Entrevista

"Sempre hi ha segones oportunitats i comencen per l'actitud d'un mateix"

Rosa Maria Arrazola

Després de publicar el premiat "Rai", ara Rosa Maria Arrazola presenta el poemari "Nero Nero Nas" (Cossetània, 2016), un llibre ple de tendresa i amor cap a un fill que no us deixarà indiferents, perquè té tanta llum i tanta força que no us ho podeu imarginar fins que no l'hagueu llegit. Imprescindible. En parlem amb l'autora.

1. Com se't va acudir escriure una carta al teu fill en forma de versos?

No va ser una decisió, simplement va anar sorgint. L'experiència de la maternitat, en tots dos casos, va ser molt productiva, ja havia escrit un petit recull de versos a la meva filla el 2002 durant el primer embaràs i amb el segon sentia la necessitat d'escriure també algun poemari per al meu fill que partís de l'experiència després de l'embaràs. D'alguna manera, com que no va ser un nadó fàcil, cada cosa que passava, jo la traslladava al vers i un bon dia vaig adonar-me que allò que tenia era prou extens com per convertir-se en llibre. Va ser quan vaig decidir tancar-me una setmana en un apartament de Puigcerdà, amb una bona amiga, també escriptora, la Clara Soley, per endreçar, retocar, avançar i decidir quin seria l'eix d'aquest recull. Allà va nèixer l'esbós de NERO NERO NAS.


2. El poemari ens fa entrar en un món imaginari, per a tu ha estat real?

Sí i no. Tot parteix de l'experiència personal i segurament és el llibre més íntim dels que he escrit, però en el procés literari és evident que allò que és real deriva inevitablement cap a la ficció i que no tot el que explico, va ser. En algun moment vaig decidir allunyar-me de la mare, i la poeta es va encarregar de crear un univers amb anècdotes que podien ser meves o d'altres i feien que aquella carta prengués una dimensió més universal.


3. Poses èmfasi en el semàfor, per què?

Perquè és el perill, és la línia que no s'ha de travessar, és la frontera entre el món de la vida i el de la mort. Aquí, parteixo de l'experiència real: si el teu fill s'escapa una vegada de les teves mans i corre cap a l'altra vorera i tu veus com un cotxe li passa a ran, has de fer-li entendre que allò no pot fer-ho més. I a casa, molts dels meus consells es diuen en vers.

4. El poemari és un cant a valors com l'amor, la tendresa, la solidaritat i l'esperança. Quina paper hi té la família?

Tot. Miro de fer-li entendre que la mare sempre hi serà, que haurà d'anar aprenent de cada vivència, que no ha de confondre les coses materials amb les espirituals, que un dia marxarà i seguirà cantant Nero Nero Nas recordant la mare, igual que la mare també seguirà fent-ho. Els lligams es fan des del minut zero i cada cosa que vius et fa ser un ésser diferent i únic i has de creure en que tot ajuda, sigui bo o dolent, a créixer. La família és allà per recordar-t'ho encara que no sigui amb tu presencialment.

5. El tobogan és una metàfora. Quin consell vols donar?

Va lligat amb el semàfor. a la vida no tot és flors i vïoles, caus i t'aixeques i decideixes tornar a pujar a dalt del tobogan i llançar-t'hi de nou. Si creixes dubtant de tu i no creus que pots, podria passar que miressis els altres que baixen i riuen i s'ho passen bé i tu mai més t'atrevissis a tastar aquelles emocions. Sempre hi ha segones oportunitats i comencen per l'actitud d'un mateix davant la vida.