Poemes de Quim Ponsa

Ha marxat l'hivern

Ha marxat l'hivern
amb les seves bromes i les pluges
i tu has quedat ballant
entre les alberes i el roures,
entre els verds i humits racons
amagats del sol.
Ha marxat l'hivern,
un hivern benigne, sense neus
ni pluges ni vents,
i tu ballant com sempre,
sortint a passejar
nua pels boscos, 
jugant entremaliada
amb la deliciosa primavera,
perquè saps? l'hivern, ha marxat...
Negua joan da ta...
Vés al poema sencer

Em rendeixo

No vull seguir lluitant
avui em rendeixo i entrego les armes.
Firmo un armistici sense condicions 
i deixo totes les meves pertinences al teu nom.
Demano només que no em prenguis el bolígraf
per a poder seguir escrivint-te coses boniques,
no et refiïs ja de la meva pobre memòria
la vaig perdre en una barricada qualsevol.
No vull lluitar més, m’entrego
soc el teu presoner, fes de mi, el que et plagui,
deixa’m però el meu bolígraf
per a prendre quatre notes quan m’engarjolis,
si m’esborres la memòria moriria com un peix
atrapat en una xarxa, o com un animal salvatge
donant tombs en un espai diminut d’un zoològic.
Demano que consti en la meva rendició
aquesta simple i petita concessió...
Vés al poema sencer

Un segon

Només un instant
es van creuar els nostres ulls
després d’una tarda curta i fugaç.
Tant sols un nano-segon
la teva llum va creuar el meu paral·lel,
el teu somriure va inundar el meu meridià,
les teves corbes van contornejar la meva àuria,
el teu esperit, va inundar la meva ànima.
Només aquest instant, aquest sospir
va valer per omplir de colors
un dia ple de grisos i marrons.
Vés al poema sencer

Serenament

Serenament aquesta nit
quan la lluna ha sortit del seu cau,
he deixat la cervesa ja poc fresca
sobre la tauleta de nit, plena de flors aromàtiques.
He apagat el cigar en el cendrer,
he escampat les darreres alenades de fum,
i m’he submergit als freds llençols.
La foscor m’ha abraçat com abraça un amant gelós,
fortament i amb avarícia no fingida.
Després, he deixat el cap en blanc
intentant buidar de sentiments la negra espera,
aquell segon sublim en que la son et mortifica
i et fa arribar als llimbs més anhelats.
Aquell instant tant dolç en que tot es torna volàtil,
en que la respiració es torna compassada i fràgil,
on de sobte entres, sense saber per quina porta màgica,
al fascinant mon dels somnis.
La nit m’ha abraçat, com abraça la mort a un cadàver
Vés al poema sencer

Contrabandista

De manera clandestina, la duia dins
com un contrabandista d’amor.
Passava totes les fronteres dels dies
somniant els seus llavis sobre d’ell.
Clandestinament esquivava cada instant
allunyat de les seves mans i el seu olor
com una partida imprescindible de desig.
Desitjant a cada instant, saber-ne alguna cosa d’ella.
Vés al poema sencer

Esmusejàvem la garlofa

Esmusejàvem la garlofa
mentre envidilava el dia.
El sol radiluquant sortia
per sobre l’ensumasera
i deslluvanava la marllofa.
Agafats desmunyàvem
les fellines i bratules,
i desgranxàvem entumissadament
les amutlleres de gratança.
Poc a poc, maltariàvem els lurs
i franquisàvem agranerament
cada foda de gurgulla.
Tot poludia de relada anera
entre camps de bralanderes,
i esgarxàvem  la fragola
que garbava la pulia
i allunitava cada brulla.
En acabat rutavíem la fradura
abraçats en gralonera
i oh! quelabràvem la muntruna.
Amb la lluna bajalosa
torinàem a barinejar l’oga
i acalabrant la nusa
ens abalabríem com jancuses
que bruquen agandoleres cruses.
Vés al poema sencer

La lluna era plena

La lluna era plena
aquella nit que em vas dir si.
Va ser tant gran la sorpresa i l'emoció
que vaig descobrir com de precoç pot ser una ejaculació.

La bruixa burleta, reia sobre l'escombreta.

II

La lluna era plena
aquella nit que em vas dir si.
El meu cos t'abraçava com mai ho havia fet,
l'amor va irrompre sobtadament i amb tendresa,
aquella nit dins teu, vaig redescobrir el sexe.

La bruixa viciosa,
usava el pal de l'escombra, de forma maliciosa.
Vés al poema sencer

Lluna plena 2

Vaig parlar aquella nit amb la lluna plena,
quan ella entrava exuberant i nítida
per la única escletxa del porticó de la finestra.
Varem discutir del pas del temps, i les marees,
de l’amor i els desamors, d’excentricitats insospitades,
fins i tot de futbol, política, cotxes i dones.
La vaig acariciar talment com si fos una bella amant,
la vaig besar als llavis, li vaig fregar amb els dits
les seves parts més sensuals i excitants...
En veure'm tan animat i decidit em va dir:
Noi, si no et fa res, jo vaig minvant...
I em va deixar sol i embadalit, mirant per la finestra,
trist i confós, com qui ha patit una greu al·lucinació,
com qui de nit veient la lluna plena, es torna presoner
d’un sòrdid i meravellós miratge.
Vés al poema sencer

Lluna plena

Obre la finestra
i deixa que la lluna plena
acaroni la teva pell.
Deixa que t’acompanyi els somnis
i no tanquis els ulls, per poder-la fruir
que la seva llum et transporti
a llocs onírics desconeguts,
que el seu influx et faci més gran,
més jove, més forta, més feliç.
Deixa que et sedueixi
que t’embolcalli, que et prengui
que et faci l’amor de manera pausada,
que et penetri des dels peus
fins a l’últim punt de l’enteniment,
i si pot ser, encara més enllà.
I després, quan l’orgasme et relaxi els músculs,
observa-la, i veuràs com somriu,
com et mira amb els ulls negres
assedegats d’amor i desig.
Vés al poema sencer

Imaginació

Em passejo pels teus vicis,
lliscant saliva enllà.
Beso les mans que m’acaronen,
busco els teus ulls enjogassat.
En passejo per la teva pell
com el nen que mai no es cansa.
Dibuixo amb les puntes dels dits,
un camí de borrissol.
Furgo en els teus pensaments
per trobar-hi una pedra preciosa.
Una pedra que no em faci ric,
només l’anhelo contemplar.
Busco dins la teva imaginació,
una illa, on jeure al sol,
i poder seguir imaginant eternament.
Vés al poema sencer

Zumaia

M’encega el llum intermitent del far
que metòdicament torna i retorna.
M’arriba des de la terrassa alçada,
el vent fresc i lleugerament salat del mar.
Tanco els ulls i intueixo les barquetes
que feinegen de manera incansable
a pocs quilometres de la costa.
L’aigua sembla estar tranqui-la,
i els peixos neden encuriosits
aliens al destí que els espera
en forma de xarxa de pescador.
Sento pell de gallina i no sé
si és la pau, el vent, la terrassa
el país, la llengua, o el destí dels peixos.
Se m’ericen els pells del braç,
i no se si avui seré capaç d’agafar el son.
Algú prop meu, llença un flaix fotogràfic
intentant captar la meravellosa posta de sol...

Quan inventaran un artefacte
capaç de retenir els moments de plaer?
Vés al poema sencer

Reencarnació

Amb la mirada perduda i ennuvolada
entremig de les reixes, mirava el prat,
i en un racó desconegut del meu cervell
m’envaïa una idea repetitiva i absurda.
I maleïa cada entrecot, que havia menjat
cada bistec, cada hamburguesa, cada filet...

L’atzar, m’havia jugat una mala passada.
M’havia reencarnat en vaca.....
Vés al poema sencer