Poemes de Miquel Àngel Riera

Si bastàs

Si bastàs pegar un crit, perquè ho sabessin!
Si bastàs plorar fort, escriure cartes,
si bastàs anar en pèl, perquè ho notassin!
Tu, Nai, no ho comprendràs. Ells s'entretenen
bevent cervesa, conversant de dones,
creient en Déu. I a mi no m'ho endevinen
encara que les mans les tenc morades
de tant edificar castells de sang.
Pareix que volen dir que no és tan ver
com jo me pens. Oh, Nai, tu no ho comprenguis
tu no ho comprenguis mai, no els ho perdonis,
escriu-los-ho pel front amb fil de ferro,
crida-ho des del balcó, fins que se morin
de tant saber-ho tot. Serà més ver
si tots ho saben, Nai, i el món n'esclata.
Ai, si bastàs morir perquè ho creguessin,
t'hauria d'estimar amb la sang dels altres.
Vés al poema sencer

T'estim

T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar l'humiliació del vòmit
d'esser que és estimar. Ja acaba eixa hora
de finestrals oberts i dents polsoses,
de taques de pantaix per les solapes
i de taurons pels músculs o dreceres.
Ta'teix si em fon els ploms de la mà dreta
un calfred com un crit que sempre et xucla
camí dels meus endins, pels dits em neixen
aurores boreals com a contagis.
T'estim, però me'n fot. Visc a l'espera
del glop definitiu que em redimeixi,
del glop unificat que em deixi dir-te:
-Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.
Vés al poema sencer