Entrevista

"Estimar va més enllà de la voluntat"

Jaume Piquet

Jaume Piquet és un poeta que no es mossega la llengua, parla amb sinceritat, amabilitat i sempre des del cor, d'una manera alhora transparent i profunda, tal com escriu. Ell és l'autor del poemari "Miracle del vers" (Neopàtria, 2015), un exercici fantàstic que barreja quotidianitat, amor i consciència personal. Molt recomanable.

1.  Què vol dir que la llibertat és el temps?


La llibertat és un temps diferent al temps ordinari, que és el mateix que dir que és un estat de consciència diferent a la consciència ordinària, per això el poema parla d’un rellotge esquerdat que et permet mirar “la roca, la sorra i la pols” des d’un altre lloc de
tu mateix. La ment també es pot veure com una receptora i emissora d’ones, com una ràdio, quan canvies el dial reps una informació d’una freqüència diferent. I és lògic, si les neurones creen circuits elèctrics també, per un principi físic elemental, emeten
ones electromagnètiques. I recordem que no només tenim neurones en el cervell, el cor o l’intestí també tenen un sistema neuronal molt avançat.

El poema no parla tant d’una llibertat social, que evidentment també és important però que aquí no tracta, sinó d’una llibertat fruit d’un canvi interior. En el fons, el poema és una crida per trobar aquest rellotge esquerdat que tots tenim.


2. Tot és relatiu, segons tu? Sempre es pot canviar d'opinió?

(Cal perdre un punt de vista

per guanyar el punt de vista)



No tot és relatiu, evidentment, però entenc que hem d’anar pujant esglaons, esglaons de consciència. Totes les tradicions filosòfiques i espirituals han utilitzat metàfores per parlar d’aquesta evolució humana. Crec que la nostra obligació amb nosaltres mateixos i amb ningú més és mantenir-nos en una posició desitjant, obrir-nos a la curiositat voraç, participar de la vida activament, viure la nostra existència en primera persona. Evidentment la societat tal i com està muntada reprimeix aquest estat natural de la persona. Així com podem els arbres també la societat ens poda neuronalment, i en aquest cas no estic parlant en forma de metàfora sinó de manera ben literal, una persona adulta té menys neurones que quan era infant. Quan estem involucrats amb la vida perdem un punt de vista per guanyar-ne un altre.

Potser és això la saviesa, no ho sé. No tot és relatiu però entenc que les persones en la mesura que evolucionem donem prioritat a unes coses i en relativitzem unes altres.


3. T'apassiona / t'agrada el tema de la identitat?

(La vida és l'incessant mercadeig

entre el que som i el que no som)



Sí, m’apassiona. Crec que som el que som capaços d’estimar. Estimar és un acte que va més enllà de la voluntat, encara que a vegades també hi intervé. Per això arribar allà on no som em sembla molt important, gairebé com un exercici mental, espiritual o emocional. Perquè quan arribem on no som, quan arribem on no som amb tot el cos i tota l’ànima també som, som allò que abans no érem. La consciencia fagocita el que no és ella, la identitat aleshores s’amplia com si haguéssim annexionat nous territoris al nostre regne. 


4. L'amor i la quotidianitat, es poden conjugar junts?

(M'agrada beure els teus llavis

mentre assaboreixo

una tassa de cafè)



Però és possible sortir de la quotidianitat? Perquè vivim immersos en ella. En la meva poesia m’agrada entrellaçar fets que estic vivint i sentint en un temps concret amb els grans temes que sempre han encaboriat als filòsofs. Crec que és més fàcil entendre a Plató, contemplant un paisatge o cultivant una tomaquera que en una classe magistral. Hem separat massa la part mental de la corporal i per això la nostra societat, per dir-ho d’alguna manera, està com un ramat de cabres. Pels hebreus la paraula “conèixer” tenia una vessant molt més extensa i vital, més enllà de la part purament mental. Pensem de manera només instrumental com si conèixer fos un mer producte de consum. I aquesta recerca insaciable de resultats va en contra de la senzillesa del viure que, al capdavall, és el que ens permet ser feliços.
 

Mots clau: Jaume Piquet, Miracle del vers, Neopàtria, poemes, poesia