Poemes de Quim Ponsa

Primavera

Hem obert persianes i espolsat flassades,
i hem omplert d'aire net els vells pulmons.
Hem obert els ulls enlleganyats com dues magranes
per poder abastar-ho tot sense racons.
També hem afinat curosament l'orella
per tal de no deixar-nos cap soroll.
Ens hem omplert els mots de poesia
i valents ens hem plantat de cara al món.

I tímida i lentament de sota els llençols
ha tret el cap, engalanada i majestuosa...

La reina primavera.

Vés al poema sencer

Eu sei que eu vou te amar

Com el vol suau d’una gavina sobre el mar,
o el simple toc suau de dits per l’esquena
de l’enamorat que busca només una complicitat
així passa lenta i emocionadament la cançó,
lliscant pels llavis, com un esquí en la neu verge.
No ens calen bones sabates, ni americanes d’Armani,
ni llibres de versos de cap clàssic erudit,
eu sei que vos te amar, simplement això,
uns segons d’intimitat desbordant, la placidesa feta música,
el xiuxiueig a l’orella, els llavis al coll, la ma a l’entrecuix,
les passes de ball sobre el parquet net i polit de la sala
o simplement aquella estrofa, por toda minha vida vou te amar,
desesperadamente, eu sei que vou te amar...
Simplement això una declaració contundent d’amor
en un mon podrit de guerres...

Vés al poema sencer

Tempus fugit

Avui al bosc, amarat de pluja
m’he abraçat a l’arbre centenari,
per sentir el bategar del temps.
He resseguit, la seva escorça pam a pam,
i he parat l’orella prop del tronc
gaudint del silenci tant sols trencat
per la remor fascinant de les gotes de pluja.
He sentit el temps fugir entre els meus dits,
i el brogit de la natura al meu voltant.
Descalç, he sentit a les plantes del peu
el frec de l’herba i les punxes de pinassa,
he deixat el cos inert, per transformar-me en bosc.
He deixat que el temps m’absorbís,
i fes de les meves pobres despulles
una part més de l’ombra mil·lenària del pi.
El temps, ha fugit com una llebre
jo, ja formo part de l’olor d’aquell bosc...
Vés al poema sencer

12 d'octubre, ells a Madrid, jo al Pallars

Cau una pluja torrencial de fulles grogues de faig
dins el silenci calmós del bosc que mor sense pressa,
una pluja cromàtica que esquitxa pau i dolces sensacions...

Pels carrers de ciutat, tancs engalanats de festa
malmeten l’asfalt per on caminen nens i nenes
entre visques histèrics i voleiar de banderes...

Vola al meu voltant l´espiadimonis despitat
confós per una estació que no acaba d’entrar
per unes pluges enyorades que es fan esperar...

Volen els avions de guerra pel cel de ciutat
fent piruetes macabres, demostracions de poder
vols rasants amb el fum de colors que es difuminen...

M’assec i escolto el xipolleig cadenciós d’una font
que sense pressa xarbota l’aigua i omple l’espai de pau,
mentre el sobreeixidor em refresca els peus com batejant-los...

Desfilen pels carrers de ciutat, homes armats amb uniforme,
interpretant una dansa de cossos marcials, sense cervell,
seguint amb orgull i amb una masculinitat agressiva, UNA PUTA CABRA!!!
Vés al poema sencer

Olor

Encara sento la teva olor de colònia dolça,
de vegades encara la sento al meu voltant
i aleshores tanco els ulls i tant sols ensumo
deixant córrer ben a prop un espai de màgia.
Tant sols la olor em transporta a instants plaents,
a passejades per carrers humits i mans llaçades,
l’aroma m’entela els ulls transformats per un instant
en paper de ceba transparent de cinema de joguina,
on els actors, que som tu i jo, es mouen sense gravetat
amb cossos nus, o caminen pausadament sota la pluja
saltant bassals, o simplement amagats sota el paraigües.
En algun racó remot i amagat del meu cervell,
conservo l’olor afruitat de la teva dolça colònia
que em punxa com una daga esmolada d’argent
i em retorna una i altra vegada als teus braços càlids,
on voldria acotxar-me i dormir plàcidament com un nadó
mentre tu em taral•leges una bonica cançó de bressol.

Vés al poema sencer

Al meu país

Al meu país, quan fa vent,
els arbres dansen melodies mediterrànies,
i s’espolsen les ginestes i argelagues.

Al meu país, quan fa vent,
tremolen i espeteguen les finestres,
repiquen i es parteixen les persianes.

Al meu país quan fa vent,
canvien i embogeixen les persones,
les orenetes i gavines volen tortes.

Al meu país, quan fa vent,
se'ls aixequen a les noies les faldilles,
els ventila l'entrecuix mentre caminen.

Al meu país, quan fa vent
el foc esdevé un ser salvatge
destruint brutalment el bell paisatge.

Al meu país, quan fa vent,
sempre surt algú a la plaça amb la vareta
a dirigir la simfonia de ventada.

Al meu país, quan fa vent,
els amants fan l’amor a les palpentes,
mentre dansen i tremolen les espelmes.

Al meu país, quan fa vent,
se m’apareixen a mi tots els fantasmes,
saltant a tentines les teulades.

Al meu país, quan fa vent...

Vés al poema sencer

Bildu

Has sorgit com un bri d’esperança,
com la branca que brota del cirerer mig mort.
No decebis els que rebutgem la sang de l’ira,
deixa volar ben alt els teus coloms,
fes callar boques, remou consciències,
sigues aquell gra al cul de la pobre democràcia,
lluita, treballa, imagina, reclama, exigeix,
sigues grans entre els grans vinguts a menys.
Gora Bildu, gora et labora petit Asterix insurgent.
Vés al poema sencer

Hegazti errariak (ocells errants)

Com ocells que emigren al sud
i es posen tranquils a la teva finestra
fregant les potes amb les fulles de gerani,
he deixat la claror de les meves pupil·les
descansant apassionadament sobre les teves,
i de sobte m’ha vingut al cap l’olor de gessamí
o potser de olorosa ginesta recent tallada,
i he tancat els ulls per somniar els teus braços
i la calidesa exultant dels teus llavis molsuts.
Com els ocells, he fugit del fred cap al sud
i del balcó, he sentit la teva veu que em cridava
i de manera enterbolida, he vist la teva silueta
allunyant-se nord enllà... on com deia el poeta la gent es neta, culta, rica, lliure, desvetllada, feliç....
Vés al poema sencer

Entre dos miralls

Et vaig acariciar
per veure la carícia mil vegades repetida.
Vaig besar-te els llavis
i milions de llavis van embolcallar el meu desig.
Vaig posar-me entre dos miralls
per poder veure't repetida fins a l'infinit.
Vés al poema sencer

Perfil

La teva imatge voluptuosa

ha encés la meva imaginació,

i he jugat valent com quan era petit

amb vaixells de plàstic per bassals minúsculs,

resseguint les línies sinuoses del teu perfil.

Aprofitant el vent de llevant

he remuntat les onades del teu pit,

i he naufragat sota el teu ventre

allí on el pèl es transforma en fils d'or,

allí on l'horitzó traspassa les fronteres.

Fronteres del desig.

Vés al poema sencer

Sirena

El cos nu vaig submergir-me
en la banyera d'aigua tèbia dels teus mots.
Vaig enfonsar el cap de manera plaent
mentre tu em parlaves de vida i de mort,
de paraules i sensacions. De sentiments.
Jo et sentia nitida sota l'aigua
i tu et movies al meu voltant
amb la gràcia i l'astucia d'una sirena.

Quan vaig treure el cap de l'aigua
vaig veure entre els meus ulls entel·lats
dos arcs de sant martí i dues roses.

Vés al poema sencer

Somni inacabat

Em submergia sovint en els teus ulls
quan amb el temps em vencia l’enyorança,
i jugava a atrapar núvols prop del cel
quan la boira de les llàgrimes m’atrapava,
aleshores els dos fars color de mel
s’encenien arrencant-me una rialla
i tot semblava un somni inacabat
destruït i esmicolat per la distància.
Hem submergia sovint en els teus ulls
i m’hi gronxava com un joc de temps llunyans
i ara amb l’espai tot ple d’esculls
te m’escapes com la sorra entre les mans.
Vés al poema sencer