Poemes de Mireia Companys

Constància

Trobar-te sempre.
No poder defer-te de tu.
En els marges del vers,
en el foc de la nit,
en l'amor pels miralls,
en l'odi pels miralls,
en el reflex mortal
de la mirada de Medusa. 
Vés al poema sencer

Els carrers han perdut el nom

Avui els carrers han perdut el nom,

i em són estranys, i m'extravio

en la infinita simplicitat de l'Eixample.

El cambrer del bar de la cantonada

ha mudat el rostre i els acudits dolents,

i la cadira de sempre coixeja

i em rebutja, provocadora.

Avui el món ja no és el món,

els núvols no són els núvols,

i el meu cos va perdent les fronteres.

Avui hi ha un món sense tu,

un cel sense tu, un cos sense tu,

i les paraules ja no saben dir-te.

La soledat

era el peatge

devastador i necessari,

prometedor i necessari,

per tornar a mi.
Vés al poema sencer

Trencaclosques

El decorat era harmoniós, perfecte.

Objectes i subjectes, disposats

en un exacte joc de simetries,

componien un precari equilibri

que les hores lentes no trasbalsaven.

El meu espai era prou ample, i es trobava

a recer dels moviments bruscos.

S'anaren escolant dies, presències,

cartes i somnis, lectures i amants,

neguits i alegries, tedis i pors,

però sempre retornava al meu espai,

que m'acollia, cofoi, sense blasmes.

Fins que un capvespre vaig abandonar-lo.

Era negra nit quan vaig penedir-me'n

i vaig començar una recerca estèril.

Ara tot trontolla, i un paviment

tremolós s'esquerda sota els meus passos.

Erro desconcertada, provant d'encabir-me

en noves estructures de perfils confusos.

Però sempre és endebades:

m'he desencaixat, i no puc trobar

aquella posició que em va permetre

albirar a redós de la llunyania

les hores lentes i la crueltat del temps.
Vés al poema sencer

Intimitat

He passejat per una serralada

de vidres, d'automòbils furiosos,

d'hores grises sota una llum incerta.

He caminat entre rostres gasius

que rebutjaven qualsevol engruna

de complicitat, qualsevol mirada

que pidolés somriures o tendreses.

Cada mot prometia una amenaça, 

cada gest inflexible reescrivia 

amb lletres més lluents el meu exili.

Ara ets aquí i els teus llavis bateguen

i el teu cos escalfa el fred de l'estança.

El teu silenci ardent esdevé un bàlsam

per les plagues que oculta la meva disfressa,

i enmig de la foscor l'oblit s'enduu

el soterrat menyspreu del nostre tracte.

Res no et separa dels altres, però avui

ets el meu refugi, i és la basarda,

i no el desig, qui comanda la recerca

d'un alè impossible en els teus llavis,

d'un amagatall rere els dits esquerps

que reinterpreten la meva nuesa.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Mireia Companys

Més articles