Poemes de Lluís Calvo

Però no per amor

Per pietat
algú guarirà la nafra que brilla
a les mans clavades 
amb ira i tremolor.

Però no per amor.

Per caritat
algú coneixerà la fam,
apamarà el rostre mort
i besarà el gran monstre.

Però no per amor.

Per temperància
algú abraçarà el batec 
dels dies i els combats,
dels tràngols i les noces.

Però no per amor.

Per egolatria, angoixa
o fraternal instint
algú menarà el coix
i guiarà el cec.

Però no per amor.

Qui et voldrà, llavors,
si reclames desig
i resta un bleix gasiu
sota el vell sostre?

Així tot s’esdevindrà
per fam o per temença.

Però no per amor.

L’amor –jove, fort,
tendral, feréstec–
és llamp i instint,
cor que bat del vespre a l’alba.

Qui t’acollirà, aleshores,
si demanes sopluig
en el pou del temps malva?

L’amor recela
dels ulls cansats:
al bosc antic aviva el foc
i destraleja l’arbre.

L’amor, dius?

L’amor encega, 
ullprèn, defuig.

L’amor és implacable.

Vés al poema sencer

Ran dels cirerers

Com un roc o una efígie:
així em veus, així em jutges
ran dels cirerers.
Però més aviat 
sóc el riu que flueix, 
la llum que parpelleja 
entre els rosers silvestres,
el pas de la tardor
en cada arbre,
la veu que reverbera en el coval.
No m’anomenis, llavors,
ni em defineixis.
Ni pensis en mi
com una cosa que puguis heure
o que et plagui retenir.
Jo no et sóc: m’esvaeixo.
I deixo en cada petja
un nou parany.

Has vingut de lluny
i el meu cor t’estalona,
silenciós.

Però ara ja ets lliure.

Quan arribis al cim
continua pujant.

Vés al poema sencer

Acadèmia

Inici frec
d’emblema el gec
la cort dels porcs
la cort lleial
el dia sense llum
la llum sense aporia
el cor a cremadent
la veu silent
rebuig de la falsia
rebuig de l’atonia
car dalt de tot
del pedestal
poeta apaivagat
miratge evanescent

Somrís publicitari
cent per cent.
Vés al poema sencer

Espectre

A l’illa del furor una altra illa immensa.

El laberint i el mar. La solitud i el fum.

La mirada és un riu de deliri i enuig.

La cova, el cercle, el doll: el temps en esvair-se.

 

¿I què, sinó l’absent, perdurarà entre els murs?

L’amortallada llum, jardí de cera i fang,

fou el son d’un desig mancat de nit i somni.

I ara dormen els déus, per preservar-te els ulls.

 

No toquis, doncs, el cos que, esblanqueït, s’esmuny.

El gran enigma fuig en invocar-ne el rostre.

 

Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Lluís Calvo

Més articles