Poemes de Marc Freixas

De nou

De nou, 
hem tornat a la platja, ara,
que comença la primavera 
després del fred, la neu i les pluges.
Però tot ho recordo amb tristesa.
Perquè nosaltres, durant el llarg hivern, 
des de les arrels de les cases,
vam oferir la pau, les flors i l'amor,
i només hem rebut
la cara més fosca de la por...,
la cara d'una tristesa incomprensible.
Haurem de persistir per arribar al somni...,
per trobar l'equilibri de l'amor,
fer-lo ample i etern,
tossut i tendre.
Vés al poema sencer

Veniu

Veniu a veure'm
per entremig de la mirada. 
Notareu que la paraula
em surt dels ulls,
i sabreu, amb gratitud,
que acabarà a la boca
per trobar una sortida digna.
I quan vingueu
a rebre el poema
que vol trobar-vos per plaer,
entendreu
que tot això que escric
és per portar la vostra tendresa 
enganxada amb cada vers,
i també a cada veu
que us vol tenir amb amor.
Vés al poema sencer

Estripaven el paper

Estripaven el paper
a la vora del foc. 
Però aquella llenya
que tot ho feia cremar,
també semblava tenir consciència. 
Com si fer cremar el paper
fos prou important
per tenir ben present,
que a l'hora de la veritat
els records perduren, abastament, 
amb tota la plenitud,
amb tota la consciència...,
amb els ulls encesos per no oblidar.
Perquè sempre hi ha algú que n'és conscient,
que no pot amagar la mirada enllà del foc...,
que per més que no ho vulgui reconèixer,
sap amb certesa, que tota la veritat,
tard o d'hora, acabarà amb el dubte.
Vés al poema sencer

Hi havia la terra promesa

Hi havia la terra promesa.
No la que creu en un déu.
No la que mata en nom de déu.
Perquè hi ha una terra
que trepitges cada dia,
que t'ofereix el lloc de tu,
d'on vius per ser-hi,
per calmar la set,
per trobar-te sempre...,
per on la llengua et neix.
Però hi havia la terra promesa,
la que feia el bé etern,
que mai tenia un no.
Tot ens commou.
Tu també ets.
Vés al poema sencer

Les arrels del poble

Les arrels del poble 
van parir el paisatge 
per entremig de nosaltres 
i la tela mosquitera..., 
van parir els records, 
la casa del néixer, 
la vida del dia a dia 
per fer-nos madurs.
Vés al poema sencer

Estripada la consciència

Estripada la consciència, estripada la paraula.
Hauràs d'aprendre a netejar bé els poemes
per tornar a tenir consciència i paraula...,
per tornar a tenir de tot, com antigament tenien,
molt abans de la sang, molt lluny de la desgràcia,
molt enllà de l'oblit i de les bombes.
Hauràs d'aprendre a netejar bé els poemes 
per tenir l'amor del viure, i estimar cada poeta 
com si fos un sol cor ple de dignitat i humanitat.
Vés al poema sencer

Trobar-te treballant

Trobar-te treballant 
mentre arriba la inspiració, 
que arribi Picasso 
i t'aconselli descansar 
perquè et diu a cau d'orella 
que tampoc és bo no parar mai..., 
que no cal tornar-se boig 
durant vint-i-quatre hores seguides, 
que no cal perdre la percepció de la realitat. 
Però si em poso a pensar-ho intensament, 
això de perdre la percepció de la realitat, 
també és una experiència
que s'ha de viure amb tota la força 
que provoca la part més creativa del propi art.
Vés al poema sencer

Silenciosament

Silenciosament
la paraula es fa música...,
la veu de l'amor
penetra dins la melodia
mentre les amplituds del temps
perviuen sensibles i tendres
dins de cada nota arrecerada i calmada.
I el teu rostre
reposa damunt d'aquesta veu d'amor
fent-te sentir imprevisible,
capaç de tancar els ulls vers l'infinit
perquè tot és desmesurat
en aquesta pervivència de sensibilitat i tendresa.
La suavitat de la paraula feta música
reposa sense pressa
en el coixí dels teus records més íntims, i ara
és quan vols compartir-ho tot sense fissures...,
així podrem desar la quietud
dins de cada nota arrecerada i calmada.
La paraula és un homenatge al silenci amb música de fons.
I serà silenciosament que passejarem
per dins de les presons més buides de sentiments...,
que sense voler-ho
el pensament se'm fa malbé
cada cop que torno a perdre una batalla.
Hauríem de recrear-nos
en l'homenatge que li fa la paraula al silenci
quan és escoltada amb la música que hi ha al fons de totes
les coses.
Que, si la veu de l'amor
penetra dins d'aquesta melodia,
també és possible fer-ho
a través de la mirada insistent dels teus ulls
i del teu rostre.
Perquè jo
no vinc d'aquell silenci antic i tan llarg...,
més aviat he vingut
amb la transició de la mentida
després de la mort del dictador.
He fet acte de presència
seguint el rastre imposat del passat
que encara se'ns fa present,
però que ja no volem en el futur.
També és ben cert que sóc fill d'una generació covarda,
que pateixo pels abusos encoberts d'aquest malviure d'ara
provocat amb aquell silenci tan antic i llarg
del qual jo no vinc, ni vull.
I tot i així,
la paraula és un homenatge al silenci amb música de fons.

Vés al poema sencer

No faré

No faré cap poema de nadal.
Només faré paraules
per escriure versos de carrer
a la pell diversament acolorida :
una pell eterna i plena d'humanitat.
Totes les altres coses
ja han deixat de tenir sentit.
Vés al poema sencer

Enlairar-se

La cosa és enlairar-se amunt.
La cosa és elevar l'esperit del vers
fins on no hi ha més lloc
que l'alçada del cel
per rebre el poema
allà on mereix habitar.
Aquesta alçada del cel
no és una alçada intuïtiva
de pensar en coses impossibles,
ni de pensar en grans oracions a la paraula 
perquè toqui parlar-ne i res més hi pugui cabre.
La cosa no és enlairar-se amunt
per fer versos sense sentit.
La cosa és enlairar-se amunt
per engrandir l'amor a les paraules,
i també, per engrandir, àmpliament,
totes aquestes paraules 
amb el contingut que mereixen
des d'una forma de respecte 
absolutament imprescindible.
La cosa és estimar cada poema
des del més profund amor
que sorgeix del més endins.
Vés al poema sencer

Quantes llunes

Quantes Llunes necessitaríem
per entendre que no estem sols
enmig de tanta immensitat?
I el temps, que no és temps,
que fa temps que em penso
que en sóc conscient,
quantes estones incertes
disposa per saber, matemàticament,
la quantitat de formes de vida que existeixen?
No coneixem, encara, la puresa,
però aquesta puresa que fa embogir-nos,
que aviat arribarà per fer-nos obrir els ulls,
també serà la raó de la nostra existència,
i serà, encara més, la possibilitat de créixer
amb una història diferent i més autèntica que ara.
Vés al poema sencer

Tot es transforma

On és el valor de les coses i els dies?
Tot es transforma i res no es perd.
On és la música de Jorge Drexler?
El cant viu per la paraula i el paisatge.
La teva mirada també es transforma...,
també parla el llenguatge,
i parlen els Déus de la cançó,
i les teves inquietuds creadores
parlen a través de l'art que fa el poema.
On és la teva esperança fortificada?
On és el teu amor inesborrable?
Tot s'abraça sense etiquetes.
Tot es pot sense cruesa.
Vés al poema sencer