Poemes de Quim Ponsa

Aquest matí tossut

Aquest matí tossut
que s’entesta a matinar,
que s’encaparra insistent
a regalar-nos sols i pluges,
que aplaudeix el gall i l’aligot,
que desensopeix el gat
a cops de vent i brises.
Aquest matí de brillants matisos,
que desperta repúbliques enllà,
que desvetlla punys enlaire,
i que després de desenlleganyar-nos 
ens diu simplement bon dia,
és el matí en que de sobte
la primavera ha donat un cop d’estat.
Visca la primavera republicana.
Vés al poema sencer

Puny alçat

Tindré el puny alçat
mentre em quedi un bri de seny,
mentre retingui un gram de dignitat,
mentre no se’m mengi el desencís.
El tindré alçat mentre canto,
mentre respiro, mentre penso,
per sobre de qualsevol bandera,
per sobre de qualsevol himne,
per sobre de qualsevol nació.
La meva pàtria seguiràs sent tu,
el teu somrís, els teus petons,
tu i el meu puny, sempre alçat.
Vés al poema sencer

L'onada

M’he recargolat sobre mi mateixa
per oferir-te bellesa i per estimar-me.
He estat una més de moltes,
essent també tant efímera 
com un sospir o una llàgrima.
Tu, brillant, ràpid i audaç,
has caçat l’instant al vol
aconseguint fer-me eterna.
Has fet miraculosament de Déu
convertint-me en immortal.
Vés al poema sencer

El filat

Varem marxar, frontera enllà,
per on el vent arrossega la pols.
Varem deixar enrere la terra,
els amics, les cançons, els dies,
les corrandes, de tots els exilis.
Tant sols la nit gelada i fosca
i el cant monòton dels puputs
acompanyaven la caminada 
lenta i trista cap al no res.
Deixàvem enrere els faristols
d’aquelles cançons de resistència
i els fulls de partitures vigoroses
enganxades als filats punxeruts.
Deixàvem enrere records i alegries,
tristors, banderes i feines a mig fer,
un país, una il•lusió, una república...
Ho deixàrem tot emmerdat
en el femer d’un país intolerant,
d’un estat enfeixistat en si mateix,
i més gris , i molt més pobre.
Potser tornarem i els filats
s’hauran rovellat com la il·lusió.
La única esperança, serà la flor
que resisteix valenta l’embat 
de tots els ultratges.
Vés al poema sencer

Llaç groc

Tant sols amb un llaç groc, t’escupo a la cara.
Em desfaig en milers de fragments cromàtics
com les gotes de saliva que surten de mi
i tots els fragments retornen a la llum en groc.
Penso i repenso la foscor de les fredes garjoles
i intueixo l’au que entra i surt d’entre els barrots.
L’aire enjogassat s’esquitlla lliure per les cel•les 
amb la mateixa fragilitat que fa voleiar el meu llaç
que penja d’un imperdible –per no perdre’l- del meu pit.
Tant sols amb un llaç groc, et mudo la cara i l’esguard,
et faig voltar i voltar caçant mosques entremaliades
per arbres, fanals, façanes, senyals i refotudes finestres.
Jugo amb tu i la teva sublim, la teva enorme estupidesa,
la teva i la dels teus fiscals, la teva i la dels teus tribunals,
la teva i la dels teus llepaculs periodistes, la teva i la del teu govern,
la teva i la de la teva constitució, la teva i la de la teva policia,
la teva i la de la teva bandera, la teva i la de la teva pàtria corrupte,
la teva, sobretot la teva...
Amb el meu llaç groc, t’escupo a la cara...
Vés al poema sencer

El plor

Poc a poc
rodola galta avall la llàgrima,
aquella llàgrima d’enyor, 
enyor a un espai, a un temps,
a una persona, a un animal,
enyor.
És tant sa plorar, tant...
tant que se’m fa difícil
poder-ho catalogar o valorar.
M’agrada plorar, em fa més home,
més tendre, molt més humà,
em lubrifica i em lenifica.
Ploro de vegades per poca cosa,
per un gest, per una imatge, 
una simple fotografia.
Em fan plorar les noticies.
L’explotació infantil.
El maltractament animal,
la violència masclista,
el racisme, el feixisme.....
Però també una flor perfecte,
l’olor intensa del romaní, 
la maria lluïsa, el gessamí
que em transporten a racons 
a vivències passades agradables
o simplement tràgiques. 
El riure d’un nen, o la pluja intensa,
La mort...
Però sobretot l’enyor, aquell enyor
tant difícil de combatre
tant impossible de digerir
tant injust i tant necessari.
L’enyor, el plor, la vida...
Vés al poema sencer

Cinquanta-sis

Avui he tornat a fer anys
concretament un més.
M’he llevat especialment content
he de dir que m’agrada fer anys,
i em transporta a la infantesa,
sempre acabo allí, ja ho sé,
és el que te haver estat feliç.
Aquells anys en que somniaves 
i aquell era un somni ple de colors,
on et senties el centre de tot
i bufaves les espelmes amb delit
d’un pastis que mai t’havia agradat,
-no m’agrada el dolç, soc de salat-.
Temps d’estirades d’orelles
en patis d’escola tenebrosos
amb companys en blanc i negre,
i mestres com carcellers,
amb regals en forma de plumiers,
o de llibres d’Edith Blyton,
o d’en Mortadelo i Filemon
de l’enyorat tiet Lluis...
Quanta gent pel camí...
Quanta riquesa malbaratada....
Quant de sentit de l’humor us dec...
Avui he tornat a fer anys,
i segueixo sentint-me infant,
després de cada felicitació,
petó o encaixada de mans,
em segueix perseguint el pessigolleig
de saber que un dia com avui
a la clínica del Remei –quin remei...-
de la vila de Gràcia –quina gràcia tu!-
una peixatera deliciosa em va parir, 
i potser aquell dia a pocs metres d’allí,
l’Europa feia un gol....
Vés al poema sencer

Com una núvia

Toca’m,
fes-ho suaument
amb el dors de la mà,
com si fossis una núvia,
una núvia verge i assedegada de mi.

Toca’m ,
com si em despullessis,
com si ho fessis poc a poc
amb la mirada o els llavis,
com la núvia de les mil i una nits.

Toca’m,
si vols també amb passió,
resseguint-me les arrugues,
les estries dels racons més amagats,
com si fossis la núvia amagada sota el vel.

Toca’m,
fes-me estremir amb el tacte,
fes-me volar amb la mirada,
fes-me flotar amb xiuxiueigs
com la núvia més bonica a peu d’altar.
Vés al poema sencer

Netflix

Vivia una vida tant allunyada de la realitat,
que els peus no li tocaven a terra.
Tot es resumia a una sola pantalla.
Anava calmosament de sèrie en sèrie,
i passava de sentir-se una mare de dragons
a la consort malèfica de la Casa Blanca,
de viure en una casa on no s’hi podia viure,
a resoldre crims irresolubles prop de Miami,
del laboratori més modern d’investigació,
als records més quotidians de la transició.
Tenia totes les plataformes hagudes i per haver,
i com a objecte quasi sexual i absolutament vital,
el seu comandament a distància...
I és que la distància entre ella i el seu ser,
cada vegada quedava un xic més lluny,
les seves aventures, cada vegada més enquadrades,
la seva vida emmotllada a un sofà atrotinat.
Vivia una vida de pel•licula....
Vés al poema sencer

Feixisme

En aquests temps on el feixisme resta amagat
en cada maleïda cantonada, disfressat
camuflat de virtuts i d’empaties, 
de legalitats i de ideals democràtics,
cal que no perdem mai de vista
de quina claveguera emergeixen
els seus caps i els seus escuts
las seves consignes i les seves banderes.
Intenten confondre la historia
i es valen de la ignorància aliena
per colar-nos missatges xenòfobs,
per penetrar-nos amb idees homòfobes,
per prometre’ns seguretat i pau,
amagats en les seves màscares infectes,
parapetats en la seva violència ancestral,
en la seva inhumanitat mental i social.
Els tenim a prop , molt a prop,
disfressats de lliberals i de centristes,
disfressats de socialistes i nacionalistes,
sempre amagats darrera una bandera
que els oculta les vergonyes, mai de cara,
mai de cara, mai de cara, mai de cara...
Són aquí, entre nosaltres, al país
a l’estat, al continent, i cada vegada són més forts
xuclant-nos la sang, vivint de la nostra ignorància
nodrint-se de la nostra inacció, del nostre conformisme...
Vés al poema sencer

Quan els cirerers perdin la flor

En el temps que els cirerers perdin la flor,
i despuntin ben roges les cireres,
desclouré els llavis poc a poc
i diré el teu nom de primavera.
Recordaré els jocs entre llençols,
aquells que ens inculcaven tanta vida,
em deixaré endur per els records
i reviuré amb un somriure aquella bogeria.
I quan les cireres es marceixin com cada any
després d’haver acolorit les matinades
faré recompte pensarós de tots els guanys,
de cada bes de cada mot, de cada albada.
Vés al poema sencer

Covardia ?

Explica’m per què has fugit?
Per què has abandonat el cos,
aquell cos que ens feia riure,
aquella vitalitat innata
que ens feia cantar i viure.
Explica’m si pots amb arguments
la teva incomprensible rendició,
aquell passar del tot a res
per una cruel i absurda malaltia.
Explica’m per quin motiu egoista
vas decidir tirar la tovallola
i enfonsar-te en aquesta deixadesa.
En quin cony de cova ets amagat,
en quin amagatall guardes l’alegria.
Explica’m, un moment que tinguis
per quins set sous ens has privat
de la teva impagable companyia.
Vés al poema sencer