Poemes de Begonya Pozo

A voltes

Hi ha dies com sols
on obrir els ulls és trobar-se
plena d'obscuritat i maduixes.
Hi ha dies com mans
on l'olor a sàndal perfora els oblits
i dies com un misteri
on la bellesa és guix intens a punt d'esclatar.
També hi ha dies sense Bach
com hi ha fronts sense besos.
O hi ha dies com llunes plenes
que esperen un esguard de luxúria cansada.
I, a voltes, hi ha dies com la nuesa
on clareja més d'una vegada.
Vés al poema sencer

Som el paisatge

Som el paisatge que ens habita.
Som l’ull que vigila el desconcert,
les mans que arruguen el temps entre els plecs de la carn.
Som els llavis tallats pel fred sorprenent de la tardor
o les galtes toves d’una vesprada de vi.
Som la llum que s’amaga entre els núvols, com la pluja,
i som el vent sota les ones silencioses de la Malva-rosa.
Som la llengua que cruix entre les palmeres
i també som el parlar oblidat dels pollancres sota les fulles.
Som l’aigua que bull a totes hores i no crema,
som el bes de vidre amerat de distàncies,
com són els llençols urgents.
Som la nit que dorm despentinada,
el got brut de cafè amb llet i els raspalls de dents sense nom.
Som les esquenes o les cames,
els culs o els mugrons,
les cuixes o els cabells oblidats.
I som, quan som, el cansament de les estrelles,
els somnis de música o els malsons de tot aquest amor cosit a les venes.
Vés al poema sencer

En construcció

Ni puta
ni bruixa
ni monja
ni mare
dona sóc
senzillament
dona
i també puta
i bruixa
i monja
i mare
totes
em fan
dona
casualment
dona
possiblement
dona
arquitectònicament
dona.
Vés al poema sencer

Tria personal

T’has inventat un altre dia
sota el pes de la consciència.
Des de fa dos anys, quatre mesos i quatre dies
saps de la lluita, de la ira que
a poc a poc ha anat fent-se greix
entre la pell i els ossos,
de la mort que has mesurat
i de les ofenses per les quals, encara,
hauries de demanar perdó:
un perdó que no vols.
Saps també dels besos,
de les abraçades irrepetibles
entre làpides sense nom,
ni data de naixement, ni epitafis.
I també saps del pes de la carn,
del cel obert a la nit més fosca,
dels tubs que sense voler t’enganxen a la vida.
I saps que tots saben. I tots callen.
Però tu, des de fa dos anys, quatre mesos, quatre dies
i unes hores ets una altra.
Ho saps i has decidit de parlar hui,
deu de març de dos mil nou:
has decidit d’omplir el teu cementiri.
Vés al poema sencer
Més poemes