Poemes de Gabriel Maria Pérez

Pluja

S'ha fet de nit i comença a ploure.

Parlo d'una fina pluja
que llisca al damunt del meu cap,
gotetes que s'impregnen sense pausa
i amaren la meva pell ja bregada.

Parlo d'una pluja de gerds dolços,
delícies que em xopen poc a poc,
cadenciosament ensucrades,
com els misteris del teu sexe
sense mentides.

Parlo d'una pluja confrontada 
amb les idees del sentiment aflorat
que navega pel desguàs embussat
de massa neurones angoixades 
entre bassals d'arenes movedisses.

Parlo d'una pluja sense so
que cau a glopets de llevantada
a la mar d'ulls blaus parpellejants,
a la mar d'ulls foscos aclucats,
a la mar de sucs de melangies.

S'obre el dia i poc a poc minva la pluja.

Vés al poema sencer

Temps preuat

Potser no jugo gaire amb tu?
potser l'Univers em treu temps del teu univers?
Potser estic massa absorbit i no me n'adono?
 
I tinc por ...
 
No, no deixo d'estimar-te com tu a mi,
senzillament vull que coneguin el que tens,
i em costa segons, minuts, hores, dies!
 
Temps preuat!
 
Tantes vegades penso que hauria de deixar-ho
i estar només per tu i tots els meus
que en sou molts i tan fascinants!
 
I és que a voltes, sense voler-ho,
jo també em sento sol,
amb les meves platges imaginàries,
amb els meus blaus silents
amb les meves obscures tristors,
neguits i amargors.
Vés al poema sencer

Llevants vellutats

Voldria imaginar-me
els teus moments en silenci
a les balconades dels records.
De ben segur, records penetrants,
records punyents i unes llàgrimes
en el solc del teu passat. 

M’imagino
la teva ànima colrada de mel blava,
als abismes glaçats de les glaceres
perfilades per un sentiment latent, dia i nit,
cap a una ànima beneïda pel silenci
en el solc del teu passat. 

Admiro
la teva fermesa davant els cops de la vida,
el teu somriure amb tocs de timidesa,
la temprança en la lluita per les injustícies
i aquesta sensible calma mediterrània
esculpida amb llevants vellutats. 
Vés al poema sencer

A la meva mare

Quan em faci gran
vull tenir una mare com tu ben a prop
que em doni caramels de paciència
i coloms de calma voleiant
damunt un mirall de bonesa. 
 
I em sentiré de nou infant
arraulit com en un cove d'espart
d'aquells que dúiem a la platja,
amb fruita i aigua dolça
per sadollar l’estiu i la sal marina. 
 
Serà un festeig a la màgia
de l’amor més profund,
de la vida cap al destí
guiat per pregàries de lluita
envers reals irrealitats. 
 
Quan em faci gran
et vull tenir a tu,
com ara i com sempre,
ben a prop meu, 
 
mumareta dolça. 
Vés al poema sencer
Més poemes