Entrevista

"El temps és inherent a nosaltres"

Carme Pagès

Carme Pagès, poeta empordanesa, acaba de publicar el poemari "Al·legorismes profans". Ens en parla. 

1. A la teva obra parles molt del pas del temps, quin és l'objectiu?

D’objectiu, no n’hi ha cap, Dani. Simplement he arribat a una franja d’edat en què l’horitzó (o, si vols, canvia horitzó per fita final) no es veu tan llunyà, ni tampoc tan clar com es veuria amb la il·lusió i la força dels vint anys, per exemple. El temps és inherent a nosaltres, n’estem impregnats i la seva sàvia ens canvia i ens va transformant. Per aquest motiu, quan acumulem anys, veiem la vida de diferent manera a com la percebíem abans, la qual cosa no vol dir precisament que sigui pitjor, atès que si quelcom confereix els pas del temps no és altra cosa que experiència i experiència és saviesa per a tots els qui la viuen amb ànim d’aprendre dels errors. Jo no recularia en el temps...  


2. L'amor madur és un altre dels temes. El reivindiques?

L’amor madur també ha après del temps i també se n’ha nodrit; això dóna una solidesa que no sol existir en una amor jove, perquè tot i el delit de l’atracció sensual, hi ha massa desconeixença mútua, hi ha molt per descobrir,  cosa que pot provocar manca de confiança i desavinença. I parlo d’un mateix amor madurat a través del temps. En el cas de dues persones grans que s’enamoren, també l’experiència del temps passat és un plus perquè la relació pugui funcionar. En edat madura hi ha dimensions amoroses que s’intensifiquen i que són importantíssimes per viure compartint: la tendresa, la confiança, l’amistat, la companyia, el respecte mutu, les atencions... Totes condueixen a una estima relaxada, però ferma, pròpia d’un amor que ha madurat.


3. Què t'ha influenciat més, els mítics grecs o altres poetes? Quins?

En Al·legorimes profans no puc pas dir que m’hagin influenciat altres poetes, però sí la mitologia grecoromana, encara que només en la mesura que me n’he servit per confegir els al·legorismes que en dic “profans” perquè, com bé saps, els al·legorismes són les imatges de què se serveixen les Sagrades Escriptures per poder ser interpretades  i jo m’he servit d’un procés semblant dins la poesia, però emprant imatges de deïtats  i ídols de la mitologia grega (d’aquí ve que siguin profans). Com en la majoria dels casos, malgrat que la veu poètica sigui escrita en segona persona, l’autor acaba deixant la seva empremta tot i la protecció dels símbols, de les metàfores, de la forma i també dels al·legorismes profans com els del poemari que ens ocupa.