Entrevista

"La infància té un gran pes a la meua obra"

Gemma Pellissa

Gemma Pellissa ha publicat l'excel·lent recull de contes "Glopades de riu" (Voliana Edicions), que narra petits retalls de vida d'un poble de les Terres de l'Ebre, on els contes prenen vida, van més enllà del full i dialoguen entre ells i es complementen mútuament. 

1. Què significa el riu per a tu i per al llibre?

Per a mi el riu, els horts, els tarongers, l'assut són el paisatge de la infantesa, que s'acaba tot just amb l'adolescència, als 13 anys, quan ens vam mudar a Sant Cugat del Vallès. Al llibre, la infància, tot i que deu ocupar de forma material només la meitat del recull, hi té un pes fonamental i és el que més recorden els lectors després de llegir-lo. Tant els infants com els elements del paisatge van ser en la gènesi del llibre.
 
Al recull, el riu sense nom n'és el protagonista central, qui tot ho dóna i tot ho pren. He volgut jugar amb el simbolisme de l'aigua, com a font de vida o de purificació, però alhora causadora de mort (de la mateixa manera que ho podria fer un llop de mar, però en un microcrosmos d'aigües sovint estancades). Alhora, el riu m'ha ajudat a dotar el poble d'una personalitat pròpia, mítica, que transcendeix el realisme i s'endinsa en la literatura. Parlo del riu i també de les criatures que hi viuen, cocodrils (de la mena que siguin) i ondines inclosos.

 
2. Les festes majors, els jocs... és real o fictici?

Les festes majors m'ajuden a marcar el pas del temps en una obra cíclica, que simula el mecanisme de la vida. Vaig procurar ordenar els protagonistes dels contes per edat, però al final hi retrobem els xiquets, agafats de la mà de la Iaia, que és una altra figura essencial de Glopades de riu. També reforcen la idea del món rural que retraten, un món rural del s. XXI, amb mòbils, immigrants de diverses procedències treballant de jornalers... En aquest sentit, tinc present Víctor Català i Moncada (també en la vessant fantàstica). Són festes reals, del meu poble, i encara volia retratar-hi "l'oferta" per Sant Antoni. Però no ho volia forçar.

Pel que fa als jocs,  són jocs reals, per exemple, quan érem menudes ma germana i jo jugàvem a enterrar "tresors" com ara un boli amb un escrit adreçat al futur, perquè algú del s. XXIII es meravellés amb el bolígraf i això em va servir d'inspiració per al conte que millor segueix l'estructura tradicional del gènere, "La cerca del tresor", que, de fet, és la cerca de l'acceptació del protagonista, un xiquet immigrant, per part dels companys de classe. (La diferència i la marginació són temes recurrents als relats). Però es tracta de jocs als quals jo he jugat en un cercle molt reduït, amb ma germana, com amb les Barbies de "Fer-se gran". Després alguns lectors m'han dit que els relats els fan evocar records del propi passat, sobretot de la infància, en els quals no havien tornat a pensar mai més.

També m'ha causat molta sorpresa que un dels meus antics alumnes m'escrivís per dir-me que ell havia viscut en primera persona la trama de "La cerca del tresor". La història és inventada. Quan escric intento partir de referents quotidians, realistes, per gestar la trama de ficció. Tot i que jo penso en els relats del recull dins del realisme, els elements de llegenda i les projeccions de les ments dels personatges ("El cocodril", "Muntanyes") van més enllà i en els relats que vaig escriure més tard s'entra en una atmosfera que ja incorpora elements fantàstics o que permet una doble lectura, com a "Ondina".
 

3. Creus que allò local també pot ser universal?


Molt ben vist. Penso que podem accedir a la universalitat a partir del detall, a través d'experiències prou ben definides perquè una altra persona, el lector, les vegi i pugui apropiar-se-les. Els temes que tracta la literatura no són originals (l'enfocament o la forma que els dónes sí; això ja està a les teues mans): la infantesa (que desmitifico), el sentiment de culpa, la diferència, la voluntat de ser un més, la maternitat... Aquests conceptes no deixen ningú indiferent. Som capaços de reconèixer-los, siguin quines siguin les pròpies experiències prèvies, el sexe o la raça. El poble (també sense nom) de Glopades de riu, inspirat en aquell d'on provinc, em permet parlar de tot això des de les entranyes. Per això per a mi era molt important la construcció del poble i dels éssers que hi habiten. No volia que fos Tivenys, el poble, sinó que a partir del que jo conec, d'allò que m'evoca a mi, jo pogués transformar-ho en literatura. Per fer-ho, he introduït elements que s'escapen de la realitat, però que queden impresos en la ment del lector.

Dit d'una altra manera, estic convençuda que Glopades de riu és traduïble  i que, malgrat que les adolescents que apareixen a la meitat del llibre es comuniquen a través de missatges de text del mòbil, el recull es podrà seguir llegint d'aquí 50 o 100 anys, igual que s'hauria pogut llegir al s. XX. Almenys, tenia l'aspiració d'escriure literatura i penso que és fonamental conèixer la matèria que tractes perquè arribi a tothom amb naturalitat, sense artificis.


 
4. El lèxic ebrenc impregna la teva obra. Podria ser una eina pedagògica?

És una molt bona idea! En efecte, un dels contes de Glopades de riu ha estat inclòs recentment al llibre de dictats de català Volianes de paper per l'interés lingüístic i segurament també pel tema que tracta, molt adequat per plantejar a l'escola, l'homosexualitat.
 

Mots clau: Gemma Pellissa, Gloopades de riu, Voliana Edicions