Poemes de Quim Ponsa

Un lloc petit arran del mar

Un lloc petit
arran del mar
per fer l’amor
i anar somniant.
On les onades
llepin els peus
mentre et somric
i et faig cançons
i el vent assola
les nostres veus,
i els nostres ulls
en pocs segons
salven esculls
i es fan eterns
entre les roques
arran del mar
del lloc petit
tot somniant...
Vés al poema sencer

Puzzle

Vaig intentar encaixar les peces del puzle,
mentre el gos bordava, sense saber perquè
i les meves mans lliscaven pel teu cos de setí.
Els teus llavis de fines línies s’obrien càlids
i buscaven a les palpentes assedegats, els meus.
El nostre puzle es dibuixava sobre els llençols,
i les hores es consumien compulsivament
entre l’orquestra i els sons de petons i carícies.
Vés al poema sencer

Euskadi

El cel i el mar, i altre cop el cel ennuvolat
i aquella llengua estranya, embruixada
que ningú no entén, i la voluntat de ser
malgrat ells mateixos amb les seves misèries,
i el jo i el jo, i el nosaltres i altre cop el jo
i indefectiblement el cel i altre cop el mar
enrabiat, poderós, i els dantzaris i l’aurresku
i els núvols més negres que mai i els errors
i els defectes i les virtuts i el voler ser
per sobre de tot, el ser, el ser i el mar i el cel...
i pertot verd, i la pluja fregant dia si dia també
aquesta miraculosa terra fascinant.

Vés al poema sencer

Amb un llibre a la mà

Havies decidit aquella tarda
reptar al mar en un duel desigual,
bellesa contra bellesa
amb el vent com únic jutge.
Tenies les roques per barricada,
un llibre a les mans i el cel d’aixopluc.
Miraves el mar,desafiant les onades
crepitant insolents als teus peus
i els teus ulls blaus s’empetitien
orgullosos i enrabiats per la batalla.
Finalment el mar s’enretirà vençut,
i al temps que baixava la marea
vas deixar caure una llàgrima salada
en homenatge a la fascinant bellesa
que mostrava el mar cantàbric.
Tot seguit vas llençar-li una besada
i amb els ulls humits li vas oferir les taules.

Vés al poema sencer

Perdut entre els teus llavis

Com si la terra s’ensorrés als meus peus,
i un munt de llavis resseguís el meu sexe,
besant-lo dolçament de l’arrel a la punta.
I el moment esdevingués una plàcida regressió
a la infantesa més remota, al mateix úter matern,
on tot és pau, on cada moviment és celebrat...
...I tu a sobre meu, dansant sense música,
amb un riu cabalós entre les cames,
una brasa encesa als braços, i un rusc de mel en el somriure.
Amb sonoritat a la veu, amb llum intensa als ulls,
fent del risc una peça d’amor, de l’amor un crit al risc.
Ajornant tota mostra de conservadora sensatesa.
Només tu, jo i el moviment harmònic de malucs
seguint el ritme suau, excitant i tendre de l’amor,
amb el teu sexe encerclant apassionadament el meu...

I de sobte el foc tot ho crema i els ulls agafen intensitat,
la boca s’obre fins arribar al crit, la respiració es trasbalsa.
L’orgasme rebota les parets i omple l’estança de llum i flors...
I tot seguit una veu suau, que diu “t’estimo...”
i unes gotes de suor, que et fan més humana i desitjable.
I uns pits que em retrunyen a la cara demanant carícies insolents.
I el meu sexe momentàniament flàccid, esperant uns llavis,
una llengua, una saliva, que el remunti a l’infinit...

Vés al poema sencer

3.1416jos arran de la construcció del camp de golf

Com antics cavallers de les creuades
avancen triomfadors, trepitjant l’herba,
al pit, el cocodril, com escut d’armes
i a la ma, un got de wiski de reserva

Devots d’un Deu, de nom Armani
es ruixen amb Chanel, i el cos amb Dave,
juren i perjuren a tothora per Snoopi
i al cul, porten un Nike tatuat.

Aparten els seus fills d’escoles públiques,
i els apunten a paddel, equitació, a navegar,
arrosseguen, quan et parlen les paraules
i no reneguen mai, que això es vulgar.

T’avancen veloçment amb el seu AUDI,
orella sempre al mòbil, cabell engominat,
i el mon se’ls fa petit, no hi ha qui els pari,
quan mouen els seus malucs liposuccionats.

També tenen rampells, són solidaris,
i s’apunten a ONG’s de tot el mon,
ho arreglen sempre tot, a cop de talonari,
i truquen els primers a les Telemaratons.

Per vacances, viatgen a l’altre punt de l’hemisferi
i desprès t’ho expliquen tot com un retrat,
doncs ja se sap, mai no es tant important ser-hi,
com que se sàpiga, que hi has estat.

A aquesta bona gent, res els atura
i si poden, et compraran el camp de cols,
i no perquè els agradi la natura,
sinó per instal·lar-hi un camp de golf
Vés al poema sencer

La bruixa dels àngels

En el silenci de la sala
em vaig acostar a la bruixa
que parlava dels àngels.
Em va agafar de les mans
i em va parlar amb veu suau
de la mare natura i els esperits,
dels punts de llum i els colors de l’aura,
que no existia el jo, sinó el nosaltres.
Em deia que estava allí per a servir-me,
i que m’estimava profundament.
L’escoltava a ulls clucs hipnotitzat.
Finalment em va dir que els diners
no eren res, no eren el fi, sinó els mitjans...

Aleshores em va deixar anar les mans,
em va abraçar com feia temps que no ho feia ningú...

I em va cobrar vint euros...
Vés al poema sencer

Terrats

Saltàvem pels terrats per la vella Barcelona
plena de fum , soroll, gavines i coloms,
saltàvem sense escombra entre les cuixes,
i sense cap més xarxa que la nostre il·lusió d’infants.
I veiem pels celoberts les nostres paranoies
en formes alades encerclant-nos cada somni.
Jugàvem, beneïts temps en els que jugàvem,
amb els genolls pelats i les bruses enganxades,
jugàvem a ser avions que aterraven en prats de rajol,
i a xutar cada agulla d’estendre somniant fer el gol més decisiu.
Beneïts els temps en que jugàvem pels terrats
que ens servien de palaus i barricades.
Vés al poema sencer

Les rates

Les rates surten de les clavegueres,
i es llepen entusiasmades les unes a les altres.
Repassen meticulosament totes les sobres de la festa
engolint sense pudor les restes humanes i inhumanes.
Una vegada satisfetes, s’abandonen a l’acte luxuriós
i es reprodueixen amb la única finalitat monstruosa
de perpetuar l’espècie i engrandir els seus egos putrefactes.
Les rates, es reparteixen premis i avinences
per tal de guarir-se les unes a les altres les ferides,
mentre el mon contempla estupefacte, atònit i dòcil
la macabre orgia del maleïts rosegadors rapinyaires.
Vés al poema sencer

Abracadabra, siga la pata en su cabra

La bruixa Brisa embruixa grisos entristits, sols amb somrís de bruixa amb llavis de maduixa. I somnia rauxes en boscos de boixos, i baixa a les soques
a escoltar les veus fluixes d’afònics follets que fan un garbuix de sons moixos a l’ombra d’un marduix. I recorda quan la brisa embruixava els cabells llisos que li lliscaven per les cuixes i ruixava amb pixums els mixos que la feien cantar cançonetes i poesies prenyades d’esdrúixoles.
La bruixa brisa, feia moixàines a la lluna dins la fageda, amb la ma entre les cuixes...
Vés al poema sencer