Poemes de Blai Bonet

Natació

El meu pare havia defensat els colors
de la nació, tot nedant lliure
just cent metres a una piscina,
on vuit cordes de plàstic figuraven
vuit carrers tancats per a vuit nacions lliures,
que n'eren perquè solament tenien un noi
només amb un banyador dissenyat en cursiva
com a reclam per a fer publicitat de la raça.

Ahir vaig fer quinze anys. Dels set ençà,
en què els pares em llançaren a la terra
a defensar l'honor de l'Estat a una Olimpíada,
he nedat cada dia cinc mil metres
de braça, de papallona
i, entre estil i estil, mil metres d'esprint.

Avui era dissabte. No tenia
entrenament. He anat al club, però,
on tot de nenes i xicots xisclaven.

Com que tenia lliure no sé què
i el decapvespre, també, perquè he mirat
totes les noies en una nena,
he entrat com d'adormit en un
dels vestuaris no sé jo per què.

No hi havia ningú, just olor d'aigua
al plat lluent de les dutxes i l'aroma
que el pantalon, l'anorac i els eslips blancs feien,
penjats i sense els nois.


M'he amidat i, sense les sabates,
he fet u vuitanta, sense el pare i la mare.
Mai no havia tingut, no amb el llum apagat,
l'acudit de pensar en les edats que travessava
amb el verdanc de les meves altàries.

Un rancor, que començava just a inflar,
em deixondí, com el brusc ventim d'una llendera,
de la son en què jo, feia quinze anys,
vivia adormissat entre les flors
del cotonerar que m'embenava
i em feia creure en una nafra,
de la qual just existia la bena ...

Vés al poema sencer

Drets davant la porta

Pitjà el botó esgrogueït del timbre.
Al replà hi havia un callament,
temorec com de greu cosa invisible
en una mena de pietat, no.
No era això. Al silenci del replà,
s'hi sentien, entorn meu i de qui m'hi era
la colla i companyia, unes primes
ombres d'això que anomenem "tendror".
Trigaven a obrir la porta alta,
de llenyam vermell, fosc i enfitat
pel verrim vell, gomós, de les boirades
del port, que era a tocar. Posà una mà,
sense dir res, damunt la meva esquena.
Un espatlló em va estrènyer, allò
de donar-me entenent que coneixia
la casa, la patrona, molts clients.
Sota la pell vaig jo pensar i sentir
que la tendror era un fenomen fondo,
real, originari: aconseguia
que un home es pogués sentir petit
davant l'altra persona i el menava
a agrair sense els llavis que l'Altre
el tractés com a un ésser petit,
perquè la luxúria és la cara contrària de la tendror.
Vés al poema sencer
Més poemes