Entrevista

"El poema s’esdevé en un instant"

Raimon Gil Sora



1. Per què "Vida menor"?

Vida menor, tot i ser el meu bateig editorial, és un poemari de transició en diferents sentits: parteix d’un desengany amorós i es culmina amb la descoberta de l’amor autèntic. En l’endemig, la vida i les seves circumstàncies: el buit d’existir omplint-se de temps i experiència. És un poemari escrit sense cap mena de pretensió, un poemari que es centra en la vida quotidiana, en el dia a dia, d’aquí que escollís aquest títol perquè crec que és el que millor resumeix l’essència del llibre. El lector no hi trobarà grans reflexions filosòfiques. Tampoc hi tracto temes transcendentals, espiritual o socialment parlant, ni té gaires focs d’artifici lingüístic. Només hi trobareu paraules i idees que es refereixen a l’experiència d’un home qualsevol, en un petit poble de la perifèria i amb una vida ordinària, però amb una experiència única, en tant que personal, i aquí és on hi ha el contrast més poderós entre la paraula “vida” i l’adjectiu “menor”.
 
2. On i quan el vas escriure?

El poema s’esdevé en un instant i després l’has de modelar fins que aconsegueixes apropar-te, amb un cert gust estètic, a allò que volies dir (tot i que no sempre ho aconsegueixo, aleshores el text no arriba a cap port i naufraga, es converteix en foc d’encenalls). Així doncs, el poemari s’ha esdevingut en ciutats com Bilbao, Lisboa, Porto, Torí, São Paulo, Girona, Barcelona... però ha estat escrit, essencialment, en una petita habitació d’un pis de lloguer a Palamós. M’agrada viatjar perquè allunyant-me aconsegueixo nous referents i sobretot  perspectiva. Hi ha imatges clavades en el meu imaginari i reflexions que no hagués aconseguit de no haver viatjat. Per exemple, i sense que se’m mal interpreti, enlloc he vist un contrast tan bonic entre el vermell del pintallavis de les noies i el gris i la pluja de la ciutat com a Porto, em va fer recordar el color de la picota madura de l’Empordà. Pel que fa al “quan” també voldria apuntar que el poemari ha estat escrit bàsicament durant les èpoques de tardor i l’hivern, que són les estacions en les que em recullo i em torno més retrospectiu.
 
3. Dius que el futur és foscor. Realment ho veus així?

El futur és incert per definició. Estem vivint una època duríssima on els polítics i els dirigents d’aquest país ens han abandonat a la intempèrie més absoluta i rigorosa i ens han deixat un marge molt escàs per pensar en el nostre futur. La vida es resumeix en una lluita diària, una lluita cos a cos per subsistir, i el més preocupant és que sembla que no hi hagi ningú capaç de liderar cap canvi. Potser hauria de rectificar la meva afirmació i dir que el nostre present és fosc. A més a més les relacions personals deixen molt que desitjar, els nervis estan a flor de pell i ho paga qui menys culpa en té. Recordo una certa desolació durant les festes del passat Nadal. Els escassos llums il·luminant els carrers deserts del poble, els comerços mig buits i les cares llargues del personal... sembla que siguem incapaços de ser feliços si no tenim diners per consumir.     

4. El teu amor és perifèric. Què significa això?

Iehuda Amikhai a Consells per a un bon amor escriu: “... no en tinguis / un de lluny. Pren-ne sempre de prop teu, / així com una casa de fiar es construeix / amb pedres del lloc / que han patit el mateix fred i han estat abrusades / per un mateix sol ardent (Trad. de Manuel Forcano)”. L’amor el vaig descobrir quan tenia vint-i-vuit anys però no vaig seguir la prescripció del gran poeta hebreu, entre d’altres coses perquè entenc que aquesta és una qüestió que no s’escull, apareix sobtadament. Ha estat força dur tirar endavant la relació amb la meva dona per molts i diferents motius, un d’ells és pel fet que sigui una persona immigrant. En aquest país és molt difícil integrar-se, no per la llengua, sinó perquè constantment t’estan recordant que no ets d’aquí. Així que el nostre amor ha estat, durant un bon lapse de temps, un amor clandestí, un amor al marge de cap document oficial, un amor perifèric. Però aviat celebrarem els nostres primers cinc anys.


5. Trompeta, jazz, acordió, bateria... Sempre relaciones la poesia amb la música?

La música és una part importantíssima, no només durant el procés de creació, sinó també a l’hora de confeccionar el material lingüístic del poemari. No sempre ho relaciono, però d’alguna manera sempre hi és present (en l’estructura, en el ritme...). Quan escric sempre hi ha música de fons: Erik Truffaz, Tomasz Stanko, John Coltrane, Charles Lloyd, Yann Tiersen, Eleni Karaindrou... tots ells han estat companys inseparables durant les incomptables hores de funambulisme poètic que ha suposat escriure el Vida menor. Hi ha un determinat estil de jazz que té una estructura que he acabat aplicant (juntament amb la tècnica cinematogràfica del pla seqüència) als meus poemes. Qui millor ho ha expressat és en David Madueño en la ressenya que va escriure del poemari al seu bloc: «Precisament, l’estil de l’escriptura de Gil Sora recorda el jazz que s’hi passeja: els versos flueixen amb naturalitat però d’un punt a un altre de forma sobtada, improvisadament, com una jam poètica. Mai saps cap a on virarà el tema...». No se m’acut una manera millor d’expressar-ho. La poesia és això mateix: un dia qualsevol gires una cantonada qualsevol i de cop i volta et trobes amb la teva infància o amb Déu que et ve de cara... i després toca escriure el poema.    


6. La teva obra conté moltes referències al Brasil, per algun motiu?

Brasil ha estat una gran descoberta a tots nivells. Cinc anys enrere no en sabia gairebé res d’aquest país, tret dels tòpics exportats pels jugadors de futbol i alguna cançó de Roberto Carlos. Avui Brasil fa part de la meva vida quotidiana (la meva dona i la seva filla són d’allà), la poesia brasilera ocupa una bona part de la meva biblioteca personal i he traduït al català alguns escriptors brasileres (l’última traducció ha estat l’antologia “Poemes i contes” d’Everardo Norões, publicada aquest mateix anys per Paralelo Sur), així que la influència i les referències són inevitables perquè fan part del meu dia a dia. I, dit sigui de pas, m’agradaria que els lectors de poesia en català tinguessin l’oportunitat de llegir l’obra de poetes de l’alçada de Carlos Drummond de Andrade, Manuel Bandeira, Adélia Prado o Affonso Romano de Sant'anna (per citar només alguns noms), perquè són poetes de primeríssim nivell que, malauradament, han tingut una escassa recepció en la nostra literatura. Seria magnífic que alguna de les editorials de casa nostra fes una aposta decidia per la poesia brasilera, estic segur que els lectors de poesia en català, els happy few de què parlava Robert Lowell, els hi estarien molt agraïts.
 
 
7. Et consideres un poeta nostàlgic?
 
Vida menor és més melancòlic que nostàlgic i més saudosista que melancòlic. Es difícil definir la saudade (els acadèmics no es posen d’acord amb l’etimologia d’una paraula que ha donat peu a diferents tesis doctorals), però a mi, personalment, m’agrada la definició que en va fer l’escriptor portuguès Manuel de Melo el 1660: “Un bé que es pateix i un mal que es gaudeix”. En català no tenim aquesta paraula i els nostres veïns de la RAE la van incorporar al diccionari per influència del gallec. Em considero un poeta confessional i entenc que això desemboca inevitablement en una poesia amb accents melancòlics. Potser l’origen de la meva saudade l’hagi de buscar en el meu arbre genealògic, ja que la meva àvia és gallega.  
  

8. Tornes a organitzar el recital de Palamós del Poemestiu. Quines sensacions tens?

Tinc sensacions contradictòries. D’una banda estic feliç de poder oferir un cartell de primer nivell poètic al poble, amb noms tan contrastats en el món de la poesia com els de Carles Hac Mor, Ester Xargay o Josepmiquel Servià, feliç de poder retrobar-me amb amics a qui admiro com la Carme Pagès o en Quim Martínez, per citar-ne dos, i amb moltíssimes ganes d’escoltar les propostes dels qui no conec i tornar a gaudir de nou de la guitarra del cantautor cubà Carlos Lage. El què em sap greu és haver rebut la callada com a resposta des de l’àrea de cultura de l’Ajuntament, això que en Dret se’n diu “silenci administratiu”, en la cooperació per a organitzar i donar publicitat a l’esdeveniment. Al poble fa temps que ens vam vendre l’ànima al diable i ens vam jugar totes les cartes al turisme i això, amb un context econòmic com l’actual, ens complica força l’existència. En tot cas animo a tothom a apuntar-se a totes les dates que pugui del Poemestiu, perquè és un acte cultural gratuït i solidari i perquè tindran l’oportunitat d’escoltar i gaudir de propostes poètiques que us faran reflexionar o, com a mínim, us faran passar una estona agradable d’un capvespre d’estiu.