Poemes de Laia Noguera

Les cases són baixes

Les cases són baixes, de pedra,
hi ha persones que esperen
que arribi algú o alguna cosa.
Jo camino i els miro.
No em veuen.
Després atravesso els camps,
oliveres, orenetes, i canto
pel verd que se m'acosta.
Ja hi sóc.
No recordo com em deia 
abans de començar.
Vés al poema sencer

Excursió

Quan pastava fang,
tu em parlaves del castell de bastonets de les orelles.
Tot fregint espàrrecs,
me’n cantaves les excel·lències
i jo ja en notava l’olor de cotó
i em bullia la sang.
Ara que em recupero del part de la pantera
i m’he enfilat —exhausta— fins al merlet més enlairat,
m’he enganxat amb la cera inevitable
i he maleït mil vegades el teu nom,
esperança.
Vés al poema sencer

No et puc dir res

No et puc dir res
que ja no sàpigues.

La llum tot just ateny
el llindar imprecís de les ombres
que projecta el teu gest.
El penya-segat no pot cloure’s
sobre el mar sense perdre
la natura de fre del vent.

Puc dir-te
si la sal s’ha vessat
sobre les estovalles
o si hi ha imprès
un tros de llavi
al cantó de la copa.

I de què et serviria?

Tot es desmembra.
El vidre del got és un prisma
que allibera els fragments de sol
que s’han escapolit de les cortines.

Tot es desmembra.
El món es desmantella en l’entreacte
dels nostres petits gestos amb les mans.

Tot es desmembra.
El temps t’esquiva
i el sol es deixa fondre
en els llindars
de les ombres que se t’escapen
com tu de tu mateix.

No et puc dir res.
Nosaltres no parlem
el mateix idioma:
per molt que te m’acosti, no hi seràs.

 

Vés al poema sencer

Què ho fa, que tu i jo siguem diferents?

Què ho fa, que tu i jo siguem diferents?
I que el meu rostre canviï cada dia?
Que cada segon tingui un color tan estrany,
que cada objecte tingui una música concreta,
que cada mica de pols, cada petita, minúscula partícula
de pèl o de pols, siguin irrepetibles?
Què ho fa, que els àtoms siguin immensament buits
i a nosaltres la matèria ens sembli sòlida?
Que els records no siguin més que pensaments presents,
que els projectes no siguin més que pensament presents,
i tanmateix creguem en un temps lineal?
Què ho fa, que visquem com si no haguéssim de morir?
I com si fóssim sols a l’univers?
Vés al poema sencer
Més poemes