Poemes de Joan Carles González Pujalte

L'aigua surt

L’aigua surt violenta
de l’aixeta monomando.

Sona una cisterna
que trenca la blanca foscor
de la matinada.

I crida un peix a la peixera.

Algú bat un ou
― no són hores
però hi ha gana―,
gira una rentadora.

Sona un fax abandonat
en l’àmbit tristíssim
de l’oficina del pis de baix.

Les restes de l’urbs,
que punxen, que  fan mal.

Les ruïnes antigues,
com les restes
dels queixals corcats.

Estàtues de marbre
a les escombraries,
com una bellesa
abandonada per un amant
amb el cor en clan de revolta.

Vés al poema sencer

La dansa macabra

(fragment del poema que guanyà el 2n premi al concurs Poemestiu La Vinyeta '14) 
 
 
Lent des del costat de l’escuma 
no sona a ombra:  fulla d’or 
en el fred vibrant del crepuscle.
Anuncien la llum amb un escàndol 
de plomes que convertirà en simple ombra 
la ferocitat del viure,


Amb la cadència tova dels rellotges
que es desfan i llagrimegen damunt les pedres.
Amb la transparència d’una copa d’aigua.
Amb la duresa blava del marbre.
Amb la insistència de l’ocell que salta de branca a branca.
Amb la vibràtil oscil·lació d’una corda de violoncel.
Amb la grogor dels ulls dels cànids.
Amb la bromosa perspectiva d’una ciutat llunyana.
Amb la blancor cruixent de la neu.
Amb el dolor d’una sang que ja no raja.
Amb la rodonesa impol·luta del món.
Amb el fred, el fred, el fred de qualsevol
promesa oblidada. I amb les absències 
inesperades.

Vés al poema sencer
Més poemes