la carn negra de la fosca,
prop d'algun poble taciturn. Tornem
a la ciutat i, mentrestant, m'agrada
l'aire cosmopolita d'aquest tren,
perfums discrets, mirades i camises
i la frontera justa entre ells i jo.
Em veig al vidre prou serenament:
mentre el tren corre, el paisatge s'allunya
i, en canvi, jo no em moc; com si, de fet,
el tren i jo mateix fóssim metàfores.
Vés al poema sencer

Excavació

Arriba, sembla, l'aigua de setembre,
l'aire és més viu i ve de gust estar-se
a la finestra a veure caure pluja.
Sagna decapitat el sol al fons
però la massa de núvols destil.la
una llum bruta. No sé per què miro,
encara, el cel, com si es pogués entendre
la música de l'òpera dels núvols.
Si és llum, només: un ariet de vidre
que m'esbotza els vitralls de la mirada.
L'aigua que va caient ara rellisca
sobre la pedra de la meva estàtua.
Hi deixarà, potser, un rastre de molsa,
un verd que el cicle anirà esgrogueint.
Serenament notaré com les mans
i els llavis de l'erosió m'estimen.
Vés al poema sencer

Riera seca

Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps, papers d'una ruïna.

 
Vés al poema sencer