Poemes de Joan Perucho

Un poeta xinès

He escoltat els meus versos
en veus inconegudes.
Eren les vostres veus
prop d'un mirall de plata.

Retornen rosa, lotus,
anemone i clepsidra.
Floriran a la sang,
refloriran de sobte.

Estic content i canto,
feliç, a la vesprada.
Ara he vist la guineu
en el mirall de plata.

Recordaré aquests versos
quan mori a punt d'alba.
Certament, al meu cor
no hi nia la tristesa.

 
Vés al poema sencer

Apocalipsi

Els ossos, en el fang, han bastit els palaus
i ara la sang crepita a la nit vers l'aurora.
Tot és possible en aquestes solitàries estances.

El vent estendrà les cendres impalpables
caiguts ja els cortinatges d'or i de domàs.
Els assassins s'acosten amb llurs heralds de fum
i les llargues trompetes de la mort proclamada.
Vés al poema sencer

Primera lletra

Petites prades sota un cel intacte i rutilant
solcat per globus de colors, paraules d'or massís,
sospirs de fronda exhausta, imatges de gent difunta
que es perderen per sempre en aquest aire immòbil.
No, no ha estat així tota la vida, perquè, llavors,
freqüentment distant i molt discreta, la dama
de color de turquesa feia ganxet, arrecerada,
i Lluís, el meu cosí, vestit de mariner, corria
darrera la bicicleta del meu somni, i queia molt sovint.
Això era vers l'any mil nou-cents trenta, l'aroma
de les coses era una altra, i una taronja tenia
el gust de sol. Sé perfectament el que equival a un home.

 

Però recordo el passeig que anava al misteriós país,
les malalties, la joia, el tresor amagat, la ploma groga,
els plors, l'aire innocent del meu fabulós, ignot,
remot, i per sempre perdut, país de les meravelles.
Vés al poema sencer

El misteri

Va venir i em digué les paraules.
Eren unes paraules que he oblidat
de la mateixa manera que vaig oblidar
el seu rostre de pedra.

Ara recordo aquestes coses,
però no en trobaré el sentit.
El misteri perdura per sempre
i això em fa la vida suportable.

Vés al poema sencer
Més poemes