Entrevista

"L'escriptura és una eina per explicar la vida"

Núria Queraltó

L'escriptora Núria Queraltó acaba de publicar la novel·la negra "Et diran que és l'atzar", després de molts anys de dedicar-se a la poesia, concretament els haikús. En parlem amb ella.

1. Has passat del haikú a la novel·la, és difícil?
 
Sí..., no ha estat fàcil. Com bé dius, jo vinc del món de la poesia, del haiku, del conte, del relat breu... Feia temps que tenia ganes d’atrevir-me a passar del relat breu al relat, diguem-ne, una mica més llarg..., i escriure una novel·la breu, com ha acabat sent “Et diran que és l’atzar”, publicada per Pagès Editors dintre de la col·lecció “Lo Marraco negre”, dirigida per Sebastià Bennasar.
 
És la meva primera novel·la i, malgrat sigui breu, vaig patir força el procés d’escriptura. La dificultat d’aconseguir una estructura coherent, equilibrada entre les seves parts, que mantingués la tensió del relat, que no descuidés l’expressió; malgrat em serveixi d’un llenguatge senzill; que els diàlegs fluïssin, que el rerefons simbòlic s’entengués, evitant, alhora, donar les coses mastegades al lector, que no apareguessin coses innecessàries ni personatges sense sentit en el transcurs de la història... I després hi ha tota la moguda que tens a l’hora de construir la psicologia dels personatges, intentar que siguin coherents dintre de l’ambivalència humana; posar-te en la seva pell i entrar en els seus patiments i els seus deliris... És molt difícil aconseguir totes aquestes coses alhora, sí; o, si més no, per a mi ho ha estat, i espero haver-m’hi apropat una mica amb el resultat final. El repte que m’ha suposat escriure “Et diran que és l’atzar”, encara em fa valorar i respectar més l’ofici de l’escriptura i l’obra de moltes autores i autors que admiro, i que és un regal llegir-les.

 
2. Per què novel·la negra?
 
Al gènere negre hi arribo a través de la història que vull explicar. És a dir, inicialment jo no em proposo escriure una novel·la negra ni de cap gènere en particular. Jo tinc ganes d’escriure una història sobre el rapte i abús d’una menor, explicada des de la perspectiva del raptor i de la víctima. I em serveixo del relat per apuntar, de rerefons, a algunes qüestions com la usurpació de la llibertat personal, la culpabilització que la societat fa de les víctimes, les falses morals sexual i religiosa; la cobdícia humana per esdevenir déu, i modelar l’altre des d’un ideal de perfecció distorsionat per les pròpies expectatives i frustracions...
 
A partir de totes aquestes coses que vull tractar, la història se’m va enfosquint i es va tornant més sòrdida. Arriba un moment que jo sí que em plantejo que potser allò que estic escrivint s’està convertint en un relat negre. I, llavors, com si diguéssim, no m’hi resisteixo. Però no hi arribo d’entrada, deliberadament.

 
3. Seguiràs per aquest camí o per tots dos?
 
L’escriptura per a mi és una eina molt valuosa per mirar d’explicar-me la vida, per a intentar posar nom al que em passa i ens passa. Per això no em marco cap objectiu ni cap camí concret quan escric. Escric allò que tinc ganes d’escriure a cada moment. I la forma escollida (poesia, narrativa, foto-paraula...) és la que sento que em pot anar millor per a expressar allò que tinc ganes de dir.
 
Ara tinc ganes d’explicar una altra història, que hauria de tornar a ser en forma de novel·la, però no seria novel·la negra... O, ves a saber, potser també s’acaba “enfosquint”, malgrat no sigui la meva intenció inicial. En tot cas, em ve de gust escriure una cosa més dolça, fins i tot amb algun toc fantasiós. Però ho tinc encara molt verd.
 
I mai no deixaré d’escriure haikus, perquè els haikus s’escriuen en el camí, i mai no deixem de caminar... De fet, a “Et diran que és l’atzar” apareix aquesta forma poètica, com un homenatge particular que els faig.