Entrevista

"Escriure és una exigència del meu esperit"

Joan Pinyol

Joan Pinyol acaba de publicar "Ningú no mor" i "Perquè som poble", un any després del seu gran èxit amb el recull de relats "Planeta Lluç"



1. Què és "Perquè som poble"? De què i de qui parla? Amb quina intenció?

És el darrer projecte que he materialitzat i que tenia al cap des de fa sis anys. Es tracta d’una sèrie d’entrevistes que en el seu moment vaig realitzar a vint-i-cinc persones lligades al meu poble. Des d’una àvia de noranta-vuit anys que em va parlar dels avis dels seus avis i de les perruques blanques que duien al cap fins a un jove que aleshores tenia setze anys i que començava a obrir-se camí. En total, vint-i-cinc mons diferents dins l’òrbita de Capellades.

2. Quin és l'atractiu principal d'aquest llibre i d'aquest poble?

El dia de la presentació hi havia més d’un centenar d’assistents perquè agrupa i fa coincidir perfils molt diversos. Com t’he dit les entrevistes les vaig realitzar abans que comencés aquesta despietada crisi econòmica i és significativa la visió que aleshores es tenia de la realitat. Un dels entrevistats diu que en la seva joventut es treballava molt i no es guanyava gairebé res i que en el temps de l’entrevista (2006) es treballava poc per guanyar molt. Avui dia (2013) els que tenim la sort divina de mantenir la feina cada vegada cobrem menys... L’atractiu del poble és molt ampli, dit amb tota la subjectivitat del món. Capellades és un poble de cinc mil habitants voltat de muntanyes i que no pot engrandir-se de cap manera per qüestions naturals, em refereixo al barranc que el volta sobre la cinglera del Capelló. Els seus orígens habitats vénen dels temps del Paleolític i als segles XVIII i XIX va destacar també per la gran quantitat de molins de paper, alimentats pel llac natural que hi ha al costat de l’actual Museu Molí Paperer. Un d’aquests molins feia el paper de les obres del mateix Goya i un altre el de les primeres peces teatrals d’Àngel Guimerà. És un poble en el millor sentit de la paraula i val molt la pena de venir-lo a trobar. També per la seva gent.  

3. Què li va passar al teu avi? Hi has dedicat molts articles, contes, esforços..., per què?

El govern de la República el va mobilitzar l’octubre del 1938 amb tres fills al seu càrrec i vora quaranta anys quan la guerra ja estava dada i beneïda a favor del feixisme, va caure presoner de l’exèrcit rebel i fou portat fins a Lleida i que, de resultes de les pèssimes condicions en què tenien els presoners va morir de tifus el 5 de març de 1939 i fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la capital del Segrià. La meva àvia va provar de recuperar el cos per enterrar-lo a Capellades i li van denegar de manera que la família l’havíem anat a plorar allí fins que el 2008 vaig descobrir que el 21 de juliol de 1965 i per ordre del règim de Franco van profanar aquella fossa i juntament amb 501 cossos més se’l van endur, amb nocturnitat, traïdoria i sense comunicar-ho mai a la família, fins al Valle de los Caídos on ara el dictador té l’honor gens guanyat de poder reposar al costat del pare de la meva mare.   

4. Quina ha estat la teva lluita i recerca? Se l'ha fet seva més gent?

Des que ho vaig saber no he parat de trucar totes les portes possibles per exigir la recuperació del seu cos i portar-lo al cementiri de Capellades, he enviat demandes d’exhumació al jutjat de l’Escorial, al jutge Garzón, a Patrimonio Nacional... he sol·licitat subvencions per aconseguir-ho al govern espanyol socialista, he tingut ocasió de veure obertes les tombes del Valle de los Caídos convidat per aquest govern, m’he afegit a diferents agrupacions de familiars que es troben en el mateix cas i tot el que ha calgut i cal encara per assolir l’objectiu marcat. He trobat més familiars que lluiten pel mateix en  llocs com Astúries, Àvila, Calatayud, Madrid... pensa que estem parlant de vora 60.000 cossos enterrats allí gairebé en secret. I des de Catalunya ara mateix, després de l’emissió del documental “Avi et trauré d’aquí” a Tv3 el passat 19 de març, es comencen a mobilitzar altres famílies que pressumptament tenen un avantpassat allí dins, en el pitjor lloc possible per a un defensor de la llibertat. 

5. Què has aconseguit? La TV t'ha ajudat?

He aconseguit arribar gairebé a tocar del cos del meu avi, fer la demanda d’exhumació a les autoritats pertinents del moment mirant-los als ulls, des de La Moncloa mateix, fer que el nom del meu avi sonés en una sessió del Congreso de los Diputados de Madrid i també donar a conèixer aquests fets tan amagats a més de mig milió de persones l’altre dia a TV3.La televisió catalana ha reaccionat una mica tard però finalment ho ha fet. La primera que es va interessar va ser una cadena privada, Antena 3, que va fer un reportatge similar però que es va emetre a altes hores de la matinada d’un dia feiner i sense cap repercussió. L’emissió de “Avi, et trauré d’aquí!” va superar totes les expectatives possibles a l’hora de donar a conèixer el que van ser capaços de fer en plena dictadura a l’Estat Espanyol, usar cossos de víctimes de l’altre bàndol en benefici propi i només per facir un immens mausoleu que els havia quedat miserablement buit després de vint anys de construcció. 

6. Què et sembla l'auge dels microrelats?


El celebro perquè contribueix a la seva correcta consideració i perquè els dóna a conèixer encara més al gran públic, la qual cosa els fa prou falta.  Si tenim clar que un microrelat no és només un relat brevíssim sinó tot un món de paradoxes, de finals sorprenents, de capgiraments, de jocs de paraules i de suggestions narratives, li auguro molt de futur al gènere a casa nostra. 

 

7. Com has viscut el Sant Jordi?

Molt intensament si parlem de la setmana prèvia, del mateix dia i dels dies posteriors. Treballar explicant literatura i practicant-la a casa és una manera de celebrar sant Jordi cada dia de l’any. La setmana anterior vaig fer una xerrada en una escola per a un grup de P-5 sobre la meva novel·la infantil Dorotea i la joia gegantina. Dos dies després vaig baixar a les Terres de l’Ebre a realitzar dos fòrums literaris en un institut de Tortosa i un altre de sant Carles de la Ràpita a propòsit de la meva novel·la juvenil situada a Romania Fi de curs a Bucarest. L’endemà vam estar gravant per televisió la representació de sis cançons populars recollides per Manuel Milà i Fontanals als estudis de RTV Vilafranca i a part de ser entrevistat en diferents mitjans de comunicació i de formar part d’un parell de jurats literaris,  l’últim dia d’aquella setmana vam presentar PERQUÈ SOM POBLE, com et deia, davant de més de cent persones. Tot plegat sense deixar de donar classe a l’institut i amb una emoció especial. El dia de sant Jordi el vaig passar treballant primer i a la tarda signant exemplars del meu darrer llibre a Capellades. Un ritme tan trepidant com engrescador.

 

8. Quins són els teus referents narratius?

Sobretot Pere Calders, i també Lluís-Anton Baulenas, Ferran Torrent, Jaume Cabré... valoro les persones que escriuen a consciència.  Les que no fan no haurien d’escriure i encara menys publicar.

 

9. Utilitzes la narrativa per crear consciència?

No m’agrada la paraula “utilitzar” referida a la literatura. M’agradaria fer-me meva una expressió que l’estiu passat vaig sentir de viva veu del Jaume Cabré, mentre presentava Jo, confesso en un monestir perdut al Pallars. Va dir...“escric perquè si no ho faig m’escric a sobre!...” i a mi em passa el mateix. Ho necessito, és una exigència del meu esperit i m’apassiona connectar amb l’esperit dels lectors.  Però no pas per crear-los cap consciència. Seria molt pretensiós. Només escric per fer-los sentir literàriament.

 

10. El "Planeta Lluç" inclou un conte sobre una manifestació. Estàs indignat?

Qui no ho està! L’altre dia ens van visitar uns extraterrestres i al poc d’arribar al planeta ja ho estaven per la mala manera que tenim les coses. Poc després van marxar amb ganes de no tornar. Convé que la gent digui prou perquè els que abusen del poder del silenci fan i desfan només al seu propi interès i quan els enxampen diuen que no han fet res, que no poden imputar-los perquè tenen una corona borbònica al cap... n’hi ha per engegar-los a cagar a la via, i si pot ser a la del tren d’alta velocitat. Així la gent normal en traurem algun profit. Aquell conte de Planeta Lluç, el meu penúltim llibre de narrativa, furga en l’interior dels indignats, tan diversos que també es provoquen indignacions els uns als altres. Et deia que és el penúltim llibre perquè l’últim acaba d’aparèixer ara mateix. Es tracta de la novel·la de terror Ningú no mor, que m’ha publicat Onada. No tingueu por, i llegiu-la.