Poemes de Rosa Maria Arrazola

PoeMar

         (1r premi als Premis Poemestiu'17)

Quan couen els estels a l’Empordà
el cotó de la nit empaita les fissures
i en cada escletxa de la pell hi poso llunes
de menta i vinya verda,
mentrestant s’ascla el món
i aquesta costa immensa em purga el plor
que entela l’aire verge que es respira.
 
I la llum penetra a les tardes grises
i sóc una barca entre mil records
i m’abat la riba tacada de groc.
 
Llavors m’adic amb l’aigua que m’alleva el dol,
i totes les quimeres són visibles:
ets una taca en aquest instant moll,
una boca vermella, un mot, un pit,
un esguard enrogit a l’horitzó,
un astre, una rodona, una gavina blanca
i silenciosa, una pausa darrere del punt i final,
una calma tenaç, un ham que pesca vides,
un esquer que s’enfonsa en les hores humides,
el paisatge del cor i la terra de l’ombra i la follia.
 
I ets l’aroma que copsa cada gota de sal,
el tronc que dansa a la vora del far,
i aquell verd de les aigües de les cales petites,
de l’onada feliç, de les fulles més tendres
i dels versos de sorra que han tenyit el rellotge
d’esperances que passen i que giren i corren
i s’enfonsen i suren en aquesta badia.
 
No som res terra endins, però ets l’arpó del poema
i en aquest oceà no hi caben les mentides.
 
 
 
Vés al poema sencer

Costa

        (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

Seria sorra
només si tu
fossis onada.
 
Però alguna cosa em diu
que no seríem platja.
 
Vés al poema sencer

La mar de tu

    (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

Que el mar de la teva boca
faci arribar les ones
a les dunes sense sorra
del meu cos.
 
Així sabré que tornes.
 
Vés al poema sencer

Fer de mare

Jo no pretenc
ser cap model de perfecció,
només em cal
que entenguis un segon
que no m'importa res
en aquest món,
més que allò que he parit
amb esforç i suor.
(I, a mi, em van fer cesària).
Vés al poema sencer
Més poemes