Poemes de Ricard Ripoll

R

Remoc cel, llot, terrenys, solars, sapiències. Sotmès, sense esquerdes, amb barca arrabasso oceans. Sóc carena atrabiliària, antiga agressió ocular. Recorro onades, sempre expectant. Tinc cos, sóc cos. Sóc camí i impuls, sisme, esquerda, art, tamariu: un nou univers sense els sentits sempiterns.
Vés al poema sencer

Negra

Negra, com la llarga corrua d’estels, pacients, i la por del marge negant-se en ulls encara esperançats, el matí boirós de les aloses i l’alenada, el pit ensenyant el final boirós de l’escullera. Una lenta caminada entre ombres, el peu que vacil·la, el mot que esdevé saliva i cau, i el dolor, com una branca caiguda, a l’altra banda del riu. Podrem somiar llargues cabelleres i abraçades en la nit, podrem deslliurar els gemecs i tornar a inventar el crit, res no serà tranquil endins: la mar envia l’onada; i retruny l’eco de la seva absència. Et puc veure, enllà; la teva mirada encesa obre un camí nou, d’albes i de pell delicades; i la meva boca d’ombra, desfeta per les batalles del mot, intenta ferir-te. Ja no ets la fera de temps passats: ara vius en una suspensió estranya, en un temps incert, en un silenci dolorós. El bes és ambigu; caldrà beure a la font del desig mentre la nit esquinça -altra vegada- els lladrucs dels gossos perduts. La ciutat t’espera i cap estel encara no s’ha manifestat: és una tarda de brasa, que il·lumina les cares innocents de les parelles, que provoca el batec compassat dels cors apassionats i que apama els espais on haurien de despuntar les rèmiges de les aus si no s’haguessin perdut. Però costa ocupar el lloc i la presència dels esguards, com estisores de traç nocturn, indica un firmament que brolla lentament. Una taca solar, de malenconia indefugible, s’immisceix en lloc d’una escriptura: val més no dir res, el crepuscle ja ha passat. No perseguiré els insectes de la desídia en cap desert puix s’han omplert els canals de barques endiumenjades i la calor ha destapat els cossos moribunds: l’aleteig del desig transita entre les aigües somortes del parc. Els dípters esplendorosos, a partir dels laberints d’unes existències fictícies, han construït ponts han escantellat, sense cap penediment, les pàgines pètries de la remembrança i han defugit les plagues innecessàries, deixant la petja d’unes promeses.
Vés al poema sencer

Anirem movent tisores

Ara, anirem movent tisores sense elevar records. Sud daurat, tendres sensacions! Sobre el llençol llueixen nocturns silencis. Sóc calor, resposta, angoixa: arma anunciada amb burla, angoixosa arma, aparició. On nien núvols sense esclat? Tots som mesura anunciada, art tangencial. Llibertat total: limitada als sentits. Sovint totalitzadors. Somio olors, silencis siderals. Sóc color reconvertit: turista apartat. Tinc calaixos sense estendre, encara anhelant. Tota aspiració oblidada! Ara, anem matant tristeses. Són nits sense esperar res, solitàries, sinuoses. Són nits sense estima: anada al lloc, contra ambicions secretes. Són novel·les, són nusos, sí, instrument temporal. Llop palimpsest, tresor romanent, trop, pira, aspresa, ambició – oblidant tempestes sorrenques. Són notes silencioses sense estridència: art total, lliure, enigmàtic com mirades sovint trencadores. Sons sonors, sort:
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Ricard Ripoll

Més articles