Poemes de Roc Casagran

No nem pas bé

No ‘nem pas bé. Tenim tots els camins
embarrancats, la llengua, segrestada,
els llops mosseguen les flors dels jardins,
carronyaires diversos fan estada

als nostres nius, i emplenem intestins
d’enemics tàcits, bufa una ventada
que és fressa bèl·lica, que tomba els pins
i el roure mil·lenari que si bada

perdrà l’arrel i el nom i el lloc i el vent
que l’acarona. Pots fer parapets,
mostrar un enuig de foll irreverent,

prometre guerra brandant ganivets,
p’rò fet i fet sols murmures amén
i t’entretens gargotejant sonets.
Vés al poema sencer

Inventari

Un bambú mort,
un potos verd maquíssim,
les floridures del pa bimbo que no gasto,
iogurts del Mercadona,
el cossi de la roba bruta,
un quadre per penjar,
la pols com de l'oest per totes bandes,
la llista de la compra
i la de les feines pendents,
el desordre ordenat de l'escriptori,
el rumiar pesat de la nevera,
noves i velles ràdios,
productes de neteja a mitges,
capses de medicines caducades,
la recepta anual de la felicitat,
coixins diversos,
llençols esgroguissats,
taques de vi a les estovalles,
totes les copes
menys la que es va trencar,
llibres per si de cas per tot arreu,
també al bidet, que mai se sap,
calaixos-cementiri -
rellotges sense piles,
claus que no són d'enlloc,
recordatoris amb creu i colom,
entrades de cinema,
el passaport d'aquell país estrany,
retalls de premsa,
notes a l'aire amb mala lletra-,
una mà per tancar el calaix,
dos peus per als mitjons gastats,
camises, draps i tovalloles,
el poema del néixer que em va fer mon pare,
el xerricar del bloc de pisos,
el celobert per fer-me el lúgubre,
gots a la pica,
les olles van descalces i els pobres també,
la bombeta del rebedor tartamudeja,
la del lavabo no,
i a sota hi té un mirall que em mira de matí,
les sabatilles,
encara algun fantasma arran de porta
i no el deixo passar,
factures que no entenc,
papers del banc,
l'ordinador, la tele
i les tecnologies del dimoni,
el llit dels convidats,
i el meu,
i tu dormint-hi,
omplint tota la casa,
que te'm carregues l'inventari,
que tot allò que he dit es queda curt:
ara hi ets tu, no em cal res més sinó estimar-te.
Vés al poema sencer
Més poemes