Entrevista

"Allò que escric és part de mi"

Sònia Moll



La poetessa Sònia Moll Gamboa (Barcelona, 1974) acaba de publicar la novel·la "Creixen malgrat tot les tulipes".

1. “Creixen malgrat tot les tulipes” és un llibre de prosa poètica?

Sí, però no només. És un dietari en prosa poètica que explica una història. Es pot seguir el fil narratiu darrere, o per sota, o a través dels textos.

2. Al teu llibre hi ha molta música. Per què? Es tracta d’un homenatge a alguns cantants? Escrius amb música?

A vegades escric amb música. No pretenia fer cap homenatge. Simplement, alguns cantautors, sobretot, i algunes cançons m’han obert l’esperit, m’han connectat amb el que vivia en aquell moment, i m’han ajudat a traslladar en paraules el que volia comunicar.

3. Amor, sentiments, amistat, família... Són els pilars de la teva vida o només temes d’un llibre?

Els temes del que escric són els temes de la meva vida. No escric de res que no m’hagi passat pel cos, que no sigui part de mi d’alguna manera: viscut, somiat, desitjat, temut.

4. Què són els petons de pastanaga?

És una expressió familiar i molt particular, molt de casa meva. Petons de pastanaga, i de carbassó, i de menta, i del que se t’acudeixi en aquell moment. Crec que en cada casa, en cada nucli familiar, hi ha paraules o expressions molt pròpies, molt d’aquell cercle, que creen complicitats i referents entre els membres de la família i els dóna un sentiment de pertinença. Al llibre dic “petons de pastanaga” esperant que qui sigui que ho llegeixi els relacioni amb la manera pròpia del seu cercle familiar de dir això mateix, amb les seves paraules pròpies, i amb el que significa de referent, de trobada, de reconeixement dels membres del grup.
 
5. Quin paper juga el circ a la teva vida?

Vaig quedar molt impressionada el primer cop que vaig veure un espectacle del circ de l’Ateneu de Nou Barris, d’adulta. Em va fer entrar en una altra dimensió. Em va xuclar, em va abduir. En sentit positiu. Vaig agafar el circ, en el llibre, com un símbol de l’imprevist, de la màgia, de la confiança cega en la vida encara que tinguis la sensació de caminar damunt d’una corda fluixa sense xarxa.

6. Tots els camins porten a l’aigua?

Tots els camins porten a l’origen. En el llibre, l’origen és l’aigua, l’oceà que uneix i separa, l’espai inestable en què la protagonista i el seu germà aprenen a caminar. L’aigua és també l’imprevist, el perill, la distància, però també el bressol, l’infinit, totes les possibilitats obertes.

7. Com és Xile?

No conec Xile amb el coneixement conscient, racional. El conec amb el coneixement inconscient, irracional. No en tinc imatges, només les fotos que hi havia per casa els pares. En tinc memòria a les cèl·lules, al cos. Enyor, absència, desarrelament, retrobament, pàtria materna, ventre, paradís idealitzat i perdut, possibilitat no escollida, tros de la mare i de l’àvia i del germà, tros del pare i tros meu que em sé d’una manera que no puc abastar, com el misteri mateix de la poesia.