Entrevista

"Un haikú és allò que està passant"

Núria Queraltó

Núria Queraltó ha publicat dos llibres de haikús, un d'acompanyats amb fotos i l'últim (Amb remor de vent, Voliana Edicions 2015) és un cant al moment present, al detall, a la mirada, a la vida, a l'instant. Alhora, parla dels vents. Tots dos, molt recomanables.

1. El haiku pot ser una arma de denúncia?
 
Bé, amb paraules de Gabriel Celaya, “la poesía es una arma cargada de futuro”... En el cas dels haikus, es tracta d’una poesia carregada de present, perquè “un haiku -com va dir el mestre Matsuo Basho- és, simplement, allò que està passant, ara i aquí. Cada moment del dia és un haiku”. Aleshores, en la mesura que un haiku reflecteix la realitat, el moment present, i ho fa sense enganys, sense ornaments, i amb transparència, esclar que pot esdevenir un instrument de denúncia.
 
De fet, als orígens d’aquesta forma poètica, els haijins, que és el nom que rebien els poetes de haikus, eren una mena de trobadors que vivien en la pobresa, anaven pels camins amb una bossa on només duien paper d’arròs i tinta xina per a escriure, i un bol per a mendicar menjar. Eren poetes que vivien als marges d’una societat japonesa jerarquitzada, governada per castes militars i regida per convencions socials que sobrevaloraven les regles de cortesia. Practicar l’escriptura de haikus va aparèixer com una rebel·lia de rodamóns que, inspirats en la filosofia zen, buscaven viure en la senzillesa, en comunió amb la natura i l’univers.
 

2. Com es pot resumir tant en tan poc? Hi ha cap tècnica?

Un haiku t’obliga a anar a l’essència. La limitació de les disset síl·labes no et permet ornamentacions ni raonaments complicats. T’has de centrar a transmetre, amb molta simplicitat, aquell moment que els teus sentits han captat de forma especial. Això t’obliga a meditar, perquè, d’entrada, et brollen moltes paraules. Però has d’anar triant i destriant, traient capes, com si fos una ceba, a aquell instant que vols descriure. Fins que arribes al nucli, als tres versos de disset síl·labes, sempre escrits en temps present, sense rima, i evitant les al·lusions al “jo”.
S’ha dit que “un haikú és la veu del silenci. És més allò que calla que allò que diu, i allò que suggereix que allò que anomena”. Per això, enmig de tant desori on estem immersos, la pràctica del haiku ens ajuda a netejar la ment de sorolls i neguits, i a centrar-nos en l’essencial.


3. Creus que les xarxes socials poden afavorir els haikus?

Les xarxes socials són amigues de la brevetat, del flash. Només cal veure l’èxit de twitter i la seva influència, també en l’àmbit polític. Alhora, a les xarxes també es practica molt, cada cop més, la poesia breu. Hi ha molts poetes, i molt bons, que escriuen versos breus, versos lliures. Personalment, m’agraden molt. Són incisius, no renuncien a la bellesa, et captiven amb poques paraules -sovint, amb jocs de paraules-, i, quan obres Facebook i els llegeixes, et regalen aquell somriure del dia a dia, tan necessari.
L’ús de les xarxes socials poden afavorir que els haikus es coneguin més, com també afavoreixen la difusió de l’actualitat, de continguts informatius, publicitaris, de denúncia, divertiments, i els gats, els gats, i els gats. Perquè no es poden viure tots els moments de l’existència en “mode” transcendent... I el divertiment tampoc és incompatible amb passar, de mers “consumidors” d’imatges, a parts implicades i conscients del que succeeix al nostre entorn.

Un altre aspecte de les xarxes, és la immediatesa, que, sovint, ens és molt útil; alhora que pot portar a confusions i ens atia la impaciència. Estem una mica enganxats a la novetat: “allò nou” que ens ha de venir de fora per a satisfer-nos, i que ho ha de fer de pressa. Des de l’hàbit consumista, la brevetat del haiku pot portar a voler-ne llegir un, i un altre, i un altre... I així no podem entrar en l’esperit del haiku; com no visitaríem amb presses una exposició de fotografia sense gaudir-ne el detall de cada imatge.


4. Sovint, complementes els haikus amb fotos, per què?
 
https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gifSí. En primer lloc, perquè la fotografia també és una de les meves aficions, em ve de família; a casa sempre vaig veure el meu pare i el meu germà amb les càmeres de fotos, les filmadores..., i jo vaig començar a fer fotos als 12 anys, quan encara eren de paper i en blanc i negre. Molts anys després, quan em vaig aficionar a escriure haikus, espontàniament se’m va ocórrer vincular-ho a la fotografia, i el meu primer llibre va ser de foto haikus.
 
Però els antics haijins ja tenien el costum d’il·lustrar els seus haikus amb pintures i dibuixos fets per ells mateixos (en aquella època, evidentment, no existia la fotografia). I molts autors han parlat de l’analogia entre el haiku i la fotografia, en el sentit que, tant l’un com l’altra, són un instant del present atrapat pels sentits del fotògraf, o del poeta; un retrat que sorgeix en el lloc i l’instant precisos per on passa l’haijin. Si un haiku és la vida mateixa, s’entén que calgui escriure’l en el camí, i no darrere d’un escriptori. Això també passa amb la fotografia. Les dues disciplines comparteixen la màgia de captar i  transmetre el moment present tal com és, tal com se’ns presenta.