Poemes de Miquel Martí i Pol

Les quatre banderes

Tenia quatre banderes, 
tres les vaig perdre en combat;
La bandera que fa quatre 
l'he desada en un calaix. 
No la'n trauré fins que bufi 
ben fort el vent de llevant 
i s'endugui aquest mal aire 
que ens toca de respirar. 
Tenia quatre banderes , 
tres les vaig perdre en combat. 

Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me'ls ha esfullat. 
Amb el jardí ple de fulles 
no fa de bon caminar. 
El mal vent encara bufa; 
Jo no em canso d'esperar: 
Per cada fulla caiguda 
als arbres hi neix un tany. 
Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me'ls ha esfullat. 

De dos amors que tenia 
l'un en terra, l'altre en mar, 
el de terra l'empresonen, 
l'altre viu exiliat . 
Jo ni ploro pel de terra 
ni em lamento pel de mar. 
Plor i laments de què serveixen? 
Gent que lluiti és el que cal. 
De dos amors que tenia, 
l'un en terra , l'altre en mar. 

Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 
Si quan parlo s'esparveren, 
jo que sí, em poso a cantar. 
Canto i canto i cantaria 
si pogués més fort i clar. 
Quan les cançons fossin pedres, 
vinga fones i al combat! 
Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 

Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar. 
Qui n'aprèn la cantarella 
mai més no l'oblidarà. 
Si de cas no l'heu apresa 
no us canseu de preguntar, 
que si els mots són com la pluja 
la terra som tots plegats. 
Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar. 
Vés al poema sencer

Un dia qualsevol

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
Vés al poema sencer

Cançó

Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
i de nit les dones d'aigua.
Voldria ser tan divers,
tan lliure i divers com l'aire,
conèixer tots els camins
i jeure en totes les cales.
Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.
Vés al poema sencer

Pels carrers

Si ens besem pels carrers
trontollaran les cases,
les dones del raval
ho contaran al batlle,

vindran guàrdies civils
empunyant simitarres,
dos frares del Remei
i el sometent amb arma.

Convictes de mant crim
ens penjaran a plaça,
quan ja siguem penjats
repicaran campanes,

acudirà la gent,
proclamaran l'alarma
i el batlle, modestet,
dirà quatre paraules.

Serà un dia revolt
amb molta tramuntana,
com brandarem, amor,
tota la santa tarda!

Per veure'ns vindrà gent
de tota la comarca,
algú dirà: és molt trist,
i ens mirarà les cames.

Entorn del cadafal
nenes uniformades
recaptaran diners
per les missions de l'Àsia.

En ser que sigui fosc
tornarem cap a casa,
gats adúlters viuran
la nit a les teulades.

Ens farà mal el coll,
tindrem les mans ben balbes,
els ulls inflats pel vent
i un tremolor a les cames.

Sinistres vigilants
armats amb forca i dalla
percaçaran arreu
parelles amagades.

Abans no es faci clar
fugirem cap a França
pels vells camins del bosc
disfressats de captaires.

Quan ja siguem ben lluny,
en qualsevol obaga,
cremarem els vestits
i esborrarem el rastre.

Llavors, lliures i sols,
sense dir cap paraula
ens besarem de nou
amb una força estranya.
Vés al poema sencer
Més poemes