Poemes de Gabriel Maria Pérez

Ahir, avui

Ahir, quan em vaig llevar,
em va semblar haver dormit amb tu,
perquè sentia la teva fragància
apoderar-se dels meus calfreds
i això suposà energia refrescant,
malgrat que amb el pas de les hores,
em vaig adonar que no ho havíem fet pas.
 
Aleshores em vaig prometre
que la nit següent no podia ser igual,
necessitava la brega amb tu,
acaronar-te sense pausa, sense defalliment,
tota la nit recargolats, abraçats a la humitat,
amb esquitxos de gemecs desdibuixats a les parets:
un retruny de plaer paradisíac i abstret.
 
 
Avui, quan m’he llevat
ha estat com una alenada d’aire nou,
perquè tenia impregnada la teva fragància
per entre els meus calfreds esmicolats 
i això ha suposat energia refrescant
que m’ha donat un dia plàcid i relaxat
per adonar-me que no puc deixar-te d’estimar.
Vés al poema sencer

Caminar blau

Em podria donar igual
que aquesta tardor fos primavera
o, el cru hivern,
un estiu calorós i xafogós,
mentre pogués cercar, 
a través del vidre ben polit,
les petjades del teu caminar blau
per les voreres de la imaginació. 
 
Creu-t'ho,
que encara puc creure
que arribaràs a dir-me
com et sents de fidel als silencis
i fidel al més inhòspit del teu món,
així com,
quina mena d'amor pots sentir cap a mi,
malgrat que amb el teu somriure
et delates
i amb la teva mirada
cobreixes tota escletxa.
Vés al poema sencer

Pluja

S'ha fet de nit i comença a ploure.

Parlo d'una fina pluja
que llisca al damunt del meu cap,
gotetes que s'impregnen sense pausa
i amaren la meva pell ja bregada.

Parlo d'una pluja de gerds dolços,
delícies que em xopen poc a poc,
cadenciosament ensucrades,
com els misteris del teu sexe
sense mentides.

Parlo d'una pluja confrontada 
amb les idees del sentiment aflorat
que navega pel desguàs embussat
de massa neurones angoixades 
entre bassals d'arenes movedisses.

Parlo d'una pluja sense so
que cau a glopets de llevantada
a la mar d'ulls blaus parpellejants,
a la mar d'ulls foscos aclucats,
a la mar de sucs de melangies.

S'obre el dia i poc a poc minva la pluja.

Vés al poema sencer

Temps preuat

Potser no jugo gaire amb tu?
potser l'Univers em treu temps del teu univers?
Potser estic massa absorbit i no me n'adono?
 
I tinc por ...
 
No, no deixo d'estimar-te com tu a mi,
senzillament vull que coneguin el que tens,
i em costa segons, minuts, hores, dies!
 
Temps preuat!
 
Tantes vegades penso que hauria de deixar-ho
i estar només per tu i tots els meus
que en sou molts i tan fascinants!
 
I és que a voltes, sense voler-ho,
jo també em sento sol,
amb les meves platges imaginàries,
amb els meus blaus silents
amb les meves obscures tristors,
neguits i amargors.
Vés al poema sencer

Llevants vellutats

Voldria imaginar-me
els teus moments en silenci
a les balconades dels records.
De ben segur, records penetrants,
records punyents i unes llàgrimes
en el solc del teu passat. 

M’imagino
la teva ànima colrada de mel blava,
als abismes glaçats de les glaceres
perfilades per un sentiment latent, dia i nit,
cap a una ànima beneïda pel silenci
en el solc del teu passat. 

Admiro
la teva fermesa davant els cops de la vida,
el teu somriure amb tocs de timidesa,
la temprança en la lluita per les injustícies
i aquesta sensible calma mediterrània
esculpida amb llevants vellutats. 
Vés al poema sencer

A la meva mare

Quan em faci gran
vull tenir una mare com tu ben a prop
que em doni caramels de paciència
i coloms de calma voleiant
damunt un mirall de bonesa. 
 
I em sentiré de nou infant
arraulit com en un cove d'espart
d'aquells que dúiem a la platja,
amb fruita i aigua dolça
per sadollar l’estiu i la sal marina. 
 
Serà un festeig a la màgia
de l’amor més profund,
de la vida cap al destí
guiat per pregàries de lluita
envers reals irrealitats. 
 
Quan em faci gran
et vull tenir a tu,
com ara i com sempre,
ben a prop meu, 
 
mumareta dolça. 
Vés al poema sencer

Per què

A voltes em pregunto,
Per què a mi i no a un altre?
-I em sé egoista-
Per què et parlo i no m'entens?
Per què ens miren estranyats?
Per què em gires la mirada?
Per què la gent no t'entén?
Per què no entens la gent?

Per què tanta lluita
si tantes vegades resta en paper mullat?
Per què els astres no em donen més llum
i l'Univers no t’encén la consciència?
Per què n’hi ha tants de bons
i tants de dolents que es mofen del teu puzzle?
Per què et retallen els ajuts?
Per què utilitzen el teu trastorn
com a arma de desqualificació?

Per què hi ha qui vol
trencar els teus silencis amb mentides?
Per què la teva llum és blava
i la meva tantes vegades gris?
Per què voldria sentir-me lliure
si estic lligat per sempre a tu?
-I m’encanta ... però em fatiga-
Per què et veig amb ocells volant
cap a boscos de la incertesa?
Per què no anem tots
cap a la mateixa causa en què lluitem?
Per què tantes remors en silenci?
Per què tantes passes al buit?
Per què lluito per tu? 

Perquè ... t’estim tant!
 
Vés al poema sencer

Conseqüència

Connseqüentment a la teva bellesa,
-com una llepolia melosa i dolça-
he quedat abduït per uns instants
i, vinclat a les teves harmonies
he cridat fins que ha arribat la tempesta. 
 
I he volgut arrapar-me a tu,
fer giravoltes sense fi,
per sentir la tremolor ensucrada
d’un erotisme agut i subtil. 
Vés al poema sencer

Surrealitat

En la inexplicable raó de raonar la vida,
entre experiències intrínseques a la realitat
dels instants guanyats i dels minuts perduts,
una miscel·lània de trets i retrets s'apilen
en el meu mirar perdut, àdhuc,
extint de rialles satíriques o malintencionades.
 
Aquest pas estrany de voler raonar
el que no existeix més que en la ment,
m'ha fet trobar-me dipositat com un còdol
al mig de la llera d'un riu de cabdal irregular:
podrien ser les passions o potser els idealismes
que s'hagin auto-destruït, com neurones engatades
per psicotròpics naturals.
 
Aleshores, sense voler-ho,
una necessitat de deixar-se anar per la desraó
de les patacades sobtades del dia rere dia 
es multiplica,
i pujo al turó més costerut
i em llenço cap als límits de la surrealitat.
Vés al poema sencer

Silencis

No,
perquè?
Em sorprens!
Jo et vull així.
No, no em diguis que no,
però parla'm
amb els teus ulls,
els teus silencis...
Parla'm
amb la teva serenor,
els teus misteris,
els teus silencis. 
 
Parla'm. 
 
Jo també ho faré
com sempre,
a cau d'orella,
perquè sembla que m'escoltis
malgrat els silencis, 
 
els teus silencis. 
Vés al poema sencer

Sense ancorar-se

La casa és al fons de l’horitzó
i treu fum per la xemeneia,
com el vaixell de la meva ànima,
aquell que sempre va a la deriva. 
 
Sé, més o menys,
que tu no saps, menys que més,
que jo et sé i et sento
a prop del meu mirar,
a prop del meu sentir,
a prop de les dreceres en espiral... 
 
... ho sé més o menys. 
 
I veurem si hi arribaré
a la casa del fons de l’horitzó,
amb la llar encesa per a nosaltres,
com el vapor del meu vaixell,
aquell que sempre va a la deriva
sense ancorar-se ... 
 
... perquè no li cal ... 
Vés al poema sencer

Secretament

Secretament ha observat

com la teva pell pura i delicada,

finíssima i perfumada,

a l'aixopluc de la lluna

agafava una brillantor angelical.


Serenament adormida

amb expressió de placidesa celeste,

preciosa i divina,

amb els teus braços estesos

pareixies una dea de la nit.


Què delicades 

les ombres del teu contorn!


S’obre la porta.


Del flascó de les teves essències més fines,

com esquitxos barrejats amb cendra gris,

un salvatge desig d’arrencar-te el cor

per posseir-te en la disbauxa,

esclafar els teus sentits, la teva vida

i els teus gemecs implorant, no, no, no!!!


Un silenci...


La sang fa rierols damunt teu.

A cada moment més tintats rogents

es mesclen entre batecs que s’agiten

per una mirada feréstega, amb ulls lascius:

pupil·les dilatades per la salvatgia.


La porta es tanca...

El silenci roman...

El cos nu manté els braços oberts...

Les cames creuades...

Els ulls tancats i humits...

I les passes s’allunyen...


 “És meva... només meva... ”
Vés al poema sencer