Anegats (A) : En aquest cinquè disc ha estat un gran repte per a nosaltres, enuir totes les forces per a fer un disc en una illa tant petita, i teniem la sensació que ja haviem cremat tot el territori. Això va ser com una vàlvula d’escapament, i han sortit un aplec de dotze cançons que a nivell de so si que es diferència dels altres ja que no és tant dolç ni tant acústic, és molt més pròxim al que fem en directe.

I.A. : Té alguna relació amb els anteriors discs que heu editat?

A : La relació amb els anteriors discs és que som nosaltres mateixos qui hem composat, qui les toquem i qui les cantem. El so Anegats hi continua present però, tal i com he dit, no de forma tant dolça.

I.A. : De què ens parlen les cançons?

A : L’univers de la temàtica de les cançons del grup sempre ha estat molt eclèctica, tots fem cançons i això fa que a simple vista no hi hagi un fil conductor. Del que parlen, no t’ho sabria dir puntualment de cada cançó, però el que intenten és transmetre un missatge d’amor per la nostra terra, pel que somniem. Parla de les nostres experiències viscudes, i nosaltres cantem el que pasa. Com que vivim en una illa molt petita on hi pasen moltes coses, és molt fàcil de tirar cap aquí. També fem cançons a nivell sociològic i econòmic en relació al moviment del 15-M. És un disc eclèctic però dins del nostre univers.

I.A. : Qui és “Nuredduna”?

A : És un personatge mitològic que va ser creat per un escriptor mallorquí, en Miquel Costa i Llobera. Va escriure el poema “La deixa del geni grec” on hi parlava. És un personatge molt arrelat i molt manllevat per la societat mallorquina, ja que hi ha moltes places, moles centres de salut i molts llocs que es diuen així. I la cançó explica la història d’una noia que viu en un poblat d’aquí Mallorca i que la visita un mariner grec, i s’enamora d’ell. Fa una crítica a la societat mallorquina que és molt tancada en forma de metàfora. Ella s’enamora, no tant d’ell, sinó del que representa, a la visió del món que té, a la cultura, a la seva sensibilitat, i al final acaba malament.

I.A. : D’on surt aquest títol de ‘Prova i error’?

A : Aquest títol representa el afrontar el dia a dia, ja que cada dia són nous reptes, noves aventures, noves il·lusions… És saber que tu, fins que no vius i fas una cosa, no saps com t’anirà, i el tema de l’error és cert, ja que normalment guanyes més quan t’equivoques que no quan encertes, ja que ja s’ha acabat així, en canvi quan t’equivoques pots evolucionar més.

I.A. : Abans heu comentat que teniu el territori bastant cremat. No us plantejaríeu de sortir fora?

A : Sí, és una cosa amb la que nosaltres ens autoconsolam. És una cosa que ens agradaria però mai hem dit enem a per totes allà. Son les dues cares de la mateixa moneda, per una banda ens agradaria però per l’altra no hem tingut l’empenta suficientment forta per a fer el pas. Ara ho estem fent per a nosaltres mateixos perquè amb el cinquè disc, tot cau pel seu propi pes, ja que cinc discos en una illa no és fan per casualitat, tampos es venen 2.500 còpies en un lloc tant petit, i ara sembla que ens comencem a creure, ja que sempre hem estat molt humils, masa ingènus, des del punt de vista que mai hem confiat prou en nosaltres. La nostra pròpia trajectòria ha estat qui ens ha fet veure que això funciona i a la gent l’hi agrada, i realment ens  hem plantejat provar-ho, ja que no hi perdem res.

Pep Suasi (P. S.) : Hi trobem sis cançons més un track extra, que és un regal que em fa la Marta Elka i en Toni Pastor. És disc té un so més roquer, més dels anys setanta, més amb el que estavem acostumats amb els Fora des sembrat. Ara el que he fet és treure mig disc, només aquestes sis cançons, i d’aquí un temps, en treuré els altres sis que es complementaran i formaran el disc. Aquest és el format més roquer, l’altre és més tirant cap al circ, de fet es dirà ‘Suacirc’. En aquest trobem cançons que tenia en el calaix.

I.A. : Tot i fer-ho en dues tongades, ja havies fet un petit tastet del que seria aquest disc no?

P.S. : Sí, farà un parell d’anys, vaig editar un EP amb quatre cançons, d’entre les quals n’hi ha alguna que està aquí, i el vam repartir amb el diari d’aquí Mallorca. Vam fer-ne 6000 còpies.

I.A. : De que ens parlen les cançons?

P.S. : D’amor, d’amor pur i dur. És un disc d’amor a les coses, de tenir satisfaccions, de respectar les coses, en aquest cas d’amor a una persona en concret. “Lo millor de mi” ja ho diu tot, és obvi; “Me inventaria” parla de tot el que faria per tenir al costat la persona que vull, que és la que tinc ara. I “Planta baixa” és la que s’enva de la línia, però si que és cert que jo sempre havia volgut tenir una planta baixa, les típiques plantes que tenim a casa, i que com mai les regues sempre es moren. I per això, com mai l’he tinguda, la tinc aquí en el disc. I “Satisfacció” és una cançó d’amor, una cançó molt depriment, com a contingut, ja que és el que m’ha passat a mi. La satisfacció és el fet de tenir una cançó d’amor.

I.A. : I el títol del disc, ’07:03 AM’?

P.S. : És com un homenatge a la gent treballadora, que es lleva a les 7 del matí ja que treballa, sortosament ja que tal i com estan les coses ara…, o a aquell que arriba a les 7 del matí, ja que arriba de treballar, o no. És un cant a la gent que es lleva a les 7 del matí.

I.A. : Com va sorgir la col·laboració amb la Marta Elka i en Toni Pastor?

P.S. : D’un principi aquest disc havia de ser un vinil, amb aquestes sis cançons a la cara A, i a la cara B, els mateixos sis temes cantats per altres artistes d’aquí Mallorca. La Marta és qui me’l va presentar primer, i amb els contractes amb la discogràfica s’havia de treure el disc ja, i llavors va quedar com a col·laboració. Suposo que en el proper disc, sortiran les altres cançons que han grabat els altres.

I.A. : El segell amb el qual has editat el disc és RGB Suports. Això vol dir que tens les portes obertes per anar a tocar al Principat?

P.S. : Són amics! Durant tres anys jo vaig estar fent feina a la Mirona, en Xavi Fortuny és amic meu, però no per l’amistat m’ha tret el disc. En Xavi és un artista, així com la Glòria, ells aposten per a propostes com aquestes i això ja fa que tinguis les portes obertes, i pel fet de creure en la música com ho fan ells, en moments que noe s venen discs, ja té molt de valor.

I.A. : Quin record et queda de Fora des sembrat?

P.S. : El concert d’avui vespre han vingut a tocar amb mi alguns dels companys de Fora des sembrat amb els que vam formar el grup, ja que la banda que m’acompanya habitualment no ha pogut venir. I records m’enqueden molts, vens aquí a Felanitx i quan pujaves aquí hi havia molt ambient. I tocar temes de Fora des sembrat, que dins del repertori n’hi ha que són meus, això també fa que sempre hi sigui present.

I.A. : Futurament podríem tornar-vos a veure tocar junts?

P.S. : Docns no ho sé, tampoc no vull crear dubtes, ja que cadascú fa la seva, no existeix la rutina d’assajar cada dia, i si una cosa s’ha acabat no té perquè continuar. Però tampoc sabria què dir-te, no ho sé.

Les hores passen i no me n’adono. Al seu costat el temps vola i jo darrere seu. Tinc ales i sóc un àngel amb cara de nen, amb ganes de ser alimentat i de ser abraçat fins a l’infinit i més enllà. Em deixa una petjada a l’esperit que és inesborrable com les lletres damunt del glaç, que escalfen el cor i esclafen el cos, però sense fer mal, al contrari: oferint tendresa a cada gest.

A cada  moment, sento un desig de beure’m la vida com una tassa plena de cereals amb mel. Tot és dolç i vull prendre-m’ho amb calma, però alhora m’inunda una passió desconeguda, que m’arrossega pel terra, em porta cap al sofà o em fa aixecar-me sempre i a tot arreu, fins i tot en els indrets més insospitats.

I un cop a dins no puc parar. El vent m’acarona els cabells i les galtes amb una força bestial. La pluja intenta sadollar la nostra set. El sol ha quedat dibuixat per sempre a la paret del món i l’ha obert de bat a bat als somnis. És la porta dels somnis que ens condueix a totes les comarques de la nostra infantesa, passant per Calgary i pel cel.

A l’hora d’arribar, m’adono que val la pena i que res no podrà aturar la ruta del desig, el camí de la joia, la carretera que sí que porta a algun lloc, a un lloc on feia temps que volia anar i no ho aconseguia. A mi mateix.

Hi vaig entrar i vaig demanar una barra (de pa), tot assenyalant les que hi havia a la barra (del bar). La resposta de la noia va ser:

- La vols negra, alemanya o amb cereals?

- Normal, si us plau.

Ni negra, ni alemanya, ni amb cereals. Avui en dia ja no hi ha coses normals, o què? Els tomàquets han de ser cherries, les olives han de ser enormes, els bollycaos han de ser de dos miserables centímetres i el sofà, si pot ser, d'una sola plaça. I, evidentment, les dutxes sense cortina (ni plàstic, ni vidre ni res), les sabates sense cordills i els restaurants, sens coberts, que queda més fashion. Més in. On són les coses normals?

No vull kiwis grocs, ni síndries albines, ni pipes sense sal. Només una excepció: m'encanten les crispetes de microones si tu ets al meu costat, en un sofà de més d'una plaça. 

Fan budú a tots aquells indrets que he recordat ara, amb els seus colors al
cap. Les agulles decoren la geografia insinuant fines xarxes amb forats
encara sense cosir. I jo, que no sé com fer-hi el sorgit.

Avui he clavat una altra agulla més amunt. Una de més grossa i de color
vermell, que pinta l’hivern.

A vegades, compres per fer somriure un infant. D'altres, compres per omplir la cistella o per sentir-te important. Però ara el protagonista no és cap adult, sinó els nens que encara tenen innocència i esperança, dos termes que van tan lligats com el tió i el bastó.

Sota l'atenta mirada de la neu que va caient, tothom s'afanya a cercar allò més desitjat pels seus. La Marta vol una nina que, a part de ser alta i maca, plora, es mou i parla català, és clar. En canvi, en Pau vol barrufets i clics, com el seu pare i el seu oncle, i l'Ester ha demanat un gos que borda, fa la tombarella i va cap endavant i cap enrera.

Per acabar-ho de completar, la Núria desitja una disfressa  i en Carles un scalextric, perquè el futbolí li sembla poc. El que sí que sembla poc és el reduït espai de la botiga, un món de màgia i de colors on conviuen monstres, ninots, animals, nines guapíssimes i jocs per gaudir en família amb miniatures que et fan sentir tan gran com el somriure d'un infant.

-Posar en pràctica les nostres idees és un desafiament que no sempre ens és possible, Josep.

-I, aleshores, quin sentit té tenir idees? Creia que la recerca de la felicitat era acomodar-les a la vida real, regir-nos per elles.

La tensió dramàtica va avançant sense deixar espai per a una lectura asèptica. La tercera i la quarta part són una mostra d’alta concentració literària amb un ritme narratiu que fa palès el mestratge com a narrador de Xulio Ricardo Trigo. La seva anterior novel·la històrica El somni de Tàrraco (Edicions 62, 2009), centrada en el nostre passat iberoromà i amb el rerefons de la capital tarraconense, ja va despuntar com una novel·la històrica que a les mans de Ricardo Trigo és un pretext literari per construir una novel·la total. El port del nou món és la novel·la que situa a Xulio Ricardo Trigo com un dels autors indiscutibles de la narrativa catalana contemporània. Amb aquesta novel·la us podreu deixar portar per l’imaginari compartit del nostre passat cultural.

de boira econòmica

revivim el misteri

d'un cicle vital

que neix en primavera

i mor en l'hivern

que enceta el Nadal.

Només quan l'esguard

es deté en el pessebre,

s'encén la guspira

que desentenebra els somnis

i els colora amb verds d'avet

i amb blaus de cel estrellat.

Un any més,

apel·lem al coratge

per renovar la joia

i recomençar plegats.

És el mateix cos innocent, putrefacte ja,

que cau una vegada i una altra…

Cos sense cara, sec,

que es trenca en una ganyota.

La mateixa sang ennegrida, tan espesa ,

que ja ni esquitxa ni corprèn…

Sang vessada en la ruïna immunda,

que s’amuntega entre les boires.

I a les trinxeres, els assassins

amaguen les vergonyes,

les seves i les nostres,

i maten sense escrúpols.

I torna la mort inútil…

És el mateix cos innocent,

inexpressiu i putrefacte

que cau, un vegada i una altra.

Massa lluny cau …

Ho veieu ?

El mateix sac d’ossos

i la dona maltractada

i la puta violada

i l’infant sense temps…

I tots, tots cauen

una vegada i una altra.

A l’altra banda del mur cauen …

I els màrtirs ja es van extingir

i els justos van desarmats .

Massa lluny és enllà de les pantalles,

doncs la sang no esquitxa i ells cauen,

sense esperança,

cauen.

Fa molt de temps que han batut tots els rècords i encara continuen. Em rendeixo als seus peus perquè han guanyat al camp d'un Madrid molt fort i molt ofensiu. Era un Madrid de rècord, amb gol, amb verticalitat i amb pegada, que portava 15 victòries seguides, tant a Europa com a Espanya. Però el Barça ha imposat el seu estil, el del toc, el de l'associació, el del coratge i el bon gust. Un cop més, no hi va haver color, en tot cas n'hi va haver dos: el blau i el grana.

Una obra d'art? Iniesta. Un mestre? Xavi. Un triomfador? Piqué. Un lluitador? Puyol. Un jugador d'un altre planeta? Messi. Un il·lusionista? Busquets. Un arsenal d'armes ofensives? Cesc. Un somni? Abidal. Un esportista humil? Pedro. Un amant del futbol? Josep Guardiola. 

S'esgoten els adjectius. S'acaben les idees. S'han exhaurit totes les portades i tots els titulars. No cal dir res més. No calen més paraules. El millor que es pot fer és tornar a gaudir dels noranta minuts del Bernabeu i, de passada, tornar a gaudir dels de l'any passat, i l'altre, i l'altre... Un video val més que mil paraules. El Barça il·lusiona tothom als cinc continents, és el més seguit i el més estimat. Potser perquè, com deia aquell lema, el futbol et torna el que li dónes. I la gent també.

i somni que corseca el cos.

Tot allò dissemblant s’aglomera

en veu, conglomerat de rocs

que endins s’agrupen, escrivint-se,

amb la grafia dúctil dels combats.

De llamp o pedra o signe:

dir és convocar els isolats.

com el camí, es va fent,

com la sang, circula a gust,

com el paisatge, t’asserena la mirada,

com l’amistat, t’acompanya cada dia.

La poesia, avui, ahir, demà i sempre.

i descuides cuidar les paraules.

Ens donava pressa

l’horari dels trens;

no era cap problema:

ja anàvem de pressa nosaltres.

Forçàvem el temps,

ni li consentíem

fissures, marrades.

Alarmes i portes guardaven

acomiadaments efusius, fugaços.

o el to de veu, poden interrompre

el que podia haver estat una tarda tranquil·la.

Mai cap dia és del tot feliç.

Un moviment brutal i ràpid

que vol semblar un càstig merescut,

aterra una dona, trosseja l’esperança,

devasta el jo, enderroca els fonaments

i destrossa per a sempre més fills i filles.

A la por només la pot guanyar

el cansament de dies i nits,

encara que darrera el rellotge

s’hi amagui la incertesa

de tot el que encara pot passar.

Violència de gènere i de nombre.

És com tenir a dins la llar

una zona catastròfica enganxada a la pell,

amb tots els papers i permisos oficials

segellats per a les màximes autoritats.

el sol busca els meus cabells daurats

la lluna s’atura per gaudir-me més estona.

Em miro i faig goig.

I tu t’encantes amb els meus ulls,

la pell que t’acarona l’ànima,

mentre t’hi deixo anar un xic d’amor

però no gaire, guardant-me’l.

Vint anys han passat des d’aleshores

El mirall es trenca amb mi

el sol no sap sortir d’entre els núvols

i la lluna... ja no la veuen els ulls de boira.

Tu ja no em mires, ni em toques,

ni jo et deixo cap penyora d’amor

perquè de guardar-me’l l’he perdut no sé on.

Em miro, sense cap goig.

A vostè, el que ha sentit
parlar de mi, algun cop.
Sí, sí, vostè, vostè!
No s’amagui, li ho suplico, 
no s’amagui, per favor.
A sentit parlar de mi!?
Vostè dirà.

Ah, vostè, vostè, també!
Sí, sí, dissimuli!
Vostè hi va parlar un dia,
amb mi.

A vostès, amb els que
he compartit coses.
Gireu-me la cara
si no he compartit coses
amb vostès. Gireu-me-la!

I a vostè? 
La que mai m’ha vist?
Atraparà abans el mentider
que a al coix. Al ser coixa
mentidera ho té difícil
amb mi. 

I vostè?
Em desvetlla curiositats, vostè.
Ergo... compartir amb vostè coses
hagués estat meravellós.

Vaig a fer el boig.

1. Després de tants discos, continues sent un cantant compromès?

Sí, és clar. Tots som compromesos, per una idea o una altra. Jo intente explicar com canviar-me a mi mateix. La cançó ha de tenir una funció social. Per exemple, em fot haver hagut de marxar d'un barri tan popular com Gràcia perquè ara, de tan car que és, en poden gaudir més els altres que no pas la gent de Gràcia.

2. Què significa el nou disc?

El nou disc que presente ara, durant aquests mesos de tardor, es diu "Música i lletra" i he necessitat molt de temps per a fer-lo, ha anat a poc a poc i amb molta paciència i moltes ganes. Crec en les coses ben fetes i dedicant-hi temps, amb molt d'afecte. El disc parla de temes diversos: amor, política, economia, societat...

Hi podeu trobar cançons, però també reflexió i interrogants, com ara: què fem? , quines relacions volem?

El disc serà presentat el 4 de novembre a la Fira Mediterrània de Manresa.

3. Et relaciones amb altres cantants?

Sí, sobretot amb tres: Miquel Gil, Pep Gimeno i Iniesta. Ha fet una lletra d'una cançó de l'anterior disc de Miquel Gil i també textos de l'obra teatral "Llits".

4. Quina és la geografia del teu cor?

Xàtiva és el meu país i la meva llengua. Allà comença tot. Si no fos de Xàtiva, segurament no escriuria com escric ni faria la música que faig.

5. Qui destacaries de la nova Nova Cançó Catalana?

N'hi ha molts, molts. És una joia veure i comprovar com s'ha recuperat el fet de parlar de coses. Avui en dia, és un gènere més viu que mai, el dels cantautors. Per sort, en conec molts. Però deixa'm destacar-ne quatre: Jordi Montañez, Cesk Freixas, Pau Alabajos i Romeu.

6. Què penses de versos.cat?

És un gran descobriment. Esteu bojos! M'interessa la poesia. De fet, he musicat Salvat-Papasseit, Marc Granell, Miquel Duran... M'agraden Enric Casasses, David Castillo i, evidentment, em sento molt influenciat per Vicent Andrés Estellés. Us felicite, em sembla molt bé que hi haja un bloc de poesia. Crec fermament en el compromís poètic.

que t’has perdut

al mig del bosc

i has retornat

a la caverna:

entres a les fosques,

com sempre,

i, sense fer soroll,

inspecciones les parets

que la conformen.

Trobes que al fons de tot

hi ha algú,

però només veus

un contorn, una figura,

quin serà el seu contingut?

Primer et paralitza la por

però poc després, t’hi apropes.

A poc a poc

vas conquerint

el fons

fins que arribes al final,

on allò que era un contorn

s’ha convertit en una ombra.

Unes hores més tard

quan la nit ha despuntat

l’última estrella

i els animals

del bosc

desperten els seus cants

llunyans,

veus una llumeta que,

a les palpentes,

aconsegueix entrar a través

de la petita finestra 

que no havies vist

fins ara.

Segueixes

el seu raig incandescent.

T’adones, sobtadament,

que allò que abans veies

ara és només l’ombra

de tu mateix.

T’acomiades,

una vegada més,

de la maleïda cova,

desitjant, aquest cop,

no tornar mai més.

Salvador Dalí va baixar-hi, les males llengües diuen que esbojarrat i empès per la tramuntana. Fos l’aigua o el vent la menuda plana cultivava al costat d’oliveres i vinyes, grans dosis de lírica. El figuerenc Carles Fages de Climent s’endugué la palma mitificant la comarca; no vacil·là en la caça de les bruixes de Llers ni en les formes del Cap de Creus ni en altres indrets. Salvador Dalí deia <<quan es conegui la obra de Fages de Climent, es veurà que ha tocat els problemes universals a través de l'ultra-local i provincial que es el nostre meravellós Empordà>> i que <<Dintre la iconografia i etnologia empordanesa serà una de les figures més grans que hem tingut>>. Amb menys intensitat i des de la vila costanera de l’Escala apareix la icona de Caterina Albert arrecerada a l’ombra d’una identitat masculina. Dins el sisme, un dels grans, Joan Maragall, esculpí la figura de la sirena i el pastor en forma de cant a la nostra terra. I encara avui l’expressió de <<Salut, salut, noble Empordà/ Salut, salut, palau del vent>> és reconeguda a casa com un mig himne d’aquest amor llegendari que atrau i neguiteja el seny dels empordanesos. I parlant dels grans, arriba Josep Pla; i amb ell, el seu amor incondicional cap al paisatge i la geografia empordanesa, un amor que el farà furgar amb desfici els mots per descriure’l. També altres lletrats s’han sentit atrets per la plana empordanesa i hi han dedicat cançons que s’han fet dignes d’aquest país. Lluis Llach ho feia als anys 80 amb la cançó Arran de terra, un testament poètic carregat de sentiment. Deu anys més tard Gerard Quintana escolliria un tema anomenat curiosament Empordà. Cançó amb la qual entraria al càsting com a cantant dels Sopa de Cabra, sense tenir la més remota idea que estava encetant la fama i portant el grup gironí al cim dels mites del rock Català.

I és així com la petita comarca de l’Empordà -considerada bressol de la sardana- empeny els sentiments amb la sinergia de la tramuntana i els vessa en les formes més diverses, però sempre sorprenents i encisadores. I l’Empordà és diferent perquè és el nostre. I sí, admiro el palau del vent. I què?  

Avui en dia, tenim la gran sort de saber desenes i desenes de virtuts diferents de les dames, cosa que ens obre un gran ventall de possibilitats. Lluny queda ja el simplisme del Tirant lo Blanc, reflectit sobretot en l'Estefania, una consellera de la princesa Carmesina que li explica que les dones tenen tres qualitats, segons les quals es poden dividir en tres tipus: cobdicioses, goloses i luxurioses.

És a dir, es podien convèncer donant-los moltes coses, moltes llaminadures o molta luxúria. Avui en dia, surt molt més econòmic, gràcies al progrés. 

T'escriuria totes
i cadascuna de les notes
d'una peça de Van Gelis
que vénen i van de l'ànima al cos,
com les carícies dels teus dits.

T'escriuria mil versos
a recer dels teus ulls,
que semblen les castanyes que,
fins fa poc, eren cares
i ara són carinyo.

T'escriuria una tercera part
del que sento, com vaig intentar
fer en aquell mateix banc,
mentre assaboria l'última orxata d'aquest setembre,
tot i que, al final, no et vaig poder enviar l'sms
perquè no vaig ser capaç de trobar l'apòstrof.

L’empremta de l’adéu,
no pronunciat encara
i el record d’un dia sol
de quan a estones em besaves.

Ara no sonen violins,
ni plouen pètals nus
només baten els udols
del llop ara plora a la lluna.

Ara es gronxa al pas de la brisa
que l’acarona
per tots dos costats.

Subjectada encara al pare
que tot just ara
l’abandona, tota sola.

Ja és hora de volar lluny
d’on ha nascut
però no plora.

Perquè ha arribat l’hora
en què, per natura,
ha de morir.

Aquella retransmissió televisiva del 1997
ens recreava les paraules de la Céline Dion
que, si les balenes haguessin conegut,
haurien saltat samarreta enllà, al ritme
d'un piano que fa perdre'm en l'infinit
i, alhora, retrobar-me a mi mateix.

Ara, dos dies i mig després,
m'adono que m'has facilitat
l'apòstrof de l'ànima, que m'has regalat
els dies més pentavocàlics i que,
gràcies a tu, la vida és
com un vals de Chopin.

ets la meva nina mimada.

i no saps com consolar-la.

Avui no hi ha funció…

no el vull portar amb mi, millor deixar-lo guardat.

Amb la ràbia que tu desprens, em faré un escut de fang

perquè quan te m'apropis reboti el teu mal afany.

Amb la hipocresia que tu irradies; a cada instant,

faré un tractat per a ajudar als que si són humans.

Amb el fals somriure, que quan et convé portes posat,

em faré una visera per a no veure-te'l mai.

Amb l'interès que tu gastes a cada pas em faré una oficina bancària

un banc que sorprendrà, car l'amor serà l'únic crèdit a contractar.

Amb la teva enveja, segurament faré un mirall

i te'l plantaré a casa potser, així, podries despertar...

Amb la falta de respecte en què tu t'has educat,

em faré un somriure gran tot cridant ben alt:

"Que la ignorància és el reflex de tot el que tu fas,

que el mal es venç amb bé, i el bé, no té paranys".

El títol és ben definitori del plantejament de l'autor, i marca la línia de tall que significa la bona nova: "D'ara endavant / no puc tornar", diu el brevíssim segon poema. La novetat com a motor de renovació vital, tant pels aspectes positius com pels negatius, és l'element que mou la seva reflexió poètica. A més, l'aposta de Noy per un llenguatge senzill, despullat de tota ornamentació innecessària, que construeix versos curts i poemes breus, es veu reforçada per una innovació encertada i curiosa: l'ús de les frases que serveixen d'exemple al Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans per encapçalar molts dels poemes. Amb petits canvis, s'integren en el discórrer dels versos i així deixa ben clar que el llenguatge despullat del llibre li permet arribar al moll de l'os literari, és a dir, a la figuració metafòrica que el poeta és capaç de donar a qualsevol paraula o oració.

L'obra s'orquestra al voltant de l'experiència de la paternitat, però des de tres punts de vista diferents: la sorpresa per l'arribada de la vida ("Compareixences"), el replantejament d'una relació davant el canvi ("Endinsaments") i la reflexió sobre la temporalitat de l'existència ("Emigracions"). Al començament, el fill nascut esdevé "la meva tela" per encarar el vent vital que arrossega, però apareix la consciència de la responsabilitat: es tracta d'un fenomen irreversible, una experiència única però a la vegada compromesa ("Ho tinc tot. / No sóc lliure"). El fill, però, només esdevé un argument per reflectir l'espeternec violent de la vida, com aquesta va canviant i comporta noves responsabilitats ("afegeixo coberts a la taula"). Al mateix temps, la novetat també implica l'oblit ("És finíssima la sorra / del rellotge, creixen herbes / als records") i un replantejament de la figura del pare ("El temps ha destensat les cordes. / I t'entenc, pare"). Perquè prendre aquest nou rol implica la reformulació d'un mateix, adonant-se de les relacions de dependència que a partir d'ara s'estableixen: malgrat que el poeta és qui se'n va "a dormir l'últim", també diu que "camino amb la claror / de la vostra respiració". Així, doncs, la responsabilitat també s'alimenta del plaer de fer-se'n càrrec, i per això també expressa la seva alegria i el desig de viure-la a pler: "Tot el pa, / totes les finestres, tot m'agrada", "Tremola la vida. / Em pujo la persiana".

En canvi, "Endinsaments" pren un to més seriós i greu, ja que els estralls que comporta la nova situació provoca canvis, tensions i allunyaments. Com diu el nom de l’apartat, la poesia s’endinsa en tota una sèrie de vivències i de reformulacions, i l’obra pren un to líric de força volada. Tot plegat esdevé un gran esforç, perquè "Els antics camins / ara acaben en barrancs", però també hi ha aprenentatge, en la faceta de pare però també de parella: "Aprenc a escoltar / -te", i "si t’ofegues", "bracejo / cap a les traces ascendents de les bombolles d’oxigen". Els resultats de l’experiència duen de nou a "la pluja muda / amarada de desig", i a una sèrie de poemes on la sensualitat i el llenguatge metafòric es donen la mà de forma elegant i harmoniosa. Al final, "Som tan mar endins, / que ja no veiem terra". L’experiència no només suposa un aprofundiment en la vivència conjunta, sinó també en la individual.

Al capdavall retornem al fill, "una ferida oberta": "confies en mi, / per sempre". El poeta evoca la pròpia infantesa per reviure les experiències que conformaren la seva sensibilitat i enteniment del món, fins que "els terrats ja no tenen baranes" i comença el vertigen de l’adultesa. I apareixen esdeveniments com la mort, la desaparició i l’oblit. Es tracta de valorar quin serà el camí que prendrà la criatura, i quines són les conclusions que se’n poden extreure. És impossible, però, evitar-ho: "Pretens que la vida no et detecti?". Per això, tot recuperant la imatge del vent vital que ens arrossega, "Estenc els llençols. / Hisso les veles", i al capdavall no s’ha de renunciar a res: "Encara que no hi hagi previsió de vent, / porto l’estel sota el braç".

D’ara endavant és una glopada d’aire límpid, revelador, ordenat i només aparentment senzill, que té la gran virtut d’un discurs ben travat, sense estridències, que denoten la maduresa del seu autor, i que deixen el lector sorprès de com pot brillar el llenguatge i la vida quotidiana amb reflexos superficialment ocults, però que no passen de llarg a un observador sensible i sense prejudicis.    

Gol garapinyat.
Gregari del greix
i gremi del gra.

Grimpa Gratalunya
grimpa pel groc del grogui
la ginesta enamorada i el roig del galzeran.
Gemega del gen galdós, gandul
gamarús i galtaplè.
Fes gàrgares gargamella
fes-ne de la galera gamada.

Fuig gripau gris,
greuge grandiloqüent.
Fuig i no tronis gibrelleta gelosa.

En moments en quà alguns critiquen els altres i en què l'enveja, les males mirades i les crítiques formen part d'alguns àmbits de l'ensenyament, on molts no eduquen amb l'exemple i no dubten a prohibir o posar pals a les rodes, mentre es perd el temps amb menudeses, es troba i es trobarà molt a faltar una persona exemplar, un educador somrient i un professor que tenia un gran sentit d'escola. Aquest era en Carles, el que entrava a classe amb la salutació "bon dia, família". 

D'ell hem après a estimar els nostres alumnes i la nostra escola com ningú. Sempre recordaré quan un alumne li feia una pregunta i ell deia "digues, xato". Darrerament, molta gent es pregunta com és el cel, com és el paradís. Ara més que mai, el cel ÉS CLAR, un anagrama de CARLES.

Nosaltres no entràvem en aquestes històries,
però anàvem sempre vestits de guerrers,
amb fusells de gomes per caçar els gats
que eren moltíssims per totes les Coves...
I en aquelles dates del mes de Setembre
quan es celebraven les festes del barri;
“Pare Sant Antoni, lliura’ns del dimoni!”
La gent de les Coves gaudia a la gana;
Muntaven cucanyes, carreres de sacs,
jocs per als xiquets, corralet pels grans,
tapes casolanes, caragols i faves,
i begudes fresques, licors i cafè...
I el diumenge, quan passava la processó,
tots els ciris s’apagaven del vent que corria,
llavors encenien els focs d’artifici,
cuetons, eixides, rodetes, carcasses...

Per si fóra poc, el Tribunal Superior de Justíca de Catalunya s’apunta a la festa i dicta una sentència que obliga a desmantellar l’educació pública, a desactivar la immersió lingüística escolar que tan bons resultats havia donat fins ara (sempre es poden millorar molts aspectes, però són innegables els fruits d’integració cultural, creixement d’ús i augment de competències lingüístiques de l’alumnat, que ha afavorit aquest model educatiu). El TSJC ha col·locat la normalització lingüística contra les cordes i ha dinamitat el consens social, acaba de llançar a la paperera tots els esforços invertits en la consolidació d’un sistema avantguardista, que sempre ha suscitat recels i suspicàcies en els sectors més reaccionaris i conservadors de l’Estat Espanyol.

Ara diré una obvietat, una evidència. Crec que les institucions judicials espanyoles s’han convertit (si no és que ho han sigut sempre) en una ferramenta política, una garantia de la sacrosanta unitat d’Espanya, un miratge de llibertat i un simulacre d’estat de dret: són paraules massa grosses, si parem atenció a la recent aprovació de la reforma constitucional, redactada i signada amb la tinta indeleble del Banc Central Europeu, d’esquenes a la ciutadania, pactada i segellada pel bipartidisme monocrom. Els estàndards democràtics internacionals no combreguen amb la manera d’impartir justícia (espere que s’hi perceba el sarcasme) per part d’aquestes polsegoses i cavernícoles institucions, sense oblidar-nos de l’Audiencia Nacional, hereva del Tribunal de Orden Público, un tribunal d’excepció de l’època franquista que s’hauria d’haver desballestat ja fa molts i molts anys.

La desobediència civil en l’eduacació pública és una forma de rebel·lia pacífica i és la garantia de futur de la nostra llengua. Està en la mà dels professors, mestres, directives, pares i mares, consellers, governants, que es preserve una de les nostres senyes d’identitat més fonamentals. Està en perill la nostra cultura i la nostra supervivència com a poble. És el moment de demostrar, amb contundència, que amb el català no s’hi juga i que ningú, a excepció de nosaltres mateixos, no ens podrà dir mai de quina manera hem de governar-nos: l’autodeterminació no es demana, s’exerceix.

Tancant els ulls escolto les notes d’un músic
Un músic que toca una famosa cançó de jazz
Al seu costat un poeta recita els primers versos
Els primers versos d’un poema dedicats a una dona, la seva.

Començo a córrer intentant buscar-te, i no et trobo.
Buscant en una estrella un somni, em detenc
Just davant d’una petita bústia on trobo una carta
Sento la veu d’una dona que recita mentre
Un home escriu petits versos, deixant anar pensaments
Versos que s’acaben transformant en màgia.

Comença a bufar el vent i els versos se m’escapen
Se m’escapen de les mans com la sorra de la platja
Se m’enganxa a la cara un petit tros de paper
Poetopeies.
I el títol em fascina i em deixo emportar
Se m’emporta el bup bup d’un gos que em borda
Se m’emporten els versos d’aquella poetessa.

Em trobo a un poeta que em regala un vers
I jo m’assec i el llegeixo una vegada i una altra
Em diu que ha perdut un verb
I el busco entre les pedres, enmig dels núvols
Em rendeixo i me’n vaig.

Se m’emporten els núvols de color rosa
Pensant en la tendresa que em desprèn
La següent poetessa.
On introdueix un t’estimo en un dia com els altres
On deixa la vergonya al costat dret de la porta
I em recita una vegada i una altra mil paraules que m’enamoren.
No em queda gaire per arribar a casa però no et trobo.

I em trobo un noi molt i molt petit
Diu que és tan petit que ve de Darnius
Però el que ell no sap és que jo el veig tan gran
On els seus poemes, per molt que siguin llargs
Em fan perdre el cap, el temps, i ja no sé què faig.

Estic a punt d’acabar el poema i no et trobo.
Amb el coratge com a brúixola et veig
Al costat del so de qualsevol instrument
Dit i fet, m’acosto, callo i escolto
Bocabadada espero que recitis el meu poema
Aquell que diu que les nits sense somnis són molt tristes.

I ara veig que ja puc tornar a casa
Que porto temps fora i que he trobat el que buscava
Ja tinc el meu vers, i el meu poema i la meva imaginació
Així ja puc deixar la porta mig oberta per al vers que vulgui entrar.

Un disc que cal deixar-se obrir de ment, cal, tal com diu ella: “obrir els ulls, parar les orelles i gaudir”. Cal ser més curiós i no escoltar sempre el mateix.

Ignasi Arauz (versos.cat) (I.A.) : Ens presentes un seguit de cançons d’una collita personal molt tendra i delicada. Que ens expliquen aquestes cançons?

Elena Gadel (E.G.) : Totes són experiències viscudes, algunes tenen més de sal, més ingredients que a la realitat, però en realitat cada cançó està viscuda tant pel Toni Pagès com per mi. Normalment són experiències d’amor o desamor. Per exemple, “Aigua” parla del desamor, el patiment més íntim d’una persona, quan estàs sol a casa que no et veu ningú. És una cançó desgarradora, on canto amb tota l’Elena que sóc, i puc dir que és la meva preferida.

I.A. : Perquè toques fusta?

E.G. : Doncs bàsicament és pel so del disc, és un so de fusta. A mi m’han preguntat si sóc supersticiosa, i en aquest cas hauriem de dir ‘tocant ferro‘, per això no és per aquesta raó que es digui així. És un disc molt íntim ta i com has dit, amb gens de so de metall, com de bateries, que en directe tampoc hi són. El Toni Pagès, que és el cinquanta per cent d’aquest projecte, utilitza la percussió en directe per pell, per fusta; així com també hi podem trobar en els directes guitarra espanyola, un contrabaix, un piano, tot fusta.

I.A. : El toc flamenc que té el disc prové d’algun referent en els teus gustos musicals?

E.G. : Si, totalment. Jo des de ben petita que escolto música flamenca i a mida que em vaig fent gran m’hi torno a decantar cada vegada més. Em porta als meus origens i em fa reviure la infància, suposo per que l’escoltava de petita i la meva mare és de Granada, i el meu pare és extremeny. Jo sóc una barreja estupenda, per mi.

I.A. : Ens parles de crear un camí, però tu ja tens un camí fet que ve de lluny amb una evolució clara i a la vegada estranya.

E.G. : Si, és una evolució clara. Amb dinou anys era molt jove, sobretot musicalment parlant. Havia fet gòspel i havia estat a festivals de jazz, però no era la meva idea dedicar-me professionalment a la música. El fet de gaudir-ne tant vaig pensar que era una opció i m’hi vaig quedar, no vaig marxar quan vaig veure que hi havia Operación Triunfo i que podria viure d’això. Vaig tenir una època on vaig fer coses que havia de fer en aquell moment, però jo crec que Mar i cel em va ajudar molt per a obrir-me a un públic que escoltava i que parava l’orella. Realment va anar molt bé aquest any i mig de funció diària, així com Grease. Ara toca l’aposta personal.

I.A. : Havent provat una mica de cada cosa, que prefereixes, la música o el teatre musical?

E.G. : Si, et dic que no puc escollir? Si que puc dir-te que ‘Tocant fusta’ que a qualsevol altre tipus d’espectacle musical que no m’interessi. ‘Tocant fusta’ m’ha guanyat i tinc la sensació que ja no tinc tanta por com abans de no tenir tant a l’abast certes coses materials com abans tenia, però el fet de poder renunciar a coses per a poder-ne tenir d’altres fa que tingui moltes ganes d’apostar per aquest tipus d’història. Un projecte molt personal que no entra dintre de cap circuit crec jo.

I.A. : Com bé dius, no té cabuda en cap circuit convencional, i això no et genera una por per saber com rebrà el públic aquest projecte?

E.G. : No em fa cap por, sincerament. No em fa por la resposta, el que em fa por és la no aposta. Jo crec per la crisis, ara la gent aposta per coses que sap que podrà recuperar. Ara m’agradaria que la gent fos més curiosa, que investigués una mica, que es preguntés “que és això?” i que  no es quedessin amb el que ens posen cada dia, que és el gran èxit d’això, el gran èxit d’allò altre, … descobrir! Crec que hi ha espai per a tothom, se que no hi ha diners, que la cosa està molt difícil, però escoltar música és gratuït i els concerts són molt econòmics, el meu no passa dels deu euros.

Nascuda de la unió sagrada
entre l’home i la raó.
Pensament pur a temps d’ordre
i de mesura,  embolcalla
el batec de les entranyes sordes,
fent sonar compassadament les paraules
tingudes en el si de la intimitat
Sempre ha pres força en els límits
on la llum es dissol en la tenebra.

“Irritable raça de poetes”
—judicava l’hedonista Horaci—
i no oblidem les sentències de Pascal:
“Hi ha raons que la raó no coneix”.
—Incessant condició de vida
 closa sempre en la poesia...

I al marge, també hi he vist els mascles.
Ells –avui- tenien festa. I ho contemplaven.
Contemplaven l’art de l’arpó. I aquella tècnica, ancestral.
I un ramat que pasturava. I un res per no-vist.
 
I llavors...  la fosca
ha portat els seus fruits.
I la ramaderia i l’agricultura han compartit saber,
i han regat.
I han unit. Una branca.

I llavors... ui!
Llavors sí. Els mascles
 –que no badaven-
en veure sortir els fruits
els ha vingut la gana
i no han deixat ni la de la vergonya. 

David Rosell (D.R.) (Dept.) : Control sobretot de la temàtica de les lletres, perquè parlen de la demanda de control en temes com l’ecologisme, fent referència amb tot el que ha passat amb la construcció, amb els abusos de poder, etc… És com una crítica del control per aquesta societat on cada dia se’ns controla més, cada dia hi ha més cameras a tot arreu, has de vigilar més amb xorrades com la velocitat del cotxe o fins el no poder fumar a certs llocs, etc… Dóna la sensació que ens tracten com a nens, sembla que la consciencia del que està bé i del que no no pot actuar per si sola, t’ho han de prohibir gaire bé tot. Aquest disc és una evolució, el grup evoluciona constantment des del primer disc, i aquest disc és una conseqüència d’haver fet els altres abans. A cada disc aprens una cosa nova i ho apliques en el següent. Evidentment és diferent ja que a cada disc anem a més, i per exemple, en aquest disc, tot el que és el sector pop, ja que tots els àlbums tenen una part més roquera i una part més pop, és la part que més destaca. Hem intentat crear bases molt orgàniques, no hem volgut introduir cap so predeterminat, tot ho hem creat amb diferents sons de guitarra. Hem intentat fer un disc molt orgànic i amb una sonoritat molt pròpia.

I. A. : Que hi podem trobar en aquest disc? De que ens parla?

D.R. : Hi podem trobar aquestes dues de que et parlava, una part més de rock’n'roll sense oblidar les cançons més pop. Sempre intentant donar-lis un color molt digne. El que ens agrada del pop és que sigui elegant i diferent, no fer un producte extremadament comercial, sinó que tingui una personalitat pròpia. Hi ha temes com “Navegant pel món” que són una mica diferents del que hem acostumat a fer, o “Volaré per tornar a caure” que és un tema més lent i del qual estem molt orgullosos de com ha quedat. El disc parla de les temàtiques que et deia, del control, sobretot de la recerca de la bona sort ja que en el fons intenta ser un disc optimista. El que vol és denunciar coses però a l’hora animar a que les coses es poden canviar i arreglar. És el fet de dir: “Vols que les coses et vagin bé, doncs provoca coses per a que així siguin”. També hi ha moltes referències a l’ecologisme, cosa sempre present en els nostres discs, també hi ha una vesant més política de les coses que veus i vius cada dia per les noticies i que és impossible que no surtin a les cançons.

I.A. : “Navegant pel món” és el primer senzill que heu triat del disc. Que us ha fet decidir-vos per aquest?

D.R. : Aquesta cançó és la que en el cercle d’amistats del grup creiem que era la més receptiva. Quan busques un senzill és una cançó que ràpidament entri a la gent, que la sentis teva. Les altres, com en els altres discs, necessiten varies escoltades per a fer-te-les teves, i segurament al final acaben sent les teves preferides. Aquesta era la més directa.

I.A. : Però “No diguis mai” pot arribar a ser més comercial no?

D.R. : No sé si és més comercial o no, però segurament aquesta acabi sent el segon senzill. És una cançó que ens agrada molt i és la única que ja havíem provat en directe a la gira europea que vam fer, i la resposta va ser molt bona. El single si que és cert que va estar buscat entre aquestes dues.

I.A. : Vosaltres creieu que realment sóm esclaus de la vida? Vosaltres mateixos us hi considereu?

D.R. : Intentem no ser-ho. Crec que amb la filosofia de vida que portem amb el grup i del rock’n'roll en general, que és una mica el que fem, intentem fer el que ens agrada. Per sort el grup prefereix passar-ho bé abans que cobrar diners. Aquesta filosofia de vida de preferir fer coses que t’omplin humanament que no pas de coses que t’omplin econòmicament és el que nosaltres portem.

I.A. : Tal i com has comentat abans, parleu molt de crítica social, que en penseu de la societat actual, de la forma de vida que hem adoptat?

D.R. : Ho veig confús, la societat està com molt oberta, per un cantó se’ns intenta controlar tot molt, s’intenta que tots seguim el mateix patró, que tota la gent faci el mateix tipus de vida, que t’hipotequis amb una casa, que facis no se que, ….; t’intenten organitzar la vida i crec que això no enriqueix a la persona. Crec que la gent hauria de tenir una personalitat molt pròpia, i que cadascú busqués quin és el seu sistema de vida, això si, sempre respectant al del costat, cosa que a vegades no passa. Crec que ens falta una mica d’humanitat, ser més bones persones i intentar aprendre a confiar més amb els altres i no ser tant reticents a tot.

I.A. : “Sense fer cas a tan entès és quan més he après, per mi no hi ha cap més opció que fer el que em diu el cor” és el que dieu a “Acostumat”. Una oda on ens dieu que cada un ha de fer allò que vol. En aquest cas, parlant de la música, i agafant aquesta última estrofa, es pot interpretar que la crítica no us ha entès al llarg d’aquests deu anys. Com ho hem d’interpretar?

D.R. : No, que molta gent que no és ni músic, t’intenta dir molts cops com has de fer les coses. Sempre m’ha fet gràcia que hi ha periodistes o gent que està més o menys en el món de la música que et diuen que has de fer, “val feu això, però és que ara heu de fer això altra perquè és el que està de moda”. Jo faig la música d’una manera autèntica, faig el que sento que he de fer, i crec que ens equivocaríem molt si intenéssim perseguir les modes per a guanyar la gent. És el contrari de la filosofia del rock’n'roll, que és fer el que tu vulguis i que t’hi sentis a gust. Perquè surti ara el mestissatge i el folk-cumbaià vol dir que nosaltres ho hem de fer, nosaltres no canviaríem el que creiem per apuntar-nos a la moda, ja que deixaríem de ser autèntics.

I.A. : “Vull recórrer noves direccions, poder arribar encara més lluny” és el que ens canteu en el single, i precisament durant l’estiu passat veu encetar una gira europea acompanyant a en Marky Ramone. Enguany continueu amb aquesta gira passant per Grècia i Portugal. Que us va aportar aquesta experiència? 

D.R: : Hem al·lucinat molt en l’aspecte de que vam trobar un expectació molt més gran del que ens imaginàvem. Ens vam alegrar molt de que la banda en directe funcionava molt bé, i que no per tenir un públic verge davant les coses no anirien bé, tot la contrari. La imatge que la gent va tenir de nosaltres als concerts va ser brutal i de la resposta vam al·lucinar. A Itàlia, veure com aixecàvem una sala amb un miler de persones i acabàvem amb tothom aplaudint i comprant discs del grup en català. Això ens va fer pensar i adonar-nos de que tampoc ho devem estar fent tant malament. Degut a que va anar tan bé i de que els promotors europeus van quedar tant contents, aquest any es repeteix i recorrem altres països. A part també ens ha sortit l’oportunitat de tocar al Rokcwave de Grècia amb bandes internacionals molt conegudes que nosaltres admirem. És la primera vegada que un grup català hi toca en aquest festival, el més important de tot el país, i això ens fa molt feliços.

I.A. : Creieu que la música va més enllà d’entendre o no el que es transmet a través de les lletres? Realment els directes són la clau de l’èxit?

D.R. : Són coses diferents, una cosa és el directe, i l’altra distribuir el disc fora. En qüestions del directe, no ens hem trobat cap mena de trava, ja que a gent quan va a veure un concert és gaudir i veure una banda que li transmeti indiferentment de si és en català o no, i és el que vam aconseguir. Quan et fan ofertes normalment et demanen que tradueixis alguna cançó, que facis algun gest per a que la distribució en un país estranger sigui més senzilla. Evidentment, distribuir un disc en català a un país com Grècia, Itàlia o Alemanya, és extremadament complicat, si ja ho és aquí, imagina’t allà.

I.A. : Voleu recórrer noves direccions cap a Europa o preferiu el caliu de la gent de casa?

D.R: : Ho volem tot! La rebuda que tenim a casa és fantàstica, i veure que any rere any hi ha més gent que ens segueix és fantàstic. Tenim moltíssima feina per a fer ja que hi ha una gran part de gent que no sap qui som o no ens ha vist mai, o sap qui som però no ha escoltat mai un disc. El que volem és arribar a aquesta gent, que escoltin el disc i que valorin el grup, ja que normalment quan algú ens ha escoltat i ens ha prestat atenció, doncs li ha agradat i s’ha convertit en seguidor. Aquí comptem amb una promoció molt limitada i que les coses vagin molt lentes, que el grup hagi anat creixent però de manera lenta i a mode de formiguetes. Aquí ens queda molta feina a fer i és el que hem d’aconseguir. Per altra banda mola el fet d’anar a tocar a diferents llocs, i veure la reacció de la gent nova que et veu per primera vegada i amb la que tu t’enfrontes, ja que t’obliga a fer concerts molt ben fets i complerts per a poder assolir l’objectiu.

I.A. : Fa poc més d’un any vau celebrar el concert del vostre desè aniversari a la sala Bikini de Barcelona i ara surt a la llum la gravació. Quins Dept. podem veure en aquest DVD respecte dels vostres inicis?

D.R. : Hi ha una diferència abismal no només amb els discs sinó en el directe. És evident que l’experiència és molt més que un grau, ens hem curtit molt en els escenaris, hem voltat moltíssim i això fa que no puguis comparar el primer any del grup amb el que estem ara. La banda ha millorat d’una manera brutal, a nivell individual i com a grup, i coma  repertori, ja que amb cinc discs ens permet tenir un repertori complert i fer un directe de la manera que volguem. Les composicions de les cançons han madurat molt, ja que les primeres les vaig fer quan tenia 17 anys.

I.A. : Com valoreu aquests més de deu anys de carrera? Cada cop us deu ser més difícil resumir-los en un concert no? 

D.R. : Positivament! Quan vam nàixer volíem ser una banda de rok’n'roll de llarg recorregut, i crec que ho estem fent, estem en el camí, cada disc i cada directe és millor que l’anterior, i a nivell de públic també hem anat creixent, crec que no puc demanar res més. A vegades et sap greu no tenir ajuda externa, ja que la majoria de coses te les has de fer tu, i cada llançament de disc o de concerts has de lluitar molt per a que la gent se n’enteri. Per desgràcia, aquí al país no comptem amb una gran promoció i això dificulta les coses. Ara és difícil fer un repertori amb la gran quantitat de cançons que tenim, ja que n’hi ha moltes que no volem treure-les, n’hi ha moltes que diem que aquesta l’hauríem de fer, i aquesta també i aquesta, …, i llavors te n’adones que tens un repertori massa llarg. Això em fa molt feliç perquè vol dir que comptem amb un repertori de cançons que ens hi sentim molt bé i que m’agrada tenir aquesta dificultat de no saber quina treure.

I.A. : Com ens sorprendreu en els directes?

D.R. : És un directe basat en aquest nou disc, molt roquer, ja que en els directes anem més cap al rock’n'roll. Molt contundent i molt enèrgic, i aquest any volem que sigui molt participatiu amb la gent. Tenim cançons que han anat sonat a la ràdio i molta gent coneix, i fa que cada vegada podem estar en coalició amb el públic cantant les cançons i interactuant.

Just deien els seus primers mots, que en Didac ja els parlava italià, tenia clar que volia transmetre’ls el seu llegat lingüístic. La Gina era tímida, reservada, discreta i observadora. La Lara juganera, activa, aventurera. No fa pas tant que, fins i tot la premsa de la comarca la va fer protagonista de la cerca de peixos a la riera de davant de la cascada des d’on, aquell dia, vam veure aquells alemanys llença-se al buit.

I del Villaró Vell a Can Lluçà. Aquells primers anys a la nova masia  ja feien proves per aconseguir, per fi, tirar-se de cap a la piscina. La Gina ballava amb estil les seves coreografies. La Lara corria  pels camps, lliure. Assegudes a la tauleta de davant de la casa, preparaven joies per l’esperat Correllengua al Guinardó, inventant pulseres amb boletes de mil i un colors i arrecades de llunes i estels. En tinc una de verda, que ha perdut la parella, serà qüestió d’encomanar-ne una de nova, són unes artistes eficients.

Avui he tornat al Solsonès, com cada estiu a finals d’agost, i he reconegut a una Gina que, a part de cantar Macedònia, se sap de dalt a baix les cançons d’Els Amics de les Arts. Li prometo que l’acompanyaré al proper concert que facin a Barcelona. Al cotxe compten la col·lecció d’animals de l’Armengol i, a més, els pares els han explicat la veritable història del zoològic de la ingeniosa cançó.

Si coincidíssim a la mateixa escola, podria tenir a la Lara a classe, perquè enguany, ja farà 2n d’ESO. Amb un tres i no res, les trobarem ballant al concert del Correllengua, al Parc del Nen de la Rutlla, enlluernant els nois que, com elles, també s’estrenaran. I qui sap si, amb molt d’honor i total confiança, passarem el relleu de l’organització a les adolescents més espavilades del barri. I com que el temps passa de manera vertiginosa, les sentirem demanar a casa si poden anar, lliures de pares, al Carnaval de Solsona, per honorar els gegants bojos i saltar amb l’ase sota el balcó. Potser la Gina acabarà sent cap de les noves generacions de l’AE Can Baró i la Lara entrarà a la Facultat de Biologia, Medi Ambient o Veterinària, per preservar el benestar d’aquells pollets que, no fa gaire, havia tingut aquell estiu al Solsonès. I la Negreta, se les mirarà de reüll, orgullosa d’aquelles nenes que la van fer una més a la família, mentre l’amanyagaran, ja no amb aquella innocencia d’abans, però sí regalant-li l’experiència de compartir quelcom màgic que ens ha fet créixer.

és que, siguis on siguis

d’aquest món,

just al teu davant,

el carro t’esguarda

2. Creus que cal tornar al "No amaguis la llengua"? Has redactat un manifest? Per què?
 
  No cal tornar-hi, perquè sempre hi hem sigut, en aquesta trinxera. La Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL) em va demanar si volia redactar el manifest del Correllengua d'enguany, i vaig acceptar sense cap mena de problema, perquè, com a treballador cultural d'aquest país, em dec a la llengua que s'hi parla. És una qüestió de coherència i de conseqüència, també. La situació del català és estrambòtica. Mentre no aconseguim una estructura d'Estat per salvaguardar-la, ens toca defensar-la i resistir.

3. Què tal la gira de l'estiu?
 
  Molt bé! Hem estrenat nou format de banda i n'estem molt contents. No ens podem queixar; ens sentim molt afortunats de poder seguir dedicant-nos a allò que més ens agrada!

 
4. Tens nou material preparat? Hi haurà nou disc aviat?
  Sí, ara tot just estem començant a preparar les noves cançons, i esperem entrar a gravar-les a inicis del 2012. Abans del proper estiu crec que ja tindrem el quart disc.

   
5. Què prefereixes, una cançó d'amor o una de crítica social?
  Tot depèn del moment, del lloc i de la companyia. De fet, una cançó d'amor, sovint és una cançó reivindicativa. I a la inversa també funciona, el paral·lelisme.

  
6. Quin és el camí cap a nosaltres?   

 Aquell que ens porti a la participació i a la construcció democràtica, no només del país i de la societat, sinó també d'aquella part més humana i personal, de l'individu com a ésser actiu i creatiu. Potser és el camí cap a la senzillesa, qui sap.

La quietud atura les brises
mentre la fonda  tristor s’ancora .
Vaixells envellits s’esquerden
sabent-se enfonsats en l’angoixa.

S’acumulen plors al cel,
cossos cremen prop les bombes,
aguts esgarips que no aturen
mil “ per quès” sense resposta.

Uns segons de compassió i la brossa caducada.
L’infant de mirada trista s’haurà d’empassar les pors…
No pateixis, que ja és mort !

Enguany no podré saltar, diumenge de Patum em va deixar emprenta. Segueixo el foc a una distància prudencial. Això sí, el barret m’acompanya. Sento l’olor de pólvora i em recordo de l’estiu passat vibrant de valent entre foc i fum. El meu cos es manté al marge, el meu cor dóna voltes al bell mig de la Plaça. Arriba el moment esperat, el Ball de vacances m’agafa de bracet. Em sento massa perfumada entremig de les samarretes xopes, els cossos suats i les camises foradades amb flaire de foc. L’any vinent tocarà saltar el doble.

La Mitjanit desplega les primeres notes, oh yeah !!! Antònia Font, Lax’n Busto, Els Pets i Manel en són els protagonistes. Sembla que aquesta nit la guerra de samarretes va de debò, sense distinció de gènere. Potser és que estem avançant en qüestió d’igualtat. Entre lluites i rialles es creuen dues mirades. El sol de la Fonda de Sant Antoni ens espia. Com vas dir, la lluna és per mirar-la, el sol per viure’l.  I si a Mitjanit surt el sol i ens il·lumina, és que el darrer dilluns d’agost, la nit és màgica. El sol i la lluna s’abracen. La lluna cerca els llavis del sol entre la calidesa de sa barba.

Arribo a casa i el cel ja és blau, com els teus ulls. La felicitat m’embriaga i m’acompanya al món dels somnis. Potser en Roc ens ha vist, però en guardarà el secret.

els meus ulls brillar en l’Infinit.

No et preocupis gens.

No ploris pas de tristor.

M’hauré nomes transformat.

Mira al teu voltant.

Observa qualsevol cosa.

Sent amb el teu Cor.

Busca en la teva Anima.

Trobaràs la meva Centella Divina.

Seré  l’Estrella

que sempre has estimat.

L’home còsmic que tu ets.

Finalment

junts estarem

sent el mateix.

Cos, Esperit, Emoció, Ment.

Et veig amb esguard del tot reposat,
i em fas esbotzar un sensat somriure
i em retornes al més vell dels somnis;
de beure i de viure llibertat.

Darrere el teus ulls, hi ha un espectador
que veu passar la vida amb esperança,
observa el nou fruit que besa l’oratge
i vibra amb les fulles que vincla el vent.

L’enyorança amara els teus cels perduts
i un munt de records t’emplenen la vida.
Dòcil, mires el corrent des la riba,
mentre el cor escalfa els teus paladins.
   

Però anem a pams: l’Agència de l’ISMN (International Standard Music Number) és una institució ubicada en el Centro de Documentación de Música y Danza, que pertany al Ministeri de Cultura de l’Estat Espanyol, i que s’encarrega de “registrar aquelles publicacions amb partitures musicals notificades pels editors, independentment del seu suport (paper, electrònic, etc.)”.

Abans de res, el primer que hem de tindre en compte és que no és estrictament obligatòria la inscripció de TOTES les obres en aquest registre, com sí que ocorre, de fet, en el cas dels llibres i el seu corresponent registre bibliogràfic, l’ISBN. Això implica, necessàriament, que les estadístiques que Burguera ha utilitzat per a la seua argumentació ens les hem d’agafar amb pinces. Més encara, si ens assabentem que són els mateixos editors els encarregats de classificar les partitures per criteris lingüístics i que, a més a més, existeix una categoria “multilingüe” en la qual el valencià també apareix representat: segons les dades que directament aporta l’agència de l’ISMN, “de les 211 obres publicades per 15 editorials, 4 són en valencià, 4 en català i 77 multilingües, amb el valencià inclós. Per tant serien 85 obres de 211, un 40,28%” en la nostra llengua.

Però, sobretot, si escric aquest article, és perquè vull desmentir una presumpta davallada de la música feta en valencià durant els últims anys. El periodista de Las Provincias fa una contraposició entre l’eclosió “bestial” dels anys 70 (amb Lluís Miquel, Raimon, Pavesos, Paco Muñoz, Carraixet, Al Tall, Bustamante o Remigi Palmero) i un “pronunciat descens a partir de 2008”, que equivaldria a la darrera fornada de grups i solistes (amb, per exemple, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Miquel Gil, Orxata Sound System, Pep Gimeno “Botifarra”, Feliu Ventura i un llarguíssim i injust etèctera).

No puc estar més en desacord amb aquesta tesi: no ens diuen això les engrescadores xifres de les sis darreres convocatòries dels Premis Ovidi Montllor. Des de la primera edició (2005), no ha deixat de créixer exponencialment el nombre de discos publicats, fins a sobrepassar la barrera dels 69 treballs editats (l’edició de 2010).

Si teniu oportunitat, voldria recomanar-vos el llibre La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, obra de l’imprescindible Josep Vicent Frechina: en aquesta dissertació, publicada per l’AVL, l’autor de Massalfassar explica, de manera exhaustiva, l’excel·lent moment creatiu en el qual es troba actualment l’escena musical autòctona i aporta més dades i estadístiques que contextualitzen l’augment indubtable de la nostra producció discogràfica.

Però encara n’hi ha més arguments, altres indicadors que demostren que la música en valencià gaudeix avui d’una salut de ferro: cada vegada hi ha més públic, cada vegada hi ha més concerts i festivals, cada vegada hi ha més vendes, cada vegada hi ha més descàrregues, cada vegada es publiquen més compilacions, cada vegada hi ha més discogràfiques, cada vegada hi ha més grups i solistes censats en el Catàleg del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Associació de Músics i Cantants del País Valencià, cada vegada el ventall estilístic és més ample, cada vegada la presència internacional és major i cada vegada els mitjans de comunicació parlen de nosaltres amb major naturalitat i coneixença.

No obstant, i amb la voluntat de ser el més constructius possible, haurem de fer una miqueta d’autocrítica i convindrem que de l’article La música en valenciano enmudece es desprén un fet indiscutible i ben il·lustratiu: encara n’hi ha interferències a resoldre. Constatem encara certs prejudicis, per part d’un sector importantíssim de la societat valenciana, cap a la nostra llengua com a vehicle d’expressió cultural de primera magnitud i, per tant, hem de seguir treballant per tal d’aconseguir una major (i millor) visibilització mediàtica, una de les nostres assignatures pendents.

Seguirem sintonitzant.

Arribar i sentir l’entranyable olor de petroli, retrobar-me amb les meves arrels, amb aquelles golfes on, de petita, esperava amb anhel descobrir-hi noves joguines antigues, capses maques de colors i, fins i tot, llibretes de l’escola de la mare, escrites amb ploma i amb dibuixos bonics; més endavant, vaig gravar-hi a la paret un parell de graffities, d’Els Pets i l’estelada, hi continuen presents.  És estiu, em sento lliure, puc ser jo.

Retornar al Parc de l’Agulla a tocar la guitarra, asseguda a la gespa amb els meus dos mestres manresans, reconforta, aquella utopia del “tot és possible” es fa realitat. Fer una orxata al Passeig amb la colla sense tenir hora per acabar relaxa, omple. Tornar al pantà de Sant Ponç i travessar-lo de dalt a baix renova. Pujar pels carrers del barri a la recerca de la nova Fresca, gaudir d’un concert en viu de l’Enfant Terrible just tornant de Menorca, amb la Seu i Montserrat de fons, agafar la guitarra i comprovar, amb sorpresa i il·lusió, que sé tocar un parell de cançons sense cançoner. Revitalitza. Poder, per fi, agafar la bici després d’una lesió, llençar-me a la piscina descoberta, sense aquella fresca del juliol, i sortir-me xopa mentre els raigs de sol assequen la pell, reconvertint l’aigua en gotes que, en un tres i no resdespareixen i m’he de tornar a remullar. Ara sí, que és el meu estiu !!! I l’estiu és meu.

Descobrir la sangria de síndria de la Teteria Bohèmia, fer el toc d’inici de Festa Major a la Plaça Gispert, retrobar aquells qui tan sols en aquestes màgiques dates ens reunim, i sembla que no hagi passat el temps.  Aplegar amics, companys, família i altres animals a l’esperat recital de versos.cat, acompanyats de la dolça melodia d’una nova promesa, la Patri Garcia. Assaborir, després d’una simbiosis de música i poesia, el cus-cus bo i senzill de Ca La Sansona. Emociona. I tornar a la Plaça Puigmercadal, conèixer aquell xiquet que t’admira i et fa sentir tan gran. Arribar a casa quan surt el sol. Ballar a ritme d’en Belda amb l’amic més estimat, amb qui fa temps que no comparteixes un concert a l’aire lliure. I fer el badoc. I sentir les esperades espurnes de correfoc, que em fan retrobar la bellesa del temps que passa a poc a poc.

Per què vellesa? Doncs, perquè de bon matí li he demanat a la Montse, una veïna de tota la vida, una fregona amb pal per poder deixar el pis familiar en condicions, ara que s'acaben les vacances i que vull que tot quedi en un estat prou digne i adient. Tan digne com la Montse, una senyora ferma com una casa de pagès que ens ha acompanyat tota la  vida, amb aquella tendresa de la veïna que et fa, alhora, d'àvia, de tieta i de mare. És la dona de l'Àngel, aquell que fa uns anys em somreia en veure'm a la porteria, em dia "castís" i em feia un cop amb el bastó.

La Montse, que fa més de vint-i-cinc anys ens venia pernil dolç i llom directament a casa seva, ben empaquetats, avui m'ha fet traginar una altra cosa...M'ha fet traginar el seu home, l'Àngel, que no es pot aixecar tot sol del llit i que necessita ajuda, cada vegada més, perquè li pesa tot, li pesa el cos, li pesen els anys i li pesa la vida. Cal un cop de mà per fer-lo caminar i per portar-lo al bany. Enmig d'aquest calvari, la Montse hi és, com fa quaranta anys, com d'aquí a un temps, fins que calgui.

N'hi ha que poden i no volen. N'hi ha que volen i no poden. L'Àngel vol i dol. Sobretot dol, en aquest dolor tan seu i tan nostre. Potser he rentat el terra amb la fregona, però crec que és l'hora de netejar la vida, encara que sigui amb aquest líquid que em regalima galta avall.

Les sabates velles ja no em serveixen.
Han caigut a trossos
després de travessar deserts i rius d'aigua gelada,
i rere els aparadors
només hi ha botins
i talons d'agulla
i sabatetes de xarol.
No sé quant de temps hauré d'anar encara descalça.
Però podem ballar, si vols.
No tinguis por de trepitjar-me.

Al llarg de tot el poemari les operacions poètiques que desenvolupa el poeta remeten a aquest dibuixar la realitat amb la descripció d’un estat emocional i vital que configura la seva vida i la seva memòria. A més, cal afegir que és un recorregut per diverses ciutats –sobretot València, però també París, Dublín, Torí– en les quals la petjada del poeta és vital però també utòpica: escriu l’asfalt de les ciutats però també l’aspresa del seu transitar individual per places i carrers. Els poemes van anunciant l’estat futur que viurà el poeta: la maduresa i la vellesa. A Plaça de Santa Margarida el poeta escriu sobre l’efecte de l’espera quan habitem llocs coneguts, i n’assenyala la nova dimensió que prenen en la nostra consciència:  i és el moment / de descobrir en els vells sentiments / l’avís primer de les decadències que ens esperen. La ciutat que ens configura també és presagi del que serem, no tan sols memòria del nostre passat sinó una forma del nostre temps individual. El poeta ha escrit allò que ha volgut comprendre del conflicte que provoca el viure i habitar ciutats que cal integrar dins d’un mateix. En aquest llibre de debut, Archilés dóna una mostra d’allò que els llocs i les ciutats han deixat escrit en ell i que ha sabut integrar en la seva consciència i en el desig perenne que comanda la seva mirada. Ens dirà que la vida fa el seu curs i construeix una memòria –individual i col·lectiva– però que, tanmateix, el desig no té memòria sinó un present que cal saber viure amb intensitat.

Domesticar un cavallet de mar
i mossegar-te els llavis mentre cavalquem,
sense regnes ni mordaces.

Viure amb l’oxigen de la teva boca,
escalar els teus pits
i en els moments difícils, amargar-me en les teves natges.

La llum els teus ulls, la foscor l’entrecuix,
el vent els teus cabells, la vela la blusa descordada,
navegar fins perdre l’horitzó
per després llançar l’àncora del passat,
sense remordiments del que deixo endarrera.

Plou però només quatre gotes. Avui és demà i aviat serà tard. Tot és real i molt maco. Toquen les campanes. No se senten sorolls urbans, només algun pardal, mainada jugant i potser una mica de tramuntana. Però la justa i prou. La precisa per fregar la perfecció.

Tot flueix. Riures. Petons. Tendresa. Passejar, caminar, saltar i jugar. Mirar els fantàstics partits del Barça. Tot és familiar. Tot és extraordinàriament real, conegut i bonic, ben bonic.

Tot proper i llunyà alhora. Sentir-se viu. Sentir veus i reconèixer-les. Observar el color de la roba estesa i, més enllà, el color del cel, sempre igual i sempre diferent.

El sol escalfa l'ambient. Encara sort, ja era hora, després d'una temporada ben plujosa. Somriures d'infants que inventen mil històries a l'abast de la mà. Un xic d'imaginació. 

 1. Què és "Els crits escrits"?
És un recital de poemes catalans dels segles XX i XXI, que en només
mitja hora intenta donar el bo i millor de la nostra poesia en els
darrers cent anys.

 2. Cal recordar els nostres orígens poètics?
 Evidentment, sí. "Qui perd els orígens perd la identitat", canta en
Raimon. És molt difícil escriure bona poesia sense conèixer la pròpia
tradició. Tots els grans poetes del món han escrit d'aquesta manera, i
no crec que els catalans n'haguem de ser una excepció.


 3. S'ensenyen prou els poetes catalans al sistema educactiu?
 Sí i no. D'alguna manera, s'agafen els textos poètics catalans com a
excusa per a il·lustrar una unitat didàctica, quan el que caldria és
enfrontar l'alumnat amb el text, negre sobre blanc, i treure'n el màxim
suc possible. És obvi que aquest retret no el puc dirigir a tothom que
es dedica a l'ensenyament a Catalunya, perquè hi ha professionals de
gran valor per tot el territori.


 4. Quin poeta reinvindiques, principalment?
 Dins d'"Els crits escrits", cap en concret, perquè només dic un poema de
cada poeta. En la meva vida de lector, reivindico J. V. Foix, Joan
Brossa i Gabriel Ferrater pel que fa als desapareguts, i Josep Ll.
Badal, Sílvia Melgarejo, Víctor Verdú i Laia Noguera pel que fa als
actuals.


 5. Oral o escrit, què prefereixes?
 Cada canal té els seus avantatges i els seus inconvenients. En el poema
oral, el text guanya en presència corpòria, però perd en relectura. En
el poema escrit, és a l'inrevés.


 6. Quina acollida té el recital?
 De les primeres actuacions que n'he fet, n'he rebut bones crítiques i
bons comentaris. Més d'una persona agraeix que es recuperin autors
plenament vigents com Maragall, Carner i Salvat, i també que s'hi doni
veu a poetes ben joves que estan al mig del seu camí creatiu.


 7. Què et sembla el Festival Poemestiu?

M'entusiasma tota l'activitat d'apropament de la poesia al seu públic,
convençut o potencial, que s'està fent arreu. I el Poemestiu no n'és una
excepció, és clar. Ara més que mai, la poesia ha de tornar a sortir dels
llibres i tornar a prendre allò que li pertoca: l'interès de la gent del
carrer.

Et FA més desitjable
actuar i no pensar en LA possibilitat
de no mantenir el DO sostingut
en MI durant molt de temps.

Doncs has de saber que SI vols
 no hi haurà SOL que més m’escalfi
ni RE que em perdi
més que LA idea de tornar-te, a tocar.

Em demano la finestra del darrere de la Lluna
per somiar un nou Paradís que sacsegi els meus designis
i així gosi destapar els baguls plens de rampoines
amarades d’aire rancis que només que arrenquen basques.

Em demano la finestra dels teus ulls, per tancar-los
i descobrir des de dins a qui estimo en realitat,
sense tels i sense pors ; sense jutges que no poden ser jutjats.

I sí, em demano, la finestra del teu cor
per obrir-la de bat a bat i esperar fins que noves brises
escampin  la gaudiosa música que el mou
i així, sense demanar permís,
atrevida,  ens alegri la vida.

Em sento estabornit pel clima, tot i que anuncien un canvi per a les properes nits. I serà veritat, però de moment experimento el que (segons la guia) els illencs anomenen basca. I no deixen de tenir raó: segons Fabra, es tracta d'una "ànsia, angúnia, inquietud; esvaniment, desmai". Home, no sé pas si arriba al límit de provocar "nàusees" (jo tinc força gana), que n'és l'accepció que més utilitzem a Catalunya, però sí que és veritat que la humitat alta provoca una sèrie de sensacions ben desagradables.

L'endemà, ja més relaxat gràcies a uns núvols arrossegats per una tramuntana fresca, un pèl exagerada (com sol ser habitual en aquesta mena de vent), llegeixo a Octubre, el dietari pòstum de Miquel Pairolí, que la "xafogor", la "basca", s'anomena estuba per les terres de Girona. I dic "per les terres de Girona" perquè per Sabadell i rodalies del Vallès no ho havia sentit mai: sí que surt l'accepció al Fabra: "sufocació produïda per un aire calent i carregat d'humitat". També un altre autor gironí, el poeta Narcís Comadira, té uns versos titulats "Estuba", que recull al seu darrer poemari, Llast (2007): "Vespre d'agost emplujat, l'estuba / pesa com un retret / sobre els anys de la vida".

Però torno a Pairolí, que en aquest fragment evoca un gran incendi d'estiu, incontrolable, monstruós, que crea un clima de cendra i sufocació. D'altres incendis més personals, però, condueixen un amic seu al suïcidi, i el viatge cap a l'enterrament es converteix en una autèntica odissea, tot i que en el seu cas sí que disposa d'automòbil. Al vespre, amb la circulació millorada, assisteix a un concert del Festival de Peralada i coincideix amb una antiga amistat sentimental Sembla que el foc es revifi per uns instants, però acaba per apagar-se sota el pes de la incertesa i el temps passat. "En arribar prop de casa, des dels turons de les Gavarres s'albirava, cap al sud, en la fosca, la vermellor dels incendis que encara cremaven, com un llunyà front de guerra. L'aire tornava a dur aquella olor de bosc calcinat que, d'alguna manera, és una sentor de mort. El malson revifava." Els incendis que calcinen la vida i el temps

Ell sí que recorda. Enyora, estima, pateix, no entén. Li han quedat per sempre, en la careta infantil, els ulls desconcertats, la boca entreoberta amb la pregunta avortada, potser l’enveja del nostre son tranquil d’infants de bolquers, potser el desig de no ser el germà gran i no recordar, no enyorar, no patir, no pensar. Ulls d’immigrant, l’enyor clavat a les pupil·les tots els dies de la teva vida.
Però també tens màgia als dits, petit germà gran, i amagat rere les portes, poc més de tres anyets bategants d’esperança, assages conjurs que volen fer tornar la mare a cop de vareta màgica: “Abracadabra, que aparegui...”.

I encara més…
tinc un somriure al damunt
de perles clares

(Costant)

 Eduard, Dani, Joan Enric i Ferran : Una nit de conversa amb en Jean Luc, de totes totes. En pots treure moltes coses.

2.-Un shawarma amb ella o la victòria del Barça ?

 E, F i JE: Un shawarma … enxovats … amb ella al sofà veient el Barça.

D: Un shawarma amb ella, primer ella, sempre.

JE, E i F: Però veient el Barça, amb ella.

D: Jo em quedo amb la noia

JE, E i F: Però que guanyi el Barça.

3.-Com és el Planeta Piruleta ?

Dani: Jo mira, li preguntaria a l’Edu que és el que va … és l’alcalde .

Eduard: Sempre se’n foten perquè diuen que visc al Planeta Piruleta, és un lloc que s’hi està molt bé, despreocupat, les coses t’arriben, no saps d’on t’arriben, però t’arriben, i la gent et va cuidant perquè et puguin anar bé les coses …  i les coses t’arriben.

Ferran: és un planeta on tots els que hi viuen són de sucre

4.-Què és el millor que n’heu tret del viatge a Reykjavík ?

Dani: Bé, curiosament a Reikiavic no hi hem anat cap, però vam treure la inspiració d’un viatge que hem fet en Ferran, en Joan Enric i jo en moments diferents junts, però en viatges diferents, complicat, és una història molt llarga. Vam anar a Laponia i la majoria d’imatges les hem tret d’un ambient fred i gèlid.

Joan Enric: És la possibliltat de tornar-la a trobar-la a un altre dia i tornar a començar començar de zero.

5.-Fills de la utopia o lluitadors per una causa realista ?

 JE-De l’autovia ?

Eduard: De l’autipista. Audiovia, fills de l’audiovia.

Eduard: Tota aquesta generació nostra està trobant nous valors, a noves coses, tenim tota aquesta herència del passat nostre, i cada dia tu vols fer coses i tens  somnis i idees i esperes poder-les assolir, no saps si el món s’hi imposarà abans.

J E : És com la imatge d’un noadó amb el pare ajudant-lo a caminar, és el mateix, la utopia és el que t’ajuda a caminar.

6.-Flamenco, italià, vegetariana, ioga, bicing, reciclatge, Nicaragua … d’on surt aquest prototipus ?  Real o de mentida ?

Ferran: aquesta cançó abans de dir-se Els bincloces d’en Pere es deia  “La dona perfecta”.---És la imatge de la dona perfecta que et crees quan no la coneixes.

Eduard: També s’havia dit “Glucosa” i també s’havia dit “Escoltes flamenco”.Està feta amb tota la intenció que sonés a tòpic el que passa que molts s’ho van prendre seriosament.

 Dani: És una cançó on vam voler posar molts tòpics i coses estereotipades que no responen a la realitat. La vam fer amb tota la intenció que sonés tópica, però no vam saber explicar-ho bé perquè la idea era deixar retratada aquest tipus de noia, sabent que amb tots els ítems no existeix, no existeix la perfecció.

Ferran:L’home que sense conèixer la noia i ja li posa tots els clixers, l’home que l’està mirant, i ell s’imagina que serà així i serà aixà i no arriba realment a la persona.

Dani: Hi ha coses molt maques dels tòpics aquests …

7.-El millor d’en Songoku ?

Quan era petit, quan encara portava cua. Quan tenia un fibló.

Eduard: I quan és innocent.

8.- Com us va sorgir la idea d’enregistra-la en japonès ?

Va ser un noi que ens va fer una entrevista, que té un hort, l’Oriol,  i a partir d’aquesta entrevista vam veure que estava posat al món del Manga i el japonès i va sortir la idea de traduir-la al japonès, ens va ajudar amb uns amics seus, i va sortir. Ja hi és, ja ha arribat allà.

Dani: De fet sí, ja ha arribat allà, ens han dit que a algunes ràdios japoneses ha sonat, per part nostra no hem insistit, però sabem que ha arribat i ens faria molt feliços de poder anar algun dia al Japó, amb l’excusa, tant de bo.

9.- Quin és el principal motiu que us ha impulsat a fer la reedició del Bed and Breakfast ?

Bé, principalment els seguidors. La idea de la reedició gairebé ens va venir donada pels propis seguidors … Molta gent ens deia: el Castafiere no es pot trobar a les botigues, i ens faria il3lusió tenir-lo per les lletres … Teníem una versió, que donàvem als concerts però estàva molt lluny del que hem fet fer.

Dani: També amb ganes de reinvidicar el Castafiore, de poder remasteritzar-el que al seu dia no vam poder fer, estàvem en un moment més amateur, no hi havia pasta, tot va anar lligat, va ser una idea molt del propi seguidor. Una vegada vam decidir que ho fèiem a la discogràfica li va semblar bé també, va dir ho vam poder dur endavant, vam posar-hi també cançons noves, algunes que teníem no abandonades , però en altres llocs, però  que mai haguessin pogut surtir en un altre àlbum, les posarem aquí, i també alguns temes que també fèiem en directe. Estem molt contents de fet de la reedició, ha quedat molt complerta.

i sense esgarrifances

els fantasmes dels meus morts

es passegen pels carrers de la quotidianitat

i em somriuen amablement

amb un tel de benaurança,

tutelant la meva complaença.

Els meus morts,

tal i com enuncien les necrològiques dels vius,

han perdut l’edat i el dolor

i s’han acoplat al silenci de l’ànima

i caminen amb la millor vestidura

resseguint les passes

per els meus trajectes vitals.

Ara que han deixat aquesta buidor

que porta l’absència,

me n’adono que m’ha mancat temps per estimar-los

per ratllar el seus riures

per escoltar el que callaven.

Es passegen els meus morts

per els records dels ballarins presents

que també moriran

una

vegada

i una

altra

i una

altra.

La poesia de Valls apel·la directament a la nostra consciència del ser en el món. La nostra peripècia vital està empeltada de les circumstàncies que comanden la nostra quotidianitat; tanmateix, la intenció principal que desprenen la major part dels poemes és la invitació a tenir coratge, a ser reflexius, a no deixar-nos sotmetre a l’autocomplaença esclava, sinó que sempre som a temps per fer-ho millor. Com a individus, com a ciutadans. El seu constant rebuig a la violència de qualsevol tipus –social, personal, lingüística- troba la seva forma essencial en els poemes que ens permetran gaudir de l’expressió lírica, però encara més, de l’oportunitat de reflexionar sobre un mateix i el seu paper en el món. Hi ha també exposada la seva poètica particular. Destacarem el poema Art inútil, de la darrera part del poemari, perquè ens dóna la clau de com ens podem servir del realisme, quant a l’expressió, sense caure en el realisme com a falsa operació poètica: el poeta es dirigeix als “professionals” de la poesia que n’escriuen perquè com que a l’escola n’han après... Insisteixes tossut amb els versos elàstics, / i clarividents del realisme més solemne, / efervescent com el primer glop de cervesa / escrius poesia perquè saps que no existeix.

Davant i després de la pantalla, els televidents acumulem unes grans dosis de deixalles existencials –l’anomenada teleporqueria i la que anomenarem teledesinformació- transportades damunt nostre com una rèmora, com un escull, pel nostre desenvolupament afectiu, intel·lectual i vital. Hi trobarem grans versos i grans frases: hi ha versos –com en tots els llibres de poesia -veritat- que són frases magnífiques; i frases esplèndides que són versos susceptibles de ser retransmesos també –i és clar que sí!- per aquest mitjà audiovisual. Tanmateix la poesia no la deixen participar, òbviament, de la transmissió televisiva ja que és un discurs conscient, racional i real, i el que interessa és justament el contrari d’allò que la poesia i aquest llibre declama. Hi ha un seguit d’apunts reflexius sobre la realitat a què ens condueix la televisió: I sí, sí: la gent desitjava / publicitat en lloc de privacitat. Saber que la intimitat és / un concepte adquirit de no fa tant, / em torna menys valuosa la meva / mentre estic aquí, immòbil, / jugant a ser invisible, / jugant a amagar-me sota el metafòric llençol, / segura que no hi sóc, segura que ningú em trobarà, / ni tan sols jo. Perquè si ho fes, hauria de veure’m / i veure’s és l’enigma que no em resol / cap mirall del món. I una de les grans paradoxes que fa palesa aquesta obra és com allò que surt, figura o vomita la televisió és en realitat allò que no és, que és invisible i menys real que cadascú de nosaltres.

En aquest país de cartró pedra, per no dir plàstic, i de belleses externes, és un èxit viure envoltat del mot, i no pas de molts. Això és el que -suposo- fan els escriptors que avui he descobert: Anna Gual, Laia Noguera, Maria Cabrera...

Avui, just avui, que fa una setmana que vaig acabar de llegir els nous poemaris de l'Àngel Rodríguez (Infraflor) i de la Teresa Bosch (Sécs), tots dos deliciosos. Em van deixar tan bon regust de boca com la bona notícia d'avui, com l'èxit assolit pel Poemestiu -i per altres festivals poètics, com el Mugada- o com la -ben propera- primera edició del POEManresa, amb autors locals com la Patri Garcia, la Mireia Cirera, en Jordi López i la Laura Basaganya, al costat d'altres membres de versos.cat com Albert Carrasco o Carme Pagès.

Des de versos.cat ens alegrem i compartim tot allò que fomenti la poesia, en directe o per escrit. Hem organitzat el Poemestiu i el POEManresa i serem allà on calgui per fer arribar a tothom la joia de la paraula viva. Felicitem els organitzadors del certamen poètic de les Festes de Gràcia i engresquem tothom a participar-hi.

Aquest nou certamen és un signe inequívoc que no només travessem temps d'incerteses, sinó que vivim temps de poesia, la qual cosa és la millor de les notícies per a un dia d'agost. Una notícia que m'ha deixat un bon regust de boca.  

Com arribar al seu cor
a través d'un codi numèric?
Com ser usuari del seu co?
Si l'hagués conegut fa 10 anys, ella em diria "hola, xato";
ara em diu "xategem?"

Li vaig dir que no la coneixia de res
i ella em va dir, a cau d'orella,
perdó, em va anar enviant mots
i vam estar una bona estona
un davant de l'altra, enraonant,
sí, ara en diuen feisbucant.

Si l'hagués conegut fa 10 anys,
la convidaria a voltar en bicicleta,
a llegir Estellés i Brossa,
a esguardar les estrelles, a cantar
o a conixe'ns amb tendresa
i un pessic de mel i foc a la mirada.

En canvi, ara la coneixeré amb seny i senyals,
i amb un pessic de mails  i joc.
Voltarem sense sortir de casa i encara trobarem Brossa,
però no pas el poeta, sinó correspondència que s'ha colat
tan lleugera com aquesta tarda d'agost.

No hi havia a Internet dos amants com nosaltres.

Una cuica

Una gralla i un calaix flamenc

Sóc el cuiro d’unes congues

O les cordes de la cora

La línia entre munyeira i jota

La porta entre havanera i sardana.

Sóc la filla de la mar

o la mare d’una illa

I estic plena de proeses

i cansada de defectes.

Sóc l’escaramussa

Entre el botó i el descosit.

Sóc un tam-tam

Com un martell al cap

Tam tam tam

Sóc la horrible ressaca

De caipirinha aiguardent

O ratafia.

Sóc l’alè d’un mojito

I un tros de pa amb tomàquet.

La cantera

El fòssil

I el picapedrer.

Sóc el pernil del sud i del nord

El brou gallec

El cabell d’àngel

I la crema catalana.

Sóc el samba

La bossa

I el son cubà

La llum que separa les terres

Amb l’Atlàntic.

El Mediterrani.

Sóc el fil i el Fillol

De la cultura ancestral.

I és per això que no sóc

Ni d’aquí ni d’allà

O més bé de tot arreu.

I per això no sóc ningú

més enllà de les engrunes

de sobretaula.

No tinc llengua ni pàtria

Ni bandera

Només la sang

De cada racó de la Península

Sóc una història nostàlgica

Entre la vigília i els somnis

Sóc la pluja d’Angola

I la morna de Capverd

Amb l’olor de les onades.

Sóc la fruita i l’arbre

Sóc la pinassa i la terra

Humida

L’oliva i el baobab.

I és per això

Per tot això

Que em declaro

Obertament

Ibèrica.

Al meu present hi ha vingut
l’avi amb inflada presència
—trista, la seva, dolència,
records perduts a l’embut

dels temps!—. Ganivet en mà,
llom i xoriç devorada
menja —màrtirs en torrada—
eren al seu paladar

com per mi el formatge fos
a la llesca que ara he obert:
suís, d’edam, camembert,
són el mateix, sols un mos,

un delerat aranzel
per al meu frugal capvespre,
quan sovint per veure’m, destre,
me’n ve l’avi a la finestra,
escàpol de l’etern cel.

— La veritat és que la biografia impressiona. Em pregunto si estableixes alguna diferència entre la vida i la poesia (o entre viure i escriure), i ho dic una mica en el sentit que podríem dir que per a un Estellés la vida en ella mateixa (llegeixis, el dia a dia, el que fas, el que sents...) seria potser el millor poema, o el que hi pot haver d’implícit en qui diu que està condemnat a escriure... I ho dic també perquè la teva bio sembla una recerca del temps perdut, o, més aviat, de la no possibilitat que hi hagi un temps perdut, és a dir, sense poesia.

- M'agrada que preguntis això, Manuel, i m'agrada que citis Estellés; un poeta, com bé saps, que per a mi és força més que un referent. Bé, i ara entre tu i jo faríem una llarga llista de noms de poetes, artistes, músics i escriptors d'alt voltatge que ens reportarien, de manera diferent, a la pregunta que formules... Sempre he escrit des de la necessitat. La dosi de plaer i d'intencions altres s'afegeix, en tot cas, a aquesta necessitat diguem-ne de partida: la tan coneguda necessitat d'explicar-se alguna cosa, o no, i la necessitat també de voler intentar ser en el temps amb i des de la mínima dignitat humana i intel·lectual... I la veritat és que després aquest desig (perquè la necessitat també és un desig) va creixent i s'enriqueix fins a extrems que sempre costa definir. I ara ens allargaríem, ja ho saps... Escriure des de la necessitat és com dir escriure des de la sang. O perquè hi ha una sang, que és com suggerir, alhora, que hi ha una aspiració de sentit de vida plena o, millor encara, de plenitud... A mi la poesia –sempre ho dic– m'ha "salvat la vida"; escrivint-ne i llegint-ne. Per això em sembla que puc assegurar que vida i escriptura es despleguen i caminen juntes. Bé, potser per això, també, no puc deixar de llegir Vinyoli, Espriu, Blai Bonet, el mateix Estellés... O Pavese, Celan, René Char... De la mateixa manera que mai m'ha deixat d'emocionar Miró o algunes peces de Mompou, Mozart o Chopin. I més noms, és clar.

- Dius que la poesia t’ha salvat la vida, però miro els poemaris que has escrit i hi trobo (sobretot en el d’haiqús, que crec que és l’últim editat) una progressiva recerca de l’essencialitat, o potser caldria dir d’una certa essencialitat, quasi característica. I ara no faig referència tan sols a la forma, que també, sinó a una recerca que se’m presenta com la d’aconseguir, fòrceps mediant-hi, resposta a alguna o algunes qüestions de les quals qui sap si el poeta, tu en aquest cas, o qualsevol poeta no pot formular-ne les preguntes pertinents. Quina creus que és la “missió” (si en tingués cap) de la poesia, si poesia i vida van de bracet, reflectir aquesta o disparar amunt buscant-hi alguna mena d’universals (aquest darrer concepte entre moltes cometes, no m’hi caben)?

- Exacte: un camí cap a l'essencialitat. Tu ets un gran lector dels filòsofs i saps de què parlem... Ho havia d'haver dit abans: el trajecte cap a un sentit de plenitud contempla i inclou el camí o la via cap a l'essencialitat. I tot això comença des de la vida i des del pensament. Des de la vida i des del pensament tots dos en constant moviment... Al cap de poc d'haver publicat el meu segon llibre, En el llarg fendir en la nit (això va ser el 2000), la meva amiga poeta Rosa Font va escriure un text amb el qual m'hi he sentit semple plenament identificat. Em sembla que respons en gran mesura la teva pregunta. Diu Rosa Font: "És a dir, Roger Costa-Pau cerca i sap trobar l’embolcall adient per a l’expressió de cada poema i per al conjunt de la seva obra. Explicar el que representa aquest univers no és fàcil. Tampoc hem de creure que sigui necessari explicar-lo, perquè, de la mateixa manera que la personalitat del poeta són les seves paraules, el poema s’expressa a ell mateix, és a dir, simplement existeix. Ell mateix ha afirmat que els seus primers dos llibres formen part d’una trilogia que ara ha culminat amb En el llarg fendir en la nit. El primer, Perquè res no ha estat maleït, és, en paraules seves, un llibre vitalista, centrat en l’existència humana i en tot el que aquesta comporta. I en aquest primer llibre apareixen unes constants que després retrobarem en el seu segon i tercer volums. Una d’aquestes constants és la representació de la vida com un trajecte per mar que comporta, ben sovint, un naufragi. Però aquest naufragi és un naufragi especial: no és aquell a què ens pot abocar el viure o el naufragi que ens podríem trobar al final de l’existència, sinó el de diversos moments de la vida. I són aquests naufragis els que porten, d’una banda, a fer una reflexió continuada sobre el pas indefugible del temps, però que també impulsen a la recerca d’un temps nou. I aquest temps nou està estretament lligat a l’amor i a la vida. (…) La poesia de Roger Costa-Pau té com a centre aquest ésser que s’atura davant dels enigmes del món, l’ésser capaç de repensar la seva existència a través d’unes imatges que cobren un valor arquetípic: la de l’obscur, primer, d’on partim per arribar fins a la primera albada, la del naufragi vital, la de l’aigua i la sang, la dels sarments i l’espurna, la de l’atzar i el caminant".

— M'agrada la teva resposta perquè, entre altres coses, d'alguna manera respon, donant-hi una mena de solució superior (hegelianament parlant), a la llarga picabaralla existent en la poesia espanyola entre els poetes dits de l'experiència i els de l'essència, relacionada també amb el cultisme i el prosaisme, la pretesa dicotomia entre fons i forma, etcètera. I ara que en parlo, diries que la teva poesia és culta, és a dir, que requereix una certa preparació intel·lectual o de llenguatge..., per ser disfrutada o que és més aviat a l'abast de tothom? Ho formularé d'una altra manera: creus que aquests dos camins poden dur al mateix lloc? O, que el poeta ha de fer el que "li surt", amb independència dels lectors? O, en el teu cas, per exemple, que ets també un dinamitzador, que perquè la poesia sigui més popular, més llegida, a d'"abaixar el nivell" (si és que hi ha nivells, clar)?

- No sóc de picabaralles. Penso que les apostes les fa cadascú, i sempre he manifestat que l'important, en les coses que fa cadascú, és la consciència. La meva aposta fondeja en el terrer de la poesia, com dius tu, de l'essència. I aquí estem... No busco una poesia culta, però tampoc cap altra cosa contrària: et diré que la meva poesia és escrita des d'un fort sentit d'exigència o, millor dit, d'autoexigència... Formalment, és una poesia sovint força experimental (ens allargaríem en això); i pel que fa al contingut, penso que és (em costa dir-ho però ho dic) prou ambiciosa. I la veritat és que en aquest pla d'intencions, considero que forma i contingut van sempre junts en la meva manera d'escriure (això ho podria formular amb nombroses mostres de text escrit, és clar)... Tampoc penso que els meus lectors necessitin una gran preparació intel·lectual. De fet, em sembla que no apareix cap nom propi (quant a referents, ho dic) explícitament en cap dels llibres publicats fins ara; en tot cas, la meva poesia reclama concentració lectora, sensibilitat i una forta exigència amb vista a la manera com es plantegen molts temes, en la mesura que no hi plantejos convencionals d'idees. M'agrada parlar, en aquest sentit, de recerca d'una altra mirada, d'una mirada diferent envers les coses i el món. Això ho treballo especialment en la construcció de llenguatge i en la construcció, també, de la imatgeria. Més coses: això que diu la gent que la poesia no s'entén és una de les rucades més immenses que he sentit mai. La cosa ja sona a ofensa: en aquest país hi ha bàsicament ignorància, mandra i aliment de la banalitat. Amb el temps, m'he fet absolutament radical en aquest sentit, i et confesso que quan algú se m'acosta i em diu que la meva poesia "no s'entén", doncs em sento enormement feliç, perquè com a mínim en aquell moment em sento encara útil com a poeta. Sigui dit que uns quants coneguts meus m'han fet saber això que et dic que "sóc un poeta inintel·ligible", però sigui dit, també, que em consta que cap d'aquestes persones m'han llegit amb les condicions normals que es demanen... Per tant, d'abaixar nivells, res de res. el món és de qui pensa i de qui busca emocionar-se.

— Parles al final de la resposta anterior d'emoció. En la cultura i l'art sempre han coexistit, més o menys bé o malament, les dues tendències, l'una que posava l'accent en la raó i l'altra que el posava en el sentiment (Brecht en teatre, Shonberg en música, el cubisme en pintura, etcètera). Quina mena de relacions sostens amb aquestes dues possibilitats, racionalitat i emoció, com les lligues, o és un pura qüestió d'ofici?

- Entesos. Home, parles de dos creadors molt potents, i d'un corrent estètic i de pensament també molt portentós... Et cito Picasso, ara. Cada cop que veig una obra seva (algunes especialment, és clar) m'emociono. I l'acte d'observar aquella obra té una dimensió brutal. Immediatament et porta a altres creadors (posem-hi Lorca), i aquí vénen altres espais fets d'idees i altres emocions. Quan llegeixo René Char, vaig després a Picasso i, és curiós, a Miró, que és un altre dels meus creadors estimats, perquè penetrant en la seva obra m'adono que se m'obren portes i espais, indiferentment, del pensament i l'emoció... Això em passa molt amb Vinyoli. Tot plegat és la proliferació del fons substanciós, textural i aromàtic que ens reporten els grans creadors a través dels seus dibuixos, dels seus traços o dels seus textos... El sentiment està molt bé quan algú el vol transmetre i quan això s'aconsegueix amb bellesa o com sigui, però la corda queda fluixa si el desig no passa d'aquí. La corda es tensa justament quan a més de ser sentit, aquest sentiment vol ser "entès" o explicat. Transmès, per tant, des d'alguna altra amplitud i dimensió. I, vaja, com sempre: busquem incessantment maneres diferents de treballar el com, i no tant el què. Allò que ja hem dit de la mirada nova, no?

—Pensant sobretot en les múltiples generacions de poetes que no cessen de sorgir, quina relació et sembla que cal mantenir amb la tradició?, i amb quina tradició?

- La tradició és fonamental. La clàssica i la moderna. Es nota de seguida quan hi ha aquesta base en els poetes que van sorgint i que es comencen a ensenyar. En aquest sentit, diria que hi ha un nivell notable de fons (de coneixement de la tradició) en les veus poètiques noves que han aparegut aquests últims deu anys als Països Catalans. Una altra qüestió és el nivell del públic lector... Sovint ens queixem que els poetes en actiu no som llegits. I què passa amb els ja traspassats? Doncs que la gent, en general, se n'ha ben parit pel davant i pel darrere. En aquest país fa anys que s'han abandonat els poetes (no cal fer el llistat de noms) i per això, entre altres coses, tenim un país inconsistent, ploramiques i incapaç de fer cap pas substancial endavant... Ara ja no hi ha ignorància de la cultura de debò, el que hi ha, i això és d'una dimensió brutal, és una actitud ferma contra la cultura de debò. No avancem perquè no volem avançar. Això produeix una enorme tristesa. I ja no cal parlar ni de poesia. Fixa't només en la llengua: jo treballo com a corrector en un diari, i si mai se m'acudís canviar una paraula "simplement periodística" per una altra d'equivalent però amb algun sentit diguem-ne més extens, pots estar segur que em cremarien viu. Dirien: "Això no ho entén ningú!" I jo respondria, com Estellés: "És que a mi no m'han parit per entendre o no entendre, m'han parit, simplement"... Penso que caurem molt avall.

— Hi veus cap diferència entre la poesia que es fa a Barcelona, sigui d’on sigui l’autor, i la que es fa a fora, per exemple, i perquè he tingut el privilegi de poder-la conèixer de prop, la que es fa a Girona, i penso en tu, com és natural, però també en una poeta que pot arribar a ser important, si no ho és ja, com la Maria Cabrera, o a Manresa, amb la Laia Noguera...? Per limitar-ho una mica, cenyim-nos només a Catalunya.

-No penso que hi hagi diferències en aquest sentit que comentes. En cap cas. Conec la poesia de la Laia Noguera i també la de la Maria Cabrera. Veus, justament parlem de dos casos de poetes que tenen ben "salvada" la part del coneixement de la tradició. És una sort: elles fan part d'aquesta gent que poden ensenyar una formació sòlida pel que fa a la tradició clàssica i moderna. I no només en poesia... Això és perfectament constatable quan llegeixes amb l'atenció merescuda el que totes dues poetes han escrit fins ara. És evident que el seu trajecte creatiu es troba de totes totes en una línia ascendent. Això és el millor que li pot passar a un o a una poeta. A més, són poetes que creixen des de la totalitat, no pas només en uns aspectes específics.

— Ara una de tòpica però que em sembla útil: sisplau, assenya-la tres autors de la tradició que qualsevol, jove o no, que pretengui escriure poesia hauria, segons el teu parer, de conèixer a fons; i tres més d’entre els poetes joves que qualsevol lector de poesia no hauria de desconèixer si vol saber per on van i/o aniran les coses el dia de demà per aquests verals.

-Som-hi. Deixa'm pensar. Ja està: Riba, Foix, Espriu, Vinyoli, i Estellés, si parlem del nostre país. Qualsevol poeta que vulgui escriure mitja cosa decent hauria de conèixer a fons aquests poetes, així ho penso... I ara els altres  noms que em demanes. Doncs mira: no sé si seran tres, però et dic uns noms des de maneres de fer diferents que em semblen interessantíssims: Antoni Clapés, Víctor Sunyol, Bartomeu Fiol, Arnau Pons, Lluís Solà i Carles Hac Mor, com a gent diguem-ne clarament consolidada; posem-hi, també, dins la meva generació, Rosa Font, Isidre Martínez Marzo, Jaume Bosquet, Susanna Rafart, Josep Lluís Roig, Lluís Calvo o Maria Josep Escrivà; i més joves: Josep Pedrals, la mateixa Laia Noguera i la Maria Cabrera, Irene Tarrés, Montserrat Garcia Ribas, Adrià Targa, etcètera.

— Joan Vinyoli parla de la necessitat del silenci a l’hora d’escriure, del silenci de dins i del silenci de fora. De fet, ell solia escriure als vespres o a la nit i sembla que, literalment, eren aquestes premisses necessàries per al sorgiment del callat, concepte ja prou significatiu en ell mateix. Podries explicar una mica quin és el teu mètode creatiu si és que hi és?, vull dir, com (et) neix el poema, com surt i com arriba a ser el que és finalment?, si estem d’acord en què tot poema és també un artifici.

Com bé deus suposar, no crec en cap cosa semblant a la inspiració. Tampoc tinc un horari preferit ni triat al respecte... La meva base d'escriptura és un quadern de notes i apunts que duc sempre a sobre... Aquí hi ha l'essència, penso: un quadern que té diguem-ne dues cares, la dels apunts de sensacions i matèria observada, d'una banda, i l'anotació d'aspectes i elements diversos de reflexió. Hi ha un punt en què tot això comença a conviure i a ordenar-se... Aquest material passa a un segon estadi, ja de creació, i després comença el procés... Amb tot, i entremig, sempre hi ha algun poema que aflora sense res de tot això; són composicions més "espontànies" que no s'aprofiten totes però que tenen el seu interès de vegades. Cal dir que aquest tipus de poema també m'agrada i els acostumo a combinar amb els poemes diguem-ne més "treballats". Tota una aventura, que no cal dir que conté moments de gran plaer però també de forta tensió... Ah, i una cosa, quan estic en ple procés creatiu, llavors sí que no puc llegir cap dels poetes estimats. Acabarien influenciant-me massa... Tot i així, ja segur que ho fan, i també em sembla bé.

— Tu escrius sovint sobre temes art, has fet i fas muntatges teus en què hi intervé a més de la veu la música i altres arts plàstiques, les incorpores als teus llibres... D’altra banda, s’ha relacionat amb freqüència la poesia amb la música, la pintura... Creus que la poesia (no dic la literatura) té efectivament vincles amb alguna o algunes de les arts, plàstiques o no?, i els reconeixes, aquests vincles, en el que tu fas?

-En efecte, he treballat amb músics i artistes plàstics. Aquests són espais que m’agraden i en què m’hi sento molt a gust. I com més conceptuals siguin els artistes, millor. Perquè trobo que tinc més possibilitats de creació des d’aquest àmbit. Les meves últimes experiències de treball conjunt amb artistes han estat d’una riquesa brutal: hem fet coses amb en Pep Aymerich, en Jordi Martorano, l’Ester Xargay, en Carles Hac Mor i fins i tot experiències amb videoartistes, sobretot amb Roser Bover, que és la meva companya i amb la qual no he deixat mai de fer treballs conjunts. Jo sempre dic que la meva poesia és molt textural, i potser per això els artistes (amb els quals he treballat) la troben potent pel que fa a l’expressió. Amb la Roser, justament, acabem de tancar un projecte que ha estat intensíssim en tots el sentits i que hem titulat “Suors de la llum”... I des de fa uns mesos estic treballant amb un cantautor, l’Eduard Canimas, i uns músics extraordinaris, en Pau Oliver i en Joan-Solà Morales, amb els quals hem construït un muntatge que titulem “Cavada pell”. Tota una experiència. Això tindrà un desencadenant, que serà un treball molt conceptual de música, poesia i veu. Ja ho sentirem a dir. Ara hi estem treballant.

— Ja per acabar, quins projectes o obres tens en marxa o guardats a la carpeta d’intencions per al dia de demà?

-T’he  parlat de “Cavada pell” i d’aquest altre projecte més conceptual que s’està gestant. Entretant, hi ha el tancament d’un llibre nou, titulat precisament “Cavada pell” i la preparació d’un volum de recull d’articles. També estic treballant en teatre. Fa pocs mesos vaig presentar una obra breu, “Miols o música d’ambre”, i ara estic escrivint-ne una altra diguem-ne de més completa. La cosa va creixent... Bé, com deus suposar, el meu teatre és ple de poesia. N’haurem de parlar quan hi hagi coses per ensenyar, no?

Destapo, doncs, una altra ampolla negra
i torno a encendre les espelmes còmplices.

És l’hora de l’enyor estèril, l’hora
de plorar els esquelets d’aquelles naus
que mai no es van cremar i que van deixar-nos
les estelles podrides
clavades al pulmó.

Enterrades en un pastís de cendres,
les espelmes esperen que les bufi
amb un poc menys d’agror que l’any passat.

Avui, però, sóc jo qui els fa l’ullet,
i les convido a beure vi calent
i a emborratxar-nos:

l’aniversari era ahir,
            i no vaig recordar-me’n.

musical

el meu

onomatopeic.

Els teus nyic i els meus nyec

els teus quiquiriquics compassats

el bleix del meu gloc-gloc

els teus nyam-nyam.

Una musa de genolls

Entonant bub-bubs

Contra el vidre

De la finestra.

Els meus ovaris

a recer d’una marea

d’eructes i nyeu-nyeus.

Aquest zum-zum

que esdevé

silenci i el

crac

que el trenca.

La sang fent xup-xup

a ment ziga-zaga

les paraules fent

bum.

La teva cinèsica

lliscant sobre els meus gestos.

El teu xiu-xiu a cau d’orella.

Els secrets que guardem

sota el llençol i emergeixen

amb la suor

amb la tensió

amb les pupil·les

dilatades.

La meva por cavalcant

sobre els teu sexe erecte.

Uf!

La nostra tristesa

astral

esculpida al terra

dibuixant-nos

els rostres.

Rum-rum

El trobador plora

La dama canta.

Paf!

La meva proxèmica

com una petjada

en la disposició dels objectes.

El llit que fas

I desfem junts

entre reixes de mentides

subjectes.

L’hedonisme en la mirada

captiva

de restes d’amants

camuflats en l’espai.

El nostre llenguatge

no verbal.

L’amagatall.

Les ungles que crec

em mossego

rere certes

cerimònies

hipòcrites.

Tic-tac tic-tac.

El mal que ens hem fet

sense ser culpables

de res.

Toc-toc

Qui hi ha?

La lleialtat penjada de

l’arbre genealògic

ve a cobrar els seus tributs

per traïció.

Clic.

Millor callar.

...
tot això,
haurà servit d’alguna cosa?

Jim Fenn arriba a un cul-de-sac vital quan s’adona que la seva vida a Ketchikan, Alaska, no té cap sentit, i només li desvetlla plors i desitjos de suïcidi: de professió dentista, amb dos divorcis a les espatlles i un fill adolescent amb qui no té cap mena de relació perquè tampoc s’hi ha interessat gaire. Per això pren la decisió de vendre-ho tot i comprar una cabana en una illa remota d’Alaska per viure-hi almenys durant un any amb en Roy que, molt més madur i conscient que no pas el seu pare, accepta anar-hi per evitar que l’home se senti sol i cometi cap bogeria. A partir d’aquí és on Vann ens endinsa en la narració, amb l’arribada a l’illa, l’exploració i els preparatius per passar-hi l’hivern. Vann es pren el seu temps amb un ritme pausat que ajuda a endinsar-se en l’escenari, un indret remot amb l’aclaparadora naturalesa envoltant-ho tot, i amb en Jim i en Roy que de mica en mica s’adonen que estan ben poc preparats per afrontar els reptes que els planteja la vida lluny de la civilització. No només això: Roy ha de suportar els plors nocturns del seu pare, comprovar el desequilibri bipolar del seu comportament i enfrontar-se als seus propis terrors. “Roy observava aquell pare de rostre adust i mal afaitat mentre treballava, amb l’aigua freda de la pluja que li regalimava de la punta al nas. Semblava una figura tallada en pedra, de pensaments immutables, i en Roy no era capaç de conciliar aquell pare amb l’altre, el que plorava i s’enfonsava i en el qual res no podia durar.” Per acabar-ho d’adobar, haurà d’ajudar en Jim davant les temptatives de suïcidi d’aquest, i sobreposar-se a les manipulacions psicològiques a què es veu abocat quan insinua que vol abandonar-lo.

Passar la nit en una petita cabana a Nanciyaga és una aventura agosarada i única. La reserva ecològica Nanciyaga, situada a la vora del llac, és un racó màgic enmig de la natura, mig salvatge i mig humà.

La "poza reina" és un recer de pau.

corro a cercar-lo

pels paratges que

em van veure néixer.

Obro les parpelles

al voltant

de la cirera d’arboç

i els frescos racons de falgueres.

Desplego les ales i m’acomodo

com un mussol

sobre la branca d’un pi a l’atzar.

Uuuu! Uuuu!

Observo les Gavarres.

Rodolo pels penya-segats

farcits de figa de moro

decorats d’atzavara.

Rellisco. Uuuu!

Llisco sobre les vinyes verdes de la vora de la mar

i arribo a les cales de la Costa Brava.

Em gaudeixo de la puresa

de l’escenari que m’envolta.

Però...

tot ha estat un miratge:

ja no queda res de la fina sorra de La Catifa

i Les Pites són un port de iots.

De La Fosca, la roca i Sant Esteve en runes

i Castell no és més que un paradís perdut.

Només resta la imaginació

que aporta la darrera copa

d’aquest vi empordanès

i el record d’un esbós d’infantesa. 

Farts de la mateixa cançó, molts van donar poc crèdit a l'escena catalana, que va ressuscitar a les Balears, de la mà d'Ocults, Ja T'ho Diré, Cris Juanico, Antònia Font, Espiral d'Embulls, Oprimits, Projecte d'Efak i tants d'altres.
A part dels mallorquins, al meu parer només cal subratllar, des del punt de vista del pop, dos grups que sí que mereixen figurar entre els més grans, perquè són molt bons: Dept, que són els U2 catalans, i Plouen, que són els Police catalans, però augmentats i corregits.

Per sort, el pop català ha revisculat en els darrers 3 anys, amb més força i empenta que mai. El nou pop català ja és una realitat, que s'ha tornat a guanyar l'afecte de la gent i l'estima de la crítica.
És un pop que, emmirallat en l'èxit dels incomparables Antònia Font, ha fet de les melodies una base sòlida per reexir, amb unes lletres que van del quotidià al surrealisme i amb una posada en escena gens frívola.

En formen part Els Amics de les Arts, amb unes cançons còmiques i unes històries plenes de friquisme. També Mazoni i els Manel, amb uns treballs encisadors i amb uns detalls plens de bellesa. D'altres bandes més noves són els Quart Primera, amb una música fàcil de digerir, la Iaia, una sorpresa ben agradable, i Fred i Son, que els acabo de descobrir amb un tros de cançó. Entre tants grups nous, és fàcil que els que comencen s'engresquin, i és per això que encara en surten de noves, com per exemple els Morgan, amb cançons poperes i properes que de seguida se t'enganxen.

És tot un plaer escoltar aquests grups, ja sigui a casa, al carrer o en festivals com el PopArb.

La vida va arribar de cop i volta, com el fred absurd d'un matí de juliol. Va ser senzill, llavors, embriagar-se, trontollar, caminar ensopegant amb els mobles mentre et tornaven a caure les coses de les mans, venerar el desig i deixar que t'arrossegués, que et consumís, que t'esborrés. Maleir-te després, quan vingué el dolor inevitable, ningú t'havia dit que faria tant de mal. Voler tornar al teu silenci buit i saber que ja no podries, mai més. Que un cop has sentit la vida bategar-te als polsos, a les genives, a la pell, no hi ha cap recer on puguis oblidar-la com s'obliden els amors que no han estat amors i deixen de fer mal les cicatrius antigues.

Als cantautors els acabaran fugint les ganes d'intentar escriure la cançó més bonica del món. Total, vindrà un dia, al pas que anem, que només els rics podran cantar-les.

I per què no ? Nosaltres el primer bolo-concert que vam fer havíem de posar-nos un nom, estàvem un grup d’amics, un d’ells va dir Lexus  ens va agradar com sonava, era un nom curt, que de segiuida la gent el podia recordar i s’hi podia quedar.  Més tard es va fer conegut un cotxe que es deia Lexus, per diferenciar-nos una mica vam posar un apòstrof abans de  la “s”. I el nom de Lexus no té més que això, ni més ni menys.

2. Existeix la vida perfecta?

Si escoltes el disc, el disc et diu que no. I de fet nosaltres volíem que hi hagués una contrardicicó, ja fos implícita o més ben dit explícita, al veure la portada el disc es diu “Lexu’s. La Vida perfecta”, però tu veus banyera però on no hauria d’estar, enmig d’un bosc. Amb això volíem fer una metàfora que la vida no és perfecta i sobretot si no trobem el lloc al món, si no trobem l’espai. Hi ha una cançó que ho resumeix tot, i no diu que la vida sigui perfecta: és un tio que ho diu amb xuleria perquè algú li ha fet mal en resum diu que creure en tu i les teves possibilitats fa que la vida pugui ser més un pèl més feliç i per tant un pèl més perfecta.

 3. Com seria la vida perfecta per a vosaltres?

Si dius per  nosaltres, sabem que al vida perfecta no existeix. Però la vida pefecta per un grup de música, és una vida en la qual comuniques, per nosaltres és molt important comunicar i explicar unes històries, unes emocions, unes sensacions i que la gent se les faci seves i la gent hi participi. Per nosatlres aquesta percepcions entre cometes és quan la cançó ha arribat quanla canço deixa de ser teva per passar a ser del públic. Això costa moltíssim. I amb això lluitem dia da dia perquè cada dia passi més.

4. En moltes lletres surt el tema del desamor, per què?

No creiem que sigui així, si l’amor és molt bonic. Però ens inspirem més, és més fàcil, ens resulta més còmode inspirar-nos en el desamor perquè quan et desgarren per dins, en el desamor d’una relació que s’acaba o algú que et fa mal és la nosatra forma de plorar, plorem escrivim cançons. Són una de les caçons més sentides. Potser de vegades ets molt feliç perquè estàs enamorat , aquestas felicitat fa que no et surti res sperquè ja és un paler estar amb l’altra persona. Potser amb el desamor, potser caldria fer un estudi psicològic, com que és un moment de desgarro, que estàs buit, l’has d’omplir i nosaltres l’omplim fent cançons.

5. Grans concerts o petits concerts íntims, com el Musica’t?

No preferim res, avui dia com està tot no pots triar, has de fer una mia el que t’ofereixen. No pots dir ara vull fer un concert multitudinari de 50.000 o ara vull fer un concert de 100. El que volem és fer participar el públic  i no té res a veure, creiem, i no té res a veure  si és un concert més gran elèctric amb molta gent o més petit. Depèn de com respongui el públic. Es súper complicat fer un concert amb deu persones i que les deu persones no et responguin i a l’inrevés. Per tant  no importa tant la quantitat sinó l’arribada, el que comuniques. Si comuniques a 10.000,  quina passada,  però amb deu també ho pot ser, per tant tot ha de ser màgic.

quan les estufes s’encenen de nou,

quan els noms mantenen les inicials,

quan les històries s’inmortalitzen,

quan les mans escenifiquen fauna,

quan els nins grocs queden enrere,

quan acluques l’ull i hi veus més clar.

És llavors, quan el silenci parla horitzontal.

i els ulls humits de desig,

l'abisme del teu cos bru

sabent que cauré en temptació.

Inspiro ben fort l'essència d'aquest moment

que embolcallo a la memòria amb el teu perfum

mentre sento el batec del teu ser travessant-me la pell.

Espiro la joia en espasmes de foc,

faig entrega del meu cos,

humil servent d'Hathor,

i en tu reneixo.

que giri d’hora,

n’entomo la llum.

La reboto al lluc

que tot just ara s’obre

buscant el fil de llum.

Aquest petit lloc

on ens busca un bes que vola

per encastar-lo entre tu, jo i l’esquitx.

I lliscant pel blau del cel;
enfondint les passes del demà,
arrossega el dia , incansable,
aliè als fulls que moren
en la tardor perenne del temps.

… Espurnes daurades cauen al mar…

Cansat, en un badall que tanca els ulls,
l’horitzó s’empassa la immensa blavor
mentre grinyolen tramoies
al vell firmament.
La nit densa fa caure les parpelles de la raó
i els somnis s’esmunyen per les escletxes
en cerca de llibertat.

…Sobre el magne espill del mar
 llumets de plata fan pampallugues…

1. La teva poesia és amorosa?

 La meva poesia està plena d’amor, però no tota és poesia amorosa com s’entén en el sentit clàssic. A més a més sovint utilitzo la relació amorosa com excusa per a descriure el que seria simplement relacions, intento transcendir el que s’entén per dependència.

2. Com t'inspires?

En l’observació i l’experiència. En el que m’expliquen.

Sovint la gent em pregunta si el que escrit ho he viscut, no sé que respondre, perquè diria que sí i diria que no. Si no ho he viscut jo ho ha viscut ella, o ell, i jo amb tots ells. Tots ho vivim tot.

“Dones d’heura” en concret, neix de l’observació i anàlisi dels quadres de M Rosa Vila, la meva amiga pintora, a qui si voleu conèixer té un blog molt interesant http://enfocant.blogspot.com/

3. Quines són les dones d'heura? Què significa?

Crec  que les heures són un bon símbol del que som les dones. Són fortes, resistents, capaces, s’arrapen al que coneixen i alhora es llencen al buit. Són capaces d’assolir reptes. És o no és una bona metàfora femenina? Les heures, que mirades de prop, com fa M Rosa Vila, la pintora que m’inspirà “Dones d’heura”, confegeixen un món tan especial que semblen còsmiques.

Fixeu-vos, les heures dialoguen amb les parets i les tanques, les heures envolten les cases, les heures són salvatges, perilloses, belles, sensuals. Fascinen. S’assemblen o no a les dones?

Sovint la literatura les ha pres com a símbol de quelcom que contreu, que no deixa marge, que lliga, però jo no ho he vist pas així, també es poden mirar com a símbol de llibertat, de superació, de tenacitat.

 M’agradaria citar un fragment del pròleg que em va escriure la poetessa i amiga Sònia Moll, a qui podeu conèixer en el seu blog http://lavidatevidapropia.blogspot.com/:

Perquè aquest poemari és un cant, des del primer poema fins a l’últim, a l’experiència femenina de viure en relació. Amants, amigues, mestres, pares, mares, germanes i germans: les dones d’heura s’atreveixen a viure plenament la complexitat de la trobada amb l’altre, amb l’altra. El camí de la relació parteix sempre d’una mateixa, del que és, i s’enfila, heura incansable, cap a l’encontre.

I especificar que l’amistat que m’uneix amb ella és un bon exemple del que entenc per “Dona d’heura”

4. Estàs satisfeta amb aquest poemari?

Evidentment que sí, per això el presento arreu. Però no sols estic satisfeta del que jo he escrit, estic satisfeta de tot el que s’ha desenvolupat arrel del poemari. Des del dia que em van otorgar el premi Jordi Pàmias, la Sònia Moll va escriure el pròleg fins avui que estic responent aquesta entrevista han passat tot d’experiències enriquidores i estimulant a les que estic molt agraïda.

5. T'agrada recitar en parella?

Aquesta pregunta té trampa, eh? Sovint recito amb la meva parella. Sí, m’agrada recitar en parella, perquè per a mi un poema és com un diàleg. Sóc de mena sociable, crec profundament que les coses fetes entre tots milloren. No confio gaire en les fets monopolitzats. Recitar entre dos, afavoreix la musicalitat i la intenció del poema. No tots els poemes ho permeten, clar.  També és una manera de teatralitat, de donar vida i intenció.

6. Què penses de versos.cat? 

Versos.cat és una bona iniciativa que ha anat millorant amb l’experiència.  M’agrada saber que hi ha una pàgina web on podré trobar-hi d’altres poetes i poetesses. És una pàgina web ben organitzada que no es queda sols en el món virtual. Cal felicitar-nos!

Els quadres més cercats a les galeries expressen amb poques pinzellades moltes sensacions que desprenen les platges paradisíaques, els poblets de pescadors i les illes de la Mediterrània.
Fins i tot, molts dels fons de pantalla dels mòbils que utilitzem són, simplement, un paisatge rocós de la Costa Brava, o bé unes noies en bikini al bell mig del Carib.

Per què deu ser? Com és que a tothom ens atrau tant el mar? Què fa que el busquem insistentment?

Qui no ha sentit mai aquesta sensació: la de sentir-se angoixat per un problema familiar, estressat per la feina o decebut per la parella i llavors, per fer passar el temps més lleugerament, han mirat fotos d'un àlbum antic?
Doncs, totes aquestes fotos medicinals tenen una cosa en comú: quatre pins, un quiosc de platja, un record de l'última paella en aquell bar, unes riallades a la llum de la lluna, un ball mentre el sol es pon enllà del port, aquell instant en una barra d'un bar observant el mar...
Tot plegat, moments de felicitat robats del passat.
Aquells moments corren com la moto que ens portava de punta a punta de l'illa, com els peixos de colors que no vam poder fotografiar o com l'estel que algun dia vam enlairar per primera vegada.
En un mot, són tan fugaços com l'aigua que flueix.

Aleshores, ja ens havien regalat alguns himnes, cosa que més tard repetirien amb el seu Wa Yeah, l'himne de tota una generació, que va fer embogir el Liceu de Barcelona fa un parell d'anys.
Ells són capaços de tot i més. S'han reinventat, han madurat, han experimentat i han evolucionat. Però l'essència és la mateixa: els mou l'amor a la música i les ganes de dir coses. Coses ben interessants.
Els mecanismes del Batiskafo entronquen directament amb "totes ses coses modernes" del seu darrer treball, en una clara voluntat d'inventariar grans invents, valgui la redundància.

El seu darrer CD, titulat Lamparetes, d'aquest mateix 2011, és potser menys explosiu però té peces ben singulars. Tal volta té menys marxa però té ànima, com tot allò que fan els Antònia Font.

La banda dels Debon, que han passat de la mar a l'espai per tornar a la terra, ara homenatja personatges, més ben dit persones de carn i ossos, tan humans com nosaltres, si bé han marcat el signe del darrer segle: Clint Eastwood, Abraham Lincoln...

Antònia Font, molts anys després de fer cançons tan estiuenques (dignes d'un anunci d'Estrella) com "En s'estiu", "Canta" o "Fa calor" i de cançons d'amor tan romàntiques com "Viure sense tu", "Vitamina sol" o "Tots els motors", ara parlen d'històries que podrien ser guions cinematogràfics, amb pols, pedres, canons i deserts que es tenyeixen d'un color groc que crema.

Ells són més que un grup de música. Són una manera de viure. Són la poesia feta música, ja sigui amb un pop tan encomanadís com el de "Alegria", amb un rock simfònic com el que trobem a "Batiscafo Katiuscas", amb un rap com el "S'astronauta rimador", amb un vals, un reaggea ("vos estim a tots igual) o amb cançons discotequeres com l'actual "Calgary 88", que és, alhora, una història d'amor, una crònica esportiva i un homenatge a Modern Talking.

Perquè són ells els capdavanters d'aquest pop català que parla modern, que parla des del cor i que et fa moure el cos.

Però la cendra es torna foc quan recordo que tu vas voler matar això nostre a cops de ràbia dolça i endimoniada a la vegada... a cops de presons involuntàries que vas crear per fer-me tot el mal que pateixo encara.Em sentia tan poca cosa amor meu!! Vas trepitjar tots els camins de la llum vestida de fada enamorada i vas convertir-me d'un dia per l'altre en una princesa trencada en quatre o més trossos.Em sentia tan enganyat de tu!! Fins i tot vaig pensar que volies fer un camí llarg i ample amb una altra forma de poema sense escriure'm abans de morir.Estava destrossat, era una princesa trencada fins a les últimes conseqüències, amb tot i per tot el què significava el viure de mi mateix.Almenys sabia tan sols una cosa : que moriria amb la paraula plena de dignitat, llibertat i maduresa... que el poema em seria etern tal i com ho ha estat sempre.

De vegades hi ha històries que et deixen l'ànima freda. No impassible o indiferent, sinó freda, glaçada, paralitzada, cosida a punyalades de gebre. És un terror que talla el flux de la sang a les venes i t'atura el cor gairebé literalment, i és impossible recórrer a la raó perquè és de la raó mateixa que neix la barbàrie. L'impacte és com el de la caiguda, els ossos petant a l'asfalt, l'aire segat als pulmons, la fragilitat de sobte a la intempèrie. Mil·lèsimes de segon de pànic que se t'aferren al cos i el deixen trontollant durant dies, o setmanes o mesos o anys, com quan colpejàvem amb força la barana de ferro de l'escola i ens quedàvem hipnotitzades mirant com les vibracions s'escapaven de la barana mateixa i es perdien en l'infinit, eternes. Feia mal aquell soroll insistent, i fascinava. Hi ha històries que se't queden enganxades a la pell com la marca d'una esquitxada absurda amb aigua bullent, com la cançó d'infantesa que aconsegueix arrencar l'àvia del seu mutisme, com una bufetada injusta. Per bé o per mal, han vingut per quedar-se, per habitar-te la ment i el cos fins l'últim dia que conservis la memòria.

Un temps gastat no és, no és
una ànsia fonda de ser a demà,
ni de veure’l tan sols, ignot,
sinuós vel per destapar amb un cop de vent.

No és un temps que enyori,
escolat entre els dits de les mans
—almosta de sorra làbil
perduda en la nit dels temps.

Intens com una mirada penetrant,
freda i voluble
          com l’onada fogosa que a la roca peta
                       i sense pors l’esquitxa
és, el temps present
de la mirada que mira
l’innocu somriure teu i el cant de la flor.

1. Què significa "Ombres xineses"?

En el fons el titol complet del llibre havia de ser “ombres xineses sobre el Tibet” però per raons editorials-comercials es va canviar. I en definitiva les ombres xineses són un joc i un engany, i una amenaça real i malaurada que està sobre el poble del Tibet.

2. Quin tipus de poesia hi podem trobar?

Hi podem trobar una bona part d´un treball que vaig fer a partir dels poemes de Salvat-Papasseit, i després algunes de les meves temptatives d´escriure amb les formes orientals de l´haikú i els tankas.Seguiré però per aquests camins, em sembla molt interessant.
Trobareu una barreja de poesia intimista, amorosa i personal i de les experiències i alguna de combativa,pels drets humans i per la cultura.

3. Et sents satisfet del Poètic ViJazz? Quin és el seu objectiu?

Em sento bastant satisfet del Poètic Vijazz i per a properes temporades anirem maridant altres arts i ens obrirem encara més a altres poetes. L´objectiu, quan el vaig pensar, era exactament això: aprofitant el Vijazz que ja és maridatge dels vins i el jazz, donar-hi la nostra versió en clau de poesia, però imbricada en el territori, en els seus fruits, el seu gaudi i una música que per a mi és basica.
L´objectiu és i serà aprofitar la plataforma del VIJAZZ amb més de 45000 visitants per a explicar com han vist i veuen els poetes les dues potes d´aquest tamboret:vi-jazz

4. Hi ha més quantitat de poetes que fa uns anys? I qualitat?

Sembla que hi hagi una certa explosió de la poesia, espero que no sigui ocntraproduent tanta activitat: les modes a part de passatgeres a vegades només ajuden a cremar algunes idees interessants.Si ja ho teníem complicat per la munió de concursos, ara els directes ens omplen més dies i nits: només espero que això ens doni temps per a meditar i escriure i no fem una poesia,també,de consum ràpid...Amb això em penso quie responc a la segona pregunta.

5. Poden les noves tecnologies afavorir la poesia? Com? Què penses de versos.cat?
 
Les noves tecnologies ens donen un aparador més, però en tot, en l´interessant i el pervers, en el creatiu i en el...delictiu. De totes maneres, millor excés de llibertat que no pas de censures o de problemes per a publicar.Jo faig servir la xarxa per altres coses i tot i trobar-te de tot és força interessant, tens el llibre obert al món, com a mínim al món en català.
De versos.cat penso que esta fent una feina molt interessant i que és molt dura, per tant felicito als qui ho esteu tirant endavant i amunt de forma tan magnífica.La poesia i els poetes necessitem més foros i més blocs que no pas capelles on tancar-nos o atrinxerar-nos, la solitud, com dic en un poema meu, és necessària però també ennuega i sobretot els excessius miralls als qui preguntem contínuament...

No saps com es fa,
això d'ofegar les ganes d'arrencar a córrer
i haver-te d'aturar en cada cruïlla
i trobar-te a sota de la pell
alguna cosa que s'assembli a la calma
de què parlen els savis.

A les sales de vetlla dels tanatoris
hi fa el mateix fred que en algunes oficines.

Vaig llegir El manuscrit de Virgili fa una colla d’anys i em va sorprendre molt positivament, però li vaig anar perdent la petja que només es desvetllava de tant en tant amb el diari on escrivia, i del qual mai no n’he estat massa lector. Per tant, m’apunto Cera i Octubre per mantenir viu a través de la lectura el seu treball escrit que, malgrat el seu volum escàs (dues novel·les i dos dietaris més, a banda dels esmentats), demostra un amor per l’ofici i una dedicació curosa al tractament de la llengua, buscant la dificultat de la senzillesa. Com a homenatge, recupero una crítica que vaig escriure l’any 2004 sobre El manuscrit de Virgili, i que vaig publicar a la meva pàgina web Nocturnal, de fa anys desapareguda, la “mare” del llunÀtic.

El poeta llatí Virgili, protegit de Mecenes (qui donà nom a tal condició), va morir sense haver pogut culminar la seva obra cabdal, Eneida. Suposo que l’escriptor Miquel Pairolí ha tingut en compte aquesta gran figura de la literatura universal a l’hora de batejar i retratar Reinald Virgili, un jove i idealista novel·lista d’avantguarda que l’any 1929, després de publicar el seu primer llibre amb gran èxit de crítica que no pas de ventes, rep una oferta singular: Berta Canonici, una extravagant dona de negocis, li proposa que només escrigui per a ella a canvi de convertir-se en la seva mecenes, procuradora i única lectora.

A partir d’aquí, Pairolí teixeix la seducció literària amb una prosa encesa, voluptuosa i irònica, arrossegant-nos cap al viatge personal que Virgili viu en la seva peculiar travessera creativa que dura set anys. La seva vida dóna uns tombs que, automàticament, s'aniran veient reflectits en les obres que continua escrivint. Tot per oferir-nos una reflexió sobre l’acte d’escriure, sobre la condició d’autor i sobre les contradiccions que assolen l’ésser que viu dividit entre les seves misèries quotidianes i les excelses alegries que li proporciona l’acte creatiu.

El festival ViJazz i, en concret, el recital Poètic ViJazz, organitzat pel poeta Albert Carrasco i companyia, són la prova més clara que, tot i que el món va ben de pressa, sempre tornem als orígens, a l'època de les improvisacions musicals compartides.
Les notes que sobresurten d'una guitarra i els gemecs d'un saxo s'obren pas enmig de la nit, mentre la mà del contrabaix i els dits del pianista van alhora.
Ells són els mestres de la nit, ells inspiren, ells regnen en la foscor, malgrat que siguin negres; tal volta perquè la lluna els il·lumina talment un got ple de vi del Penedès.
Ells van elegants, els negres vestits de blanc i els blancs vestits de negre, amb corbata o sense, tant se val, perquè el toc de distinció no és un peça de roba, sinó una peça de música robada de la banda sonora d'un film dels seixanta.

Aleshores, la veus arribar, amb el seu vestit vermell com una posta de sol rere les vinyes que han originitat aquest líquid tan afruitat.
Sí, és cert, podia haver dit que el seu vestit era vermell com el vi d'aquesta copa.
Com les maduixes, com la síndria, com la magrana, com tots els fruits saborosos que un dia Josep Carner va posar per escrit.

Les cadires són de fusta, com toca. L'ambient és de festa, com cal. Alguna cigarreta propera ens envia una mica de fum que ens fa pensar, de nou, en una pel·lícula en blanc i negre, d'aquelles de la pluja, del jazz al tocadiscos i del bàrman preparant combinats per a la parella acabada d'arribar.

A la vida real, no hi ha bàrman, no hi ha tocadiscos ni tampoc pluja. Però, si us plau, que no falti la poesia.

Cal, per tant, fomentar la poesia, i això és el que fan tots aquells que organitzen recitals, vetllades i festivals de poesia, des dels del Matarranya o de Cornudella de Montsant fins al de la Muga (Mugada i Muga Caula), passant per les Nits Poètiques, els Exquisits de Ripoll, els Bouetes o els que organitza el CCCB. Per sort, cada cop són més les entitats que difonen la poesia, com ara el Racó Poètic de Teià o els Amics de la Poesia.

Enguany, un nou festival omplirà algunes de les nostres places i sales. Es tracta del festival Poemestiu (Festival de Poesia de l'Empordà), un festival que tindrà lloc de finals de juliol al 9 d'agost a Navata, Castelló d'Empúries, Darnius i Palamós. Hi participaran 18 poetes, molts dels quals són locals: Quim Ponsa de Navata, Teresa Bosch de Castelló, Sònia Serrabao i Raimon Gil Sora de Palamós i Pau Llosa i Cufí, Jest i Montserrat Oriol de Darnius.

I molts altres que són de Figueres, d'Agullana i de Boadella d'Empordà. Bufen nous vents. La tramuntana s'endú les presses d'aquest món tan buit. La ventada ens acosta els sentiments i les sensacions fetes paraula.

Les paraules són l'únic protagonista de la festa. Benvinguts a la poesia, deixeu-vos endur pels mots.

Però encara hi ha taquilles, encara hi ha entrades que t'estripen, seients que cal cercar, encara hi ha aquella foscor on pots intimar, on es creuen les mirades furtives.
Una cosa, si us plau, que s'apaguin els mòbils i que hi hagi respecte.
O com diu en Biel Barnils:"Prohibiria el soroll de crispetes, coca-coles i altres aliments. Tampoc deixaria entrar a ningú un cop hagués començat. Seria una mena de Filmoteca de Barcelona, vaja, tot en VOSC. Sí, deixaria que les parelles es fotessin mà durant la projecció!"

Benvinguts al "paradiso".

Com vols que ho faci,
si és ella qui, des de fa temps,
em té agafada pel coll
i prova d’escanyar-me?

José Luís Guerín ho demostra interrelacionant persones, ciutats i idiomes; conflictes i rialles; mirades i gestos; luxe i desolació. I ho fa amb uns mitjans assequibles, interpelant directament a les nostres possibilitats creatives, retant-nos al diàleg artístic i vital, oferint-nos la riquesa dels carrers, el bullici ingovernable de les ciutats i les persones que les habiten, generant debats grandiloqüents en la subtilesa de les imatges precises. Algú li ha retret aquesta fixació per la misèria, per l’excentricitat que defuig la norma, per la mitificació dels derrotats amb les seves esperances redemptores… i potser cal cercar aquí el darrer joc de contrastos: el món que se’ns ofereix i el món que se’ns amaga; el món viscut pel burgès i el món que descobreix el convidat i que l’obliga a posicionar-se tot eixamplant mires, renovant discursos i sobretot arriscant-se com només ho exigeix el moment actual.

Les dones a què al·ludeix el títol de llibre són imaginàries i no pas imaginades. La imaginació seria literatura en el cas que l’autor volgués descriure les protagonistes del poemari. Són imaginàries perquè són agents actius que configuren una personalitat, una potència humana, que creen un sentit vital, que imaginen i d’aquesta manera adquireixen una presència real dins la pell de tantes i tantes dones generadores de la seva essència. I els homes intuïm, pressentim i compartim alguna part del que són. L’autor ha sabut transformar i enriquir motius poètics de llarga tradició -i alhora actituds femenines- en retrats humans de dones que expliquen la seva vida per mitjà del gest i de la paraula. El poeta s’hi sent interpel·lat i alhora fascinat. Com amb una ciutat. Hi trobarem totes les figures d’un joc d’escacs, com escriu Altarriba al pròleg: Totes dins el seu context, amb les seves limitacions, amb la seva reialesa, es mouen pels versos del poema aportant coneixement de la pròpia idiosincràcia. Hi ha Tamara, Zora, Dorotea i tantes i tantes dones que han sabut de l’amor. Cadascuna és un enigma que es deixa veure i no capir del tot. Remarquem, per exemple, el poema Tamara, per tot allò que descobreix: Mai sabrem com ets realment. / Les mirades recorren el teu cos / (...) Els símbols s’esvaeixen, els marges / es confonen, tothom té la seguretat / de posseir una veritat que menteix. Amb aquest estil concís i alhora conclusiu, el poeta sap mantenir a la nostra ment la bellesa de l’enigma i l’estimació per allò que a penes es mostra.

Sona el tabal. Saltem de bracet talment com clics amb cavallets de cartró, el bé i el mal flegela les nostres ànimes, àngels i dimonis s’entrecreuen esperant l’espetec final. Es fa un silenci sepulcral, només Sant Pere pot aconseguir-lo, l’àliga avança noble i senyorial i, finalment, volta i és admirada. Juganeres, bellugadisses, picants, amb sorpreses amagades, les guites s’esmunyen i el batibull de gent corre al seu darrere per tocar l’estel. Ufanosos gegants, orgullosos de sortir tan sols quatre dies l’any, fan més xica la Plaça, amics de nans balladors al ritme de la contradansa. Corredisses, mocadors al cap, barrets rojos plens de frisança. Talment com homes de bosc surten a la Plaça, guiats duran al moment àlgid de la nit: La ciutat s’omple de pòlvora, foc i fum. la Plaça, taronja i vermella, arriba a l’orgasme final. I és que per Corpus, Berga pren una màgia ancestral, on la barreja, senzilla i embriagant com l’anís i el moscatell, s’endinsa gola avall i, al darrer tirabol, li salta una llàgrima avall. Caldrà esperar un any per repetir el somni, el somni de Patum.

És aleshores
quan més sagnen les busques del rellotge.
 
Sempre és el temps
un cercle fet de cercles,
com quan llançaves pedres
a la bassa de l’hort.

Sempre és el temps
un cercle fet de cercles
que s’ofega mentre va ofegant-te
i et recorda que la vida no perdona
que no la mires als ulls quan ella et mira.

Jardins florits de filles,
cels emboirats per dubtes,
ventijols de brises conjugals…

La insipidesa trista de la senectut
ha aparegut al nostre costat,
i neguits íntims han viatjat urgents
pel cable telefònic cercant l’alenada,
sempre càlida, de la complicitat.

Dos pilars, amatents, ens suporten,
mentre la voluntat de compartir
arrugues  ens mancomuna.

I somniem en paradisos amarats
d’aquella serenor intel·ligent,
que insufla el pas del temps
damunt la nostra assaonada pell.

Mai no és grat el regrés
quan no hi ha qui t’oferisca
tota la set i l’aigua.

Som una existència que s'allunya del capitalisme salvatge que segrestava la nostra forma de pensar i actuar. Hem de deixat de pensar amb les sumes de la massa per passar als efectes multiplicadors del subjectivisme d'una crítica unitària radical. Hem partit de la nostra vida quotidiana. Estem despertant d'un llarg malson carregat de somnífers. Estem retrobant-nos i no hi estem acostumades. Ens hem de reconèixer i parlar. Ens hem d'estimar per poder debatre l'acord imprescindible. Cal desactivar les velles pràctiques inservibles. Les dinàmiques feixugues que ens van conduir a la desmobilització asfixiant que semblava perpètua com una cadena. Cal deslligar-se de l'opressió de l'estat, fins i tot present en les idees que parlen de la seva reformulació més extrema i efectiva. Hem viscut en la presó d'un món en ruïnes i ara no ens posarem a netejar la cel·la de la subordinació mesella. Això és un inici real. Això és la contraposició de l'evidència.

Ens hem reapropiat de la vida i aquí no hi ha experts ni especialistes. Per nosaltres tot és nou. Cal abandonar les lliçons magistrals, les línies marcades, les anàlisis estratègiques... som punts suspensius. Som contradiccions que frisen per deixar de ser-ho. Som el convenciment de la il·lusió que retorna. I ens ho hem de creure perquè tothom s'ho creu. Malgrat no hi hagi cap afirmació definitiva. La plaça és el símbol que s'estén per tots els barris. Defugim de l'egoisme de la propietat. Però la gent que arriba ja no marxa. Han tornat a sentir el pessigolleix del desig. La força d'haver recuperat la força. Tenim la claretat de l'horitzó que es beslluma. Per això, ahir, les places van tornar a ser una festa i avui tothom té la boca pastosa d'allò antic que només conspira per manipular des del pacte dels buròcrates i els gestors dels desencant.

Ja no només som una espurna.

Ens estem reapropiant de la nostra vida i
aviat caldrà reapropiar-se del nostre entorn immediat.

En voldria destacar alguns poemes:

VITA NOVA

Crèixer amerada
com l'arròs sota l'aigua
i respirar llum

HUMUS

El jardí dels morts
té arbres de fulles perennes,
un verd infinit.

PARAULES DE BRECHT

De tots els objectes
els que més t'estimes
són els vells:
t'agrada la roba
farcida de temps i de desig;
t'agraden els llibres
amb les lletres toves
i la meva boca,
que ja sap com besar-te.

Begonya Pozo (València, 1974) és doctora en Filologia per la Universitat de València. Des de 1998 exerceix com a professora universitària. És fundadora del premi de poesia César Simón -nascut el 2001-, així com de l'Aula de Poesia de la Universitat de València -creada l’any 2002 i que actualment dirigeix. També ha estat responsable de l'Aula de Poesia en valencià de la Universitat Politècnica de València entre 2004 i 2009.Pel que fa a la seua obra literària en castellà ha publicat El muro de la noche (Germinal, València, 2000) i Tiempo de sal (Edicions 96, Carcaixent, 2004). Abans de la publicació de Poemes a la intempèrie (3i4, València, 2011), els seus poemes en valencià havien estat seleccionats a revistes, antologies i llibres col·lectius. Diversos poemes s’han traduït al castellà, anglès, portuguès, alemany i eslovè.

La Leo recorda totes les cares que han tret el cap a la botiga, té una memòria que molts estudiants universitaris envejarien. Hi ha vist passar tots els músics de la Nova Cançó Catalana, excepte en Serrat, malgrat que continua amb l’esperança que s’hi deixi caure, i també cantants de renom a nivell mundial. I, si hi ho hagués sabut, no s’hagués deixat perdre la visita d’en Di Caprio per la casa; no és pas el seu tipus, explica, massa jovenet per a ella, però sempre agrada alegrar la vista !!! No només s'anima amb la visita del protagonista de Titanic, la Leo està encantada de rebre i piropejar els joves atractius que passen per casa seva i no se li escapa demanar dos petons de comiat (cal aprofitar-ho !!!).  El seu pare és cubà i aquest estiu va anar anar a Cuba, on va conèixer persones entranyables que li van acabar fent un cafè deliciós, ben carregat, com a ella li agrada. Tres cafès al dia i un son ben profund, assegura.  D’aquell viatge, se n’hagués endut de bon grat a dos negres. Per què dos ??? , perquè quan un s’acabi, tindrà l’altrem !!! (res més evident ???). Al seu cor, a part de la música, hi té el Barça: l’ha vist néixer i créixer. És més, el seu tiet va jugar-hi, té fotografies i postals històriques de l’equip i se l’estima amb bogeria, malgrat en algunes victòries a Canaletes els vidres de la botiga han patit desperfectes. I és que la Leo estima de manera incondicional. La seva Nena, una petita gosseta mimosa i modosa, l’acompanya nit i dia, la duu a passejar cada matí i comparteix pis amb ella i el seu gat. Abans la casa es feia petita; ara, ja vídua, a voltes es fa gran. Però ella segueix viva. I reparteix vida a tothom qui la coneix.

Ella n’estava enamorada, i per ell només era un joc. Un joc absurd on la primera regla era: perd qui s’enamora. Però ella no sabia aquesta regla, i feia molt de temps que havia perdut sense saber-ho.

Aquell noiet moreno d’ulls clars, tenia una xicota que l’esperava a casa els caps de setmana. Ella ho sabia, i el seu cap ho assimilava però, i el seu cor? No. El seu cor volia continuar estar enganyat vivint de petites mentides, de petites mirades i de les paraules que ell li regalava. ‘’ M’ha agradat veure’t’’, ‘’Estic molt bé amb tu’’.

Ell sabia jugar perfectament, ella no.

I mentre a ella se li queia la baba, ell es dedicava a fer-li petons. Petons dolços que tenien gust a somni. I és que en els somnis era l’únic lloc on ella se’l podia imaginar, el podia besar, el podia sentir, sense tenir por a perdre’l. Quan mai el tindria perquè tot era un joc. Un joc on perd el que s’enamora, i ella feia molt de temps que havia perdut.

Però si ens mantenim desperts
i fem servir el zoom,
si (sobretot) seguim agafant-nos fort de la mà
mentre avancem,
veurem que a sota d’una pedra grisa
una tija verda treu el cap.

El sol encara escalfa.
Concentrem-nos en la tija.

L’ombra em persegueix,
sense somriure, sense plorar,
sense deixar-se veure prou.

L’ombra em persegueix
camaleònica, com una plastilina
que s’estira i s’arronsa
sense desenganxar-se dels peus.

Darrera, 
l’abisme
d’uns esglaons
perduts en el no rés.

Sota la terra erma,
remuguen històries
les arrels somortes.

Darrera la porta
l’esperit vençut,
no  troba recer
en el mirall d’un camp
emboirat i buit.

En l’ampit de la porta,
colpeja
el seu desencís.

Beso paraules i es desdibuixen
en el full rònec del meu quadern.
Guardo  silencis en cada vers,
perdo en l'oblit el meu sospir.

He quedat sol en la meva estança,
un llit feréstec i un cos cansat.
On són els dies de la frisança?
On és el gaudi d'hores d'amor?

Premo al meu pit el teu poema,
trèmules mans li fan tebior.
Si en cloure els ulls, ja no desperto,
no me'l prengueu , no.

em detures el pensament, les ànsies
arrelades de millora,
núvols de pols futura,
i el secret confesses, amic, que d’hora,

massa d’hora, he atès l’himne de meta:
els dits rosats i la tendra
veu sento de filla i mare.
Moriré convertit en més que cendra.

El parpelleig dels seus ulls.
El brogit dels seus pensaments.
L’ofec de les seves llàgrimes.
El seu crit mut.

Silenci...

Escolteu
en la remor dels seus llavis,
el seu darrer poema.

Silenci...

És mort.

temorenca dius un primer somic
que a pare i mare els sona com campana.
Oh miracle diví, d’un déu que és ric
en el do que a l’home la vida aplana!

Petits somics seran plors i rialles
un dia a venir, i aquestes manetes,
juganeres, petites estenalles,
modelaran belles formes, esqüetes

de donar mal. I els ulls que ombra i besllum
palpen només darrere una cortina
no vegin mai ni mentida ni fum
sinó tan sols rialla i pluja fina.

Tens al teu si les oliveres velles
d’anys carregades i records gravíssims
d’íntims secrets de cada poble plàcid
entre boscatges.

Tens al teu si les oliveres velles
preses d’arrugues al seu tronc salvatge,
fermes, gresol de les petites verdes
fulles blavisses.

Dónes la vida a cada vinya fèrtil
sobre un turó o en els pacífics marges
sobris de sol i de rosada muda,
aigua primera.

Dónes la vida a cada vinya fèrtil,
mare rogenca de tardor sedosa:
és el seu fruit d’inebastable estima,
vi per als homes.

Terra creada ben arran del pèlag
sobre la llenca més feraç i rica,
ets nodridora dels olius i riques
vinyes rogenques.

Al meu país, quan fa vent,
tremolen i espeteguen les finestres,
repiquen i es parteixen les persianes.

Al meu país quan fa vent,
canvien i embogeixen les persones,
les orenetes i gavines volen tortes.

Al meu país, quan fa vent,
se'ls aixequen a les noies les faldilles,
els ventila l'entrecuix mentre caminen.

Al meu país, quan fa vent
el foc esdevé un ser salvatge
destruint brutalment el bell paisatge.

Al meu país, quan fa vent,
sempre surt algú a la plaça amb la vareta
a dirigir la simfonia de ventada.

Al meu país, quan fa vent,
els amants fan l’amor a les palpentes,
mentre dansen i tremolen les espelmes.

Al meu país, quan fa vent,
se m’apareixen a mi tots els fantasmes,
saltant a tentines les teulades.

Al meu país, quan fa vent...

-o obertes les comportes de la

 conversa si volem dir-ho així-

s'hi veuran els papers d'estrassa

amb les mitges veritats i mitges

mentides aparellades de fet.

Ai! S'hi veuran tantes altres coses !

També els nombrosos besos perduts

i els meus versots que tant em costa

que acabin per pronunciar-se.

Un cop començada la conversa,

brolla la substància lletosa

de totes les ametlles amargues,

la solitud que entenem vital

tenir de quan en quan , i que un cop

 aconseguida ens angunieja.

Desclosa la capsa, hi trobarem

-m'entens, oi? o sigui dins la conversa-,

els préssecs dels mitjons i els colzes

com tots els sets de la roba del cor,

cosits una i altra vegada:

En acabat, gaudirem de tot

- si és que de tot hem pogut parlar -

i podrem acaronar-nos de nou

- si és que encara en som capaços -

amb una força que per més vella

és més duradora i estranya.

Estic enamorada d’una persona
Que regala els seus somnis a una altra.

Estic enamorada d’una persona
Que vull que estigui al meu costat i no ho està.

Estic enamorada d’una persona
De la qual només voldria agafar-li la mà.

Estic enamorada d’una persona
De la qual em moro de ganes de notar el gust dels seus llavis

Estic enamorada d’una persona
Que no sap existència d’aquest amor.

Estic enamorada d’una persona
Però ho estic d’amagat

I és que sé que els seus petons no seran meus
I és que sé que les seves mans no tocaran les meves.

Necessito enredar-me entre els seus cabells
Necessito desenamorar-me d’ ell.

La pell s’ha organitzat dunes:

relligo dies d’arena,

on pinto el teu nom per fer-te mot.

Sóc el teu traç.

Tatuatge líquid sota les parpelles.

Dies d’algues
i sorra i petxines buides,

havien embrutit el terra.

Alba, doble aniversari,

aquest desembre esplèndid,

sóc tan feliç de tenir-te

d’agafar-te la mà

i que, com sempre,

des dels silencis

que ens uneixen,

em reconeguis, amiga.

nua

-he oblidat el neoprè-.

Apnea apassionada de corall,

em capbusso per escriure’t amor

en un bes de sorra i sal.

Àmfores curulles de mots soterrats.

Òxid en els verbs que recupero.

Deixo la besada a la cruïlla

del silenci i la follia.

"Ara que és època de per quès, ens podriem preguntar com és que les vetllades poètiques tenen tant d'èxit de públic, en uns temps on poca gent consumeix poesia.
Potser la gent n'està una mica farta de llums i colors i torna una mica a valorar la intimitat com a forma d'expressió, no estaria malament, o tal vegada la gent prefereix escoltar que llegir poesia, pel que sigui, però els qui organitzem de manera freqüent actes d'aquest tipus, ens hem adonat que quasi mai ens quedem sols.
El passat divendres  (13 de maig) al poble empordanés de Navata, vàrem tornar a obrar, un any més, el miracle d'omplir una sala, la del poble, amb més d'un centenar de persones, a la mateixa hora que a la caixa estúpida feien el Sálvame de luxe...
Vàrem participar a la vetllada cinc poetes del nostre grup, en Quim Martínez, en Raimon Gil, la Teresa Bosch, la Carme Pagès i jo mateix.
Vàrem aprofitar també per fer una mica de propaganda del grup, i us puc asegurar que haurem pujat l'audiència, ja que varen ser força les persones que, una vegada acabat l'acte, es van adreçar a mi demanant-ne informació.
A mi em diuen que sóc una mica eixelabrat amb aquestes coses, i que acostumo a fer volar massa coloms (que a vegades se t'acaben cagant a sobre), però crec que hauríem de fer un pas endavant i programar més recitals, a diversos llocs, i fer-ne força propaganda perquè, entre altres coses, el públic hi és, i segur que ens ho agraeix, perquè només cal passejar-se una mica pels versos i adonar-se que la qualitat és excel·lent".

naveguen caminen passen

toquen escapen tornen

van amb veles al vent

i peus de plom,

alguns sense saber a on;

transiten i van

i vénen pensant

o sense res al cap

o qui sap què

pels carrers de la ciutat

que ja vol

ja

la primavera:

No més hivern

no més nits fredes

no més tardes fetes vespre :

aus i ocells, sí.

No estic trista, no,

tampoc no ho sóc

però fins i tot els esperits vivents

s’adormen amb tanta nit i manta

amb tanta pausa inexacta

i tanta incertesa que no crido

i tanta casa per construir

i tanta teulada glaçada.

Vindran temps millors,

sí,

han de venir,

els altres dies pròxims a la volta de cada cantonada:

els veig, els sento, els persegueixo, m’escridassen:

-Ei, tu, desperta!, que la vida son dos días...

I jo hi vaig, així, sense saber ben bé on em porten,

amb el cor davant i el passat endarrere,

i mica en mica s’omple la pica

i vinga, va, que tot arriba!

Tantes nits d’hivern

per arribar a la conclusió

que no som nosaltres

qui escollim

(i si ho fem, poc)?

Però no passa res, no (sospir:)

ja està aquí la primavera! (sospir més llarg):

m’ho diu l’aire,

el somriure d’un nou sol

quan s’aixeca el matí,

els tons groguencs de les façanes

a mitja tarda.

Ja està aquí, em dic.

Ja està aquí la primavera

a la volta de la cantonada,

a l’altra banda del carrer

on passen els veïns,

rere els gats

que han saltat de la teulada

però que encara tenen

moltes vides per decidir

com voldran viure la propera primavera,

sigui com sigui el que dicti el destí.

"El tren sortia a les nou i havia de marxar corrents si volia arribar d'hora. El meu fill, que ara estava a l'atur, m'esperava a València per acompanyar el meu nét a l'hospital, per a una operació molt delicada. Vaig llevar-me ben d'hora per anar sobrat de temps. Em vaig vestir, vaig fer les maletes i, un cop al carrer, vaig ensopegar amb una tifa que hi ha just davant de les pintades del costat de casa; un cop seminetejada la sola, em vaig disposar a baixar les escales del metro, perquè encara no hi ha rampa a l'estació de Maragall de la línia groga. Primer, em vaig trobar uns punks punxant-se als esglaons de dalt de tot i vaig decidir caminar fins a l'entrada de la línia blava, així encara podria passar pel caixer i, a més, baixaria amb l'ascensor fins al vestíbul del metro.

En passar pel banc, em vaig trobar uns borratxos dormint a dins, tancats amb pestell, que no em van deixar treure diners. Cap problema: tenia deu euros per poder comprar una targeta d'autobús. De nou al carrer, una prostituta se'm va acostar i em va dir "hola, guapo", i no precisament en català. Al cap d'uns minuts, vaig arribar a la desitjada boca (aquesta sí) del metro. L'ascensor no funcionava i la rampa l'estaven reparant, per tant vaig haver de baixar per les escales, just en el mateix moment que un home totalment nu les pujava. Quan ja era a baix, vaig comprovar que la màquina no acceptava el meu bitllet (seminou) de 10 euros. Com que la taquilla era tancada, no vaig poder demanar canvi i vaig haver d'anar a un bar a demanar unes monedes...

L'únic que vaig trobar obert era d'uns xinesos que no m'entenien en cap de les 7 llengües que jo parlo, així doncs vaig haver de buscar-ne un altre. Pel camí, gairebé m'atropella un ciclista amb americana de pana que es va saltar el semàfor en vermell. Encara afectat per l'esglai, em vaig girar i vaig sentir de ben a prop el fum d'un autobús que s'aturava a la seva parada, tan buit com el ventre del conductor, un home d'una seixantena d'anys que va haver de fer esforços per no xocar amb un skater que anava pel mig de la via, tot ensenyant els calçotets i amb una gorra de color lila mig girada.

Com que ja eren les 8, vaig decidir agafar un taxi. Vaig esperar 10 minuts fins que va aparèixer el primer, que em va dir que no acceptava targeta; el segon sí que n'acceptava, tot i que escoltava música xumba-xumba a tot drap i que duia un tatuatge que li ocupava tota l'esquena i part dels braços. A banda de l'estanquera i l'escut del Madrid, el taxi per fora estava tunejat i per dins duia uns llums que m'encegaven; el taxista, que fumava i no entenia el català, em va portar a l'estació de Sants passant per l'Eixample, les Corts, Sarrià i Esplugues.

En arribar a l'estació, vaig percebre tota una gamma d'olor: olor intensa de porro, pudor de fum i de suor i fortor provinent dels contenidors més propers, amb tanta merda a dins com a fora. Al vestíbul, vaig veure el mateix que a l'autobús del dia anterior: joves estirats als bancs i gent gran esperant dreta, al costat d'unes noies amb un mocador al cap. Mentrestant, algunes màfies russes i llatines s'acostaven als turistes, amb la voluntat de guanyar-se la vida. Alguns homes de negocis estaven asseguts llegint diaris, just al costat de joves que xatejaven amb l'ordinador portàtil i de dones que es repentinaven i connectaven l'ipod.

Després de sortir del lavabo, que estava força brut, vaig anar a demanar un tallat i un croissant, total 5 €. Volia preguntar quelcom a una de les dues treballadores que passaven per allà, però no em van poder atendre perquè una estava jugant amb el mòbil i l'altra portava un mp3 a les orelles, just al costat d'un parell de piercings. Vaig continuar esmorzant mentre escoltava per megafonia les incidències dels trens.

Quan em vaig girar, em vaig adonar que la meva maleta havia desaparegut".

On rau la bellesa
d’una ànima cisellada?
En la llum que exhala.

Els autors d'aquesta revista, que sembla un llibre pel format i per molts motius, són els poetes Raimon Gil Sora, Sònia Serrabao i Valéria Araujo, tots tres creadors amb moltes ganes de fer arribar a la gent la seva veu i la veu de poetes com Berimba de Jesús i Caco Pontes. 

Varal de poemas va ser presentat el dia 6 de maig a la biblioteca de Palamós i el 14 de juny es presentarà a la biblioteca de Calonge. Segons la poetessa empordanesa Carme Pagès (i en paraules seves), la presentació de la revista a Palamós va anar així:

"La sala era plena d’un públic molt atent a les ben argumentades explicacions de Valèria, qui, amb la seva superfemenina veu,  ens apropava als poemes maloqueiristes. Uns poemes que fruiten a partir del moviment nascut el 2002 a Sao Paulo,  de la comunió sorgida entre els poetes que regalaven els seus versos als vianants, enmig del caos metropolità d’una ciutat amb 19 milions d’habitants. Tot i que les paraules de Valèria ens feien sentir la bullícia dels carrers saopaulians i els sentiments dels seus poetes, la càlida veu del Raimon ens servia versos en català i la decidida cadència de la Sònia, ens els feia escoltar en llengua castellana. Però la cosa no acabava aquí;  les sàvies mans del cubà Carlitos Lage van fer fluir dolços acords de la seva acreditada guitarra, complementats per la sensual veu de la Sònia que van agombolar els presents al ritme suau de la música brasilera. Una música que penetrava en nosaltres amb la mateixa cadència que els versos escollits. Un esplèndid començament que augura continuïtat!"

Sobretot, molta continüitat. Perquè la mescla i la traducció de cultures és el futur. Perquè aquest futur comença ara. I perquè la poesia tot just comença.

Per una banda, en Mourinho ("per què PERDO"?) crec que ha de demanar PERDÓ i ser conscient que, gràcies a en PEDRO, a D. ALVES, a VALDÉS i a altres jugadors -i no pas als àrbitres- ha estat eliminat de les SEMIS, amb dos gols de MESSI (OLÉ LEO) i una sola expulsió, quan n'hi hauria d'haver hagut moltes més. Hem patit molt, però ells han patit més: en paraules de Caravalho, "si et GIRES et trobes en SERGI Busquets..."

Per l'altra banda, l'entrenador CATALÀ sempre vol jugar A L'ATAC i confia en el bon joc, el toc de la pilota i l'esforç per superar les adversitats. Ara, continuant amb el nostre treball i la il·lusió d'aquest equip, cal centrar-se de NOU en la lliga bbva, ja que ni la final de Wembley ni els atacs de l'ONU ens han de distreure del nostre objectiu: una victòria fàcil + 1 POINT, encara que sigui amb PINTO de PORTER. I ja tinc ganes de llegir el REPORT d'alguns periodistes espanyols... VET aquí que el de TVE ja ha demanat disculpes.

Tinc ganes que acabi la temporada i POTSER penjarem un altre PÒSTER del Barça a l'institut.

Em vaig quedar sense llibre

i amb una rosa roja penjant dels dits,

sempre és millor redescobrir l'origen,

exiliar-nos a la clandestinitat d'avingudes desconegudes on abraçar-nos,

tot era una qüestió d'atzar,

el desig com a punt de partida

i l'acte voluntari

com a màxima expressió de subversió,

res més etern que un dubte,

i el millor homenatge és llegir els seus mots a contrallum

mentre ens fotem una bona paella a la Barceloneta,

deixa't d'idolatries i fetitxismes,

el regal més desitjat sempre serà dedicar-nos un dia sencer robat a la feina,

diferenciar-nos de la homogeneïtat de la diferència

en la lucidesa de la contradicció

que potser ens farà abolir algun dogma,

ningú no va anomenar mai la coherència,

els teus amics de les Corts, cada vint-i- tres d'abril,

ocupaven la Plaça Major per escriure versos preciosos

amb esprai vermell,

renegaven dels concursos literaris i la signatura de llibres,

nosaltres ens refugiàvem en els encants vells de resseguir-nos,

de retrobar-nos en qualsevol via morta d'aquest temps mesquí,

l'amor és la quotidianitat que ens embolcalla,

i el plor de fam que surt de dins el nostre llit

la banda sonora,

L'esperança, només la voluntat d'aprendre a viure.

1. Com se't va acudir la idea del viatge i del llibre?
Tenia ganes d'invertir tots els meus esforços en un projecte propi,
lliure de qualsevol condicionant, encara que no tingués una sortida
econòmica clara. M'hi vaig llençar i ara s'ha convertit en una
realitat palpable que té forma de llibre.

2. A quin país t'agradaria viure?
M'agrada molt viure on visc, perquè és on sento més a gust. Però
reconec que hi ha molts països on han descobert que nivell de vida i
qualitat de vida són coses diferents. Vaig tenir aquesta sensació a
Filipines. Es pot viure bé sense grans capitals.

3. Amb quin dels personatges t'agradaria viure?
He conegut a fons tot els 25 personatges
(http://www.youtube.com/watch?v=6yr-DMS5Hus) i, en la majoria de
casos, me n'he acabat enamorant. Suposo això és el que li passa a un
novel·lista amb els protagonistes de la seva novel·la. La diferència,
en el meu cas, és que són de veritat! Ara fa poc que m'ha escrit el
Lucas, l'inventor argentí. M'ha dit que havia rebut el llibre i que li
havia encantat. Això és impagable!

4. Què canviaries de tot allò que has vist?
He viatjat sense voler canviar res ni ningú. He volgut ser només un
observador, sense interferir. M'agrada viatjar amb preguntes i no amb
respostes. M'incomoda una mica quan hi ha gent que, just després
d'aterrar a algun lloc, ja és capaç de donar receptes i emetre
judicis. Prefereixo ser més prudent. Ara, del què no tinc cap dubte és
que m'agradaria que en molts països es pogués viure amb més llibertat
i unes condicions de vida més dignes.

5. Recomana'm una cançó d'algun dels països visitats. I un cantant.
A través del blog he proposat un centenar d'artistes
(http://www.lavoltadels25.cat/2011/03/maridatge-musical.html) que crec
que poden encaixar amb la lectura del llibre. N'hi he dit maridatge
musical. Són recomanacions per si algú vol llegir amb els auriculars
posats. Però em quedo amb la Lee So Eun
(http://www.youtube.com/watch?v=BSXuUXSJVE0), que és una cantant de
Corea del Sud molt famosa i que em va convidar a conèixer les seves
intimitats.

6. Quin plat t'ha agradat més? On has menjat millor?
He menjat molt bé a tot arreu, tot i que el picant d'alguns països
d'Àsia i de Mèxic m'espanta. El que més m'ha agradat és quan he tingut
l'oportunitat de menjar a casa d'algú. L'amor és un ingredient que fa
qualsevol plat molt més gustós.

7. On van millor i on van pitjor els transports?
El millor lloc segurament és l'Àsia. Són països molt poblats i
necessiten tenir un transport públic competent. Els trens que corren
més són a la Xina i a Japó. Però com que jo anava sense pressa potser
m'ho passava més bé en els autobusos de sud-Amèrica. Tenies conversa
assegurada!

8. Has passat por? On?
Sóc poruc i, en molts llocs, si ets conscient de les coses que hi
passen, n'hi ha per tremolar. He intentat ser molt sincer al llibre.
Això no vol dir que hagi anat explicant tots els moments on ho he
passat malament. El què vull és que siguin els 25 joves i les seves
històries qui tinguin el principal protagonisme.

9. És el teu debut literari. Quines sensacions tens?
Em guanyo la vida com a periodista i fins ara havia publicat en tot
tipus de formats. Pensava que el llibre seria semblant als altres i he
descobert que no. És molt més romàntic, s'estableix un vincle més
íntim amb el lector. Les paraules queden impreses més temps. És quan
t'hi has de mirar i remirar més. He estat un punt obsessiu intentat
buscar la perfecció o, almenys, el mínim d'errors.

10. T'esperaves l'acollida que has tingut? Sé que estàs tenint èxit.
Tens xifres?
El meu èxit és a petita escala. L'editorial acaba de publicar una
segona edició i sé que hi ha un cert interès de persones d'altres
països que voldrien que es traduís. Però la meva ambició no és tenir
un gran èxit de vendes sinó que la gent que s'ho llegeixi es trobi un
retrat el màxim de fidel possible de les persones i llocs que he
conegut.

11. Ho tornaries a fer o t'ho pensaries?  Amb quin moment et quedes?
Ho tornaria a fer, però segurament passaria per altres països. El
motor del meu viatge ha estat la curiositat i ho seguiria sent. Em
quedo amb aquestes coneixences que he fet. Que m'agradaria cultivar.

12. T'ha costat gaire escriure el llibre? Has seguit algun mètode? N'has dubtat?
Sóc molt lent a escriure. Hi he passat moltes hores. M'ho miro i m'ho
remiro tot cinquanta vegades. Vaig anar escrivint a mesura que
avançava el viatge: en autobusos, en albergs, mentre m'esperava... Era
l'única manera que tenia de no oblidar-me de tot el què anava passant.
Vaig passar un any recopilant la informació i després vaig passar
gairebé un altre any tornant-ho a escriure, rellegint-ho,
relligant-ho, escapçant, contrastant... Quan ho vaig tenir clar em
vaig posar a buscar una editorial. Dubtava de si algú ho voldria
publicar i al final... he tingut sort.

13. Llibre de viatges, guia, relats, novel·la o diari? Com el definiries?
L'altre dia em van dir que en una llibreria havien col·locat el llibre
al prestatge d'autoajuda i superació. Em sorprèn molt perquè no
m'havia plantejat que fos així. Entenc que hi hagi confusió perquè
podria anar tant a literatura de viatge, com a actualitat, com a
sociologia o antropologia... Algunes llibreries l'han posat a
comunicació! A mi m'és igual, entenc que es tracta d'un encreuament.
L'única cosa que em sap greu és que el posin a ficció. Aquí si que
s'equivoquen perquè no n'hi ha ni un gram.

14.  Quina lliçó vital has après? Què diries als joves com a consell?
Que cal anar en compte amb el què somniem: es pot convertir en
realitat. Això és el que m'ha passat. Sense voler-ho, m'he trobat
embrancat en una aventura que era només un ideal gairebé utòpic. Però
després he descobert que les idees més atrevides poden convertir-se en
realitats tangibles. Hi ha coses que, com que no les ha fet ningú que
coneguem abans, ens semblen impossibles.

15. Què penses de versos.cat?
Que la xarxa i la literatura van cada vegada més agafats de la mà.
Fins i tot amb els poemes: algú podria pensar que no estan fets per
ser llegits a través d'Internet i, la realitat, està demostrant el
contrari.

amb ràfegues de fúria /

i un compàs de 12 per 8 /

a tempo prestissimo / i una seqüència finíssima /

amb quaranta plans per segon / i un accident d’angoixa /

enfilant-se per l’ull d’una agulla /

una marató de presses / amb cames d’infrarojos /

i un carro d’ones electro i/o magnètiques /

copant els cervells / de viudes verges /

amb armaris buits / i milers de deliris de sexes /

de plaers a l’instant / immediateses de la solitud automàtica /

antipàtica /del poc temps per compartir /

cronòmetres embogits amb pèndols de suro /

Bon dia – bona nit / fins ara – adéu / faig tard

M’ho miro tot des d’aquí.
Sota
aquest
llençol
d’escuma.
Sota l’aigua que no ofega.
Mandrosa.
Amb calma.
Fent
confeti
amb les plomes
que han
caigut
pel
camí.


Encara tinc temps per mastegar,
ni que sigui per perdre’l.

Moltíssim. Si ens ha proporcionat alguna cosa aquest revival de les lletres nòrdiques és la introducció d’aspectes que havíem deixat una mica de costat. Per una banda, hi ha l’estructura. Amb els nòrdics ha tornat la necessitat de treballar una estructura que contingui la novel·la, un aspecte que els novel·listes anglòfils descuiden bastant, tot i fer novel·les molt entretingudes.

Estructura, doncs, un marc idoni, els passos comptats, les busques del rellotge que avancen a través de la trama. No hem d’oblidar que l’estructura té molt a veure amb el tempo de la novel·la. D’altra banda, una humanització dels personatges, que no juguen tant amb l’estereotip –poli rondinaire o poli guapo i perfecte- i ens presenten éssers humans que, a més a més, són policies.

Aquests aspectes estan molt presents en El quadern de Nicolaas Kleen, que aconsegueix convertir-se en una novel·la atmosfèrica i envoltant. El lector o lectora es queda literalment atrapat entre les seves pàgines. Perquè vol saber què ha passat, perquè vol saber més dels seus protagonistes i perquè, aquesta meravella que és el llenguatge permet que l’autor ens faci presoners de la seva teranyina.

La pell s’ha organitzat dunes:

relligo dies d’arena,

on pinto el teu nom per fer-te mot.

Sóc el teu traç.

Tatuatge líquid sota les parpelles.

Fa olor a fems
la metròpolis candent.
L’ampolla és buida a terra.
Ja no és cap consol de penes.
Sense cap calor a les venes,
ensumo tristor d’incomprensió.

I s’atura el meu temps,
mentre les passes alienes
no són més que pressa al vent,
que quasi em trepitgen,
que ni em miren,
que m’obliden,
abans de retenir-me,
en el pensament.
Sóc una vergonya per ells.
I elles em temen.
I tremolen, també.

Rodo mons,
als suburbis del perill.
En casetes del diner
m’esguardo de la pluja,
fins que em tornen a fer fora.
I el meu cansament em plora,
per no poder tenir un espai,
que em deixi per fi descansar,
que em pertanyi indefinidament.
Només tinc una casa imaginària
I les meves coses marejades,
dins un carro dels grans magatzems,
amb una roda que no va bé.

El món és aquesta roda.

SALVATORE QUASIMODO. Obra poètica Traducció de Susanna Rafart i Eduard Escofet Edicions del Salobre Octubre del 2007 . . .

Ara ja és d’hora per a tot, el món desperta,
ara és el temps de les estrelles, veient l’horitzó.

El seu nou disc, "Lamparetes" (Robot Innocent, 2011) ha estat, en pocs dies, tot un èxit, malgrat la disminució de la intensitat. Es tracta d'un treball madur, perfecte i elegant, però on encara mantenen la seva aposta per les paraules, les coses modernes i el progrés que ens han portat les màquines i els invents dels últims 50 anys. En destaquen, és clar, Coses modernes i Me sobren paraules, però també Clint Eastwood, Islas Baleares i Calgary 88, una mena d'homenatge als Modern Talking.

Ara, després de massa anys de silenci i de separació, el grup de Mallorca ha tornat i les xarxes socials se n'han fet (moltíssim) ressò. Fins i tot, ha aparegut una pàgina al FB dels "Fans i Amics d'Antònia Font". A mi ma'agrada, i a tu?

Som en Biel i som de Palma. Aquesta horabaixa tothom xerra del mateix, del gran partit. Els cotxes toquen el clàxon, els autobusos són plens de gent que torna a ca seu a mirar-lo per la tele. Hi ha molts al·lots pel carrer amb la samarreta del Barça. Els bars s'omplen de gent que xerra, vaticina, xala, fa la timba i comenta la darrera hora, amb ànsia.

Me dic Mohamed i sóc de Rubí. La pantalla gegant de la plaça de la vila ja és a punt. Els meus amics i jo anem tots amb la samarreta del Barça i hem comprat petardos, com cada any. Porto tota la tarda escoltant la programació especial de Catalunya Ràdio i no sé com matar el temps.

Som l'Oriol i la Montse de Sarrià. Portem tota la tarda mirant Barça TV i hem encarregat taula a la pizzeria de sempre, primera fila i, sobretot, amb TV3. Segur que es tornarà a omplir. La meva neboda s'ha après l'himne i el meu pare està més nerviós que mai. Estem a punt de dutxar-nos per segona vegada, per fer temps, i després ens posarem els polos aquells tan elegants que vam adquirir a la FCBotiga on line. Fa dos dies que van arribar i són superguais.

Sóc en Raul de l'Hospitalet. Després de fer la "siesta" i d'escoltar Ona Fm, la tarda se m'està fent eterna. No em puc concentrar ni per fer deures ni per estudiar. Ara que la mare està comprant, he aprofitat per connectar-me al msn i al Facebook. Tots els missatges diuen el mateix: "Som la gent blaugrana", "Ànims", "Som-hi", "Visca", "Una bandera ens agermana" o "Tenim un nom". Agafaré la bufanda i baixaré al bar de la tieta.

Sóc la Lídia de Lleida. Després de dinar aniré de compres amb l'Anna, la Núria i la Raquel. No tenim gaire quartos per gastar, però sí ganes de passar-ho bé i de perdre una mica el temps, davant d'aquest dia tan i tan llarg. Totes durem les polseres del Barça que venien al quiosc. A la tarda faré sudokus.

Em dic Arnau i sóc de Girona. Escolto cada dia el "Primer toc", el "Tu diràs" i m'encanta el "Crackòvia". Sóc un gran culé i tinc sort de viure el joc d'aquest gran equip. Ahir i avui he seguit amb devoció la repetició dels clàssics dels últims anys que han fet a Esport 3 i a Barça TV. Porto tota la tarda escoltant Rac 1 i he escombrat i fregat la casa tres vegades, a l'espera de l'inici del matx. Al matí, he anat a fer un tomb per la ciutat amb el xandall del Barça; he pogut comprovar que centenars de persones porten la samarreta de l'equip, tant la blaugrana com la verda o la groga, fins i tot encara se'n veuen de taronges i de fluorescents. M'he comprat el 9 Esportiu i he quedat amb la Tatiana per anar a fer el toc, cosa que m'ha estalviat una mica de temps.

Me diuen Ximo i sóc de Cabanes, encara que estudie en l'institut de Borriol. Esta vesprada eixiré amb tots els meus amics i anirem a Castelló a vore el partit. Som tots culers i tenim ganes que arribe l'hora. Ens agrada molt la manera de ser de Guardiola i de jugadors com Xavi, Puyol o Piqué. Sort que podem comprar el Mundo Deportivo, perquè ens fot molt que prohibisquen TV3. Les xiques també vindran. Ací es viuen amb prou intensitat els partits del Barça.

Em dic Núria i sóc de Manresa. M'encanten les Harley Davidson i en condueixo una. Sempre vaig vestida de cuir i amb unes malles negres que molen molt. Aquest migdia, fem una marxa de mòtards per la comarca, serem més de 200, quina canya! Hi haurà molta penya, de pobles diferents, d'edats i curros diferents. Aquesta vegada, tots portarem l'escut del Barça brodat a la "chupa" i algun mocador al coll o al cap. Alguns, però, prefereixen les enganxines a la part del darrera de la moto. Acabarem la diada amb un sopar tots junts a casa d'en Pep de Navarcles, amb la tele a tot drap i birres per un tub. Espero que l'equip no vagi a mig gas.

Em dic Steve i sóc escocès. Em sento molt identificat amb els culers i els catalans. He vingut de vacances de Pasqua a Barcelona, on veig que l'ambient previ al gran clàssic del futbol europeu creix a mesura que passen les hores. Amb el portàtil a la bossa, em preparo per ecriure'n un article que enviaré (aquí hi ha wifi) al diari digital heraldscoltand.com. També col·laboro amb Com Ràdio i els hi enviaré un audio i un video. Estic assegut a la terrassa d'un bar de la Rambla prenent un cafè. Tota l'estona veig passar per davant meu gent amb banderes del Barça, bufandes, gorres i els colors pintats a la cara. Això és increïble, és com una festa. Tota la ciutat és un clam. Uns colors els agermana. Se'm posa la gallina de pell. Es diu així?  

Alguns dels poetes que hi recitaran són: Roc Casagran, Joan Duran, Maria Cabrera, Jordi Nopca i Jaume Pons Alorda, aquest últim membre de versos.cat. Veus joves, lliures i amb ganes de compartir. Perquè tenen moltes coses a dir.

Que per molts anys els ateneus, els casals i els centres cívics (i les bilioteques) fomentin, a més de la cultura popular i tradicional, la poesia catalana, que és l'ànima principal del nostre país, l'ànima més rica i plena. A l'inrevés que les nostres butxaques...   

Malgrat la diversitat de llengües, els uneix la voluntat de compartir, aquesta és la seva manera de créixer, en un món que potser els oblidarà o potser no els escoltarà mai, però de ben segur que ells seran feliços. Perquè ells van cada dia al parc i, més enllà de tòpics i de modes, continuen jugant al carrer, a bàsquet, a futbol, a "tazos", a córrer, a agafar-se i, cada cop més, a cricket, l'esport rei entre certes generacions de neocatalans.

Al mal temps, bon cop de bat.

Primavera: contemplació del desig obre la composició amb poemes abstrusos, que juguen amb l'ambigüitat, atansant-se als referents textuals, però tenint de fons la remor del desig com a motor de dues menes de creació, l'artística i la vital. Al poema "excés!" ja ens avança el to del fragment següent, on "empelto la clenxa nua / de vers exagerat (...) fins que la bellesa revesteixi / el marc." El títol del fragment següent, Estiu: afonia plàstica ja assenyala el repunt de la cruesa lèxica i temàtica, que es despulla de la voluntat ambigua del fragment anterior i relata amb més vivacitat l'aproximació al sexe, a la carn. La manca d'un contrast plàstic per culpa d'un excés de llum, de claredat, condueix al darrer poema, "zàping", "a l'engany d'una esperma fàcil, / sense carícies". Però arriba la Tardor: la força d'una arrel i Hivern: benèfic desordre, èpoques de més reflexió, que condueixen a una maduresa inevitable i a un canvi de temàtica: la maternitat, el record de la mare, la vivència de la malaltia, etc.

És evident que el cicle també es pot associar al desenvolupament vital de la persona. Però més enllà d'aquesta lectura interpretativa, el més interessant del debut literari de la Laura Dalmau és allò que Joan-Elies Adell esbossa al pròleg que l'acompanya: "encara avui es considera les dones com a objectes de desig que no pas subjectes que poden parlar del seu desig." Per sort, el debut de la Laura vol trencar aquest tòpic amb naturalitat i un bon grapat de poemes.

Com el sol, profús,
que torna a il·luminar la cuina
però d’una altra manera.

Per tot això el recomano. És un bon recull de contes. És un bon atles. És una bona guia de viatges. És un bon anecdotari-diari. És una bona selecció d'entrevistes i converses. És un bon company de viatge.

Amb un lèxic prou ric i unes descripcions precises i clares, Marc Serena ens fa viatjar sense sortir de casa. Ens fa tastar altres gustos, ens fa veure altres colors i ens fa compartir altres cultures. I, sense adonar-nos, serem més rics i més persones a mida que l'anem llegint.

A La Volta dels 25, hi trobareu aventures a la selva peruana, situacions úniques en una escola de Chiapas, vida nocturna viciosa a Filipines, les últimes tendències de la moda, la pobresa més trista a l'Àfrica, la part més picant del periodisme colombià, la poesia més bella de Zimbàbue i un munt de coses més. Un cop més i encara que sembli un tòpic, la realitat supera la ficció.

Tot plegat, amb personatges autèntics i situacions viscudes en primera persona, amb força acció i amb uns pensaments brillants. Al principi, em recordava el CAT de Mathew Tree, El món sobre rodes d'Albert Casals i alguns llibres de viatge de Josep Pla (Navegació d'estiu), però m'ha captivat tant que el trobo una peça única, a mig camí entre el road book i un relat de contes, però carregat de poesia. I, malgrat la gran feina de recerca i d'entrevistes, no és pas un llibre periodístic, sinó un llibre literari. Un bon debut de l'escriptor Marc Serena, un nom que segurament s'obrirà camí -ple d'aventures- dins del panorama català.

Des d'aquí, prego perquè aquest camí sigui llarg. 

El temps mig de deglució d'una sopa sencera oscil·lava entre una i dues hores però la mare d'en Pep ho suportava amb paciència esperançada que algun dia aquesta habilitat seria útil al nano. Després de quatre o cinc canvis de marca de pasta (a en Pep li semblava que alguns fabricants no s'esmerçaven en repartir les quantitats de lletres de manera proporcional segons la importància del caràcter), semblava per fi que les paraules fluïen dins la cullera com si d'un llibre líquid es tractés.
Un vespre, després de sopar, en Pep estava més excitat del normal. La mare ja dormia davant de la tele feia una hora mentre ell acabava, i la va anar a despertar.
No hi ha la Ç, no hi és!
Efectivament, ho van anar a comprovar i en el paquet restant no hi era pas tampoc. En Pep era incapaç de construir paraules tant importants com Puça o Calçotada, estava realment furiós.

L'endemà van anar directes a la botiga de queviures a comprar paquets de la competència. Al fer una ullada minuciosa la decepció va ser total, cap d'ells contenia la Ç.
La mare, decidida com era, va escriure de seguida a les respectives companyies una carta de protesta que feia:
"Estimat proveïdor de pasta seca multiforme, ens hem adonat de la manca de lletra Ç en la
varietat "Sopa de lletres" de la seva gama de productes. Poso al seu servei aquesta informació
per tal que puguin corregir el més aviat possible aquest desajust pel be dels consumidors.
Atentament, una compradora habitual."
Els dies van passar amb en Pep ensopit, trobava a faltar mots com Calçador o Plaça, fins i tot més d'un dia es va conformar en prendre sopa “maravilla” i construir només punts suspensius.
A la setmana però, va arribar la resposta, una sola companyia va donar la cara amb una carta curta i formal:
"Estimats clients, ens hem vist obligats a suprimir la lletra a la que fan referència degut a ajustos pressupostaris. Estem conven uts però que gaudiran igualment d'altres lletres més majoritàries, igualment saludables i nutritives.
Una forta abra ada , Pastes Ganses S.A.” 

Al dia següent, un dissabte, la mare d'en Pep es va aixecar més aviat tard, va fer una ullada a l'habitació d'en Pep i allà no hi era pas. En canvi, de la cuina venia una fressa estranya. Al entrar-hi va veure a en Pep amb un ganivet a les mans, i una bossa de sopa de lletres esparracada a sobre el marbre.
Si tallo les Q per  la part dreta ens queda molt semblant a una Ç. Va dir en Pep tot il·lusionat.
No et quedaràs sense la Q? Va replicar la mare.
S'haurà d'ajustar la quantitat mesclant dues bosses.
La mare es va seure a una cadira i es va quedar observant el seu fill una estona entre sorpresa i preocupada. Després es va aixecar, va obrir el calaix, va agafar un ganivet i es va posar a tallar Q's.
Aquell mateix dia, per dinar, en Pep va entomar la primera cullerada a la sopa, SEÇPEARENARV.
Doncs està clar!, PERSEVERANÇA.

- Què és aquest disc de poesia què heu fet?

Doncs és un disc sobre l'obra del poeta Agustí Bartra. En realitat és la nostra visió personal de l'obra d'aquest poeta. A partir dels poemes en prosa de les Metamorfosis del viatge, musiquem diversos poemes o fragments de Bartra.
Al disc també hi apareix una carta que l'il·lustrador sabadellenc Gustau Vila Berguedà, Grapa, va escriure des del camp d'Argelers el 1940.
Ah, i hi apareix la veu del Bartra recitant un fragment del seu Gos geomètric.

- Com es titula? Any i lloc de publicació?
Es titula ototoi. labatzuca diu Bartra.
Ens el vam publicar nosaltres, el 2009.
ototoi és una expressió que fa servir Bartra, entre d'altres llocs, a la Rapsòdia de Garí, del llibre Soleia.

- Per què ho heu fet?
A labatzuca combinem la música amb la poesia, però diria que d'una manera bastant singular. Hi ha qui en diu spoken word, però al cap i a la fi és poesia i rocanrol, soroll amb recitat.
Ens vam plantejar tractar l'obra de Bartra quan el vam descobrir gràcies a un amic nostre, el joan josep camacho grau -que diria que també té coses publicades a versos.cat-. I després d'anar fent temes i temes, va sortir l'espectacle -el concert- i finalment el disc.
Bàsicament, perquè Bartra és boníssim, oceànic i tel·lúric, i molt desconegut.

- Quin objectiu té?
Cap objectiu, de fet. Si fem música és per fer el que ens agrada.

- Quina acollida té?
Doncs no ho sé. Per un costat, pel de la poesia, doncs prou bo: el vam presentar en diversos festivals, i en alguns homenatges a Bartra coincidint amb el centenari del seu naixement. Per un altre costat, en canvi, no hem pogut entrar gaire en l'escena musical. Devem ser massa foscos per la cosa pop que es porta ara.

- On ho heu presentat? On més ho fareu?
El concert sobre Bartra -Les metamorfosis del viatge, en dèiem- el vam presentar al Simposi Bartra de Terrassa, i després l'hem tocat a diversos llocs: al Festival Primavera Poètica de la Garriga, als Trimestres de Poesia de l'Heliogàbal, a l'homenatge que se li va fer a Bartra a la Massana (Andorra), a la Kinzena Poètika de Vilafranca, al Festival de Poesia de Girona, al cicle la Veu de les Deus de Terrassa, a la cloenda de la Setmana de Poesia de Barcelona...
A més també hem tocat en diversos concerts no relacionats amb la poesia, com als Masos de Tamúrcia (la Terreta), a Valls, a Tarragona, a Moià, a Sabadell...

Ara estem fent temes nous, propis, i ja els hem presentat en directe, a vegades amb temes antics de l'ototoi, també. El proper concert serà l'1 d'abril a l'Ateneu Rosa de Foc de Barcelona, en un cicle de poesia.

- Com feu els espectacles?
Són concerts. I moltes vegades ens acompanya una amiga, la Cristina Brossa, que treballa amb videoprojeccions.

- Què penseu de http://versos.cat ?
La coneixem sobretot perquè hi surten alguns amics: el joan josep camacho grau, l'Òscar Rocabert... Molta sort!

Segons Joan Vinyoli, “tot és ara i res”. Aquesta és la mateixa sensació que té en Camps Mundó, que desprenen els seus versos. Malgrat això, vivim moguts per “Els àngels de l'anhel”, títol que reben la majoria dels poemes que conformen el llibre. Uns anhels que proven de moure'ns tossudament contra la realitat de la vida mortal: “Tot es desfà, / fins la vida més íntima i humil, / (...) a pesar del mal, / (...) sents una hermètica felicitat”. De vegades, tot i l'acceptació, la paradoxa de la nostra naturalesa ens pot provocar la immobilitat, “espantats de banyar-nos al cabal / excessiu de la vida”.

El pas del temps és un dels altres elements clau de l'obra, ja que aquest s'expressa en nosaltres a través de la decadència del cos: “no sents íntimament / que tot ens passa en un sol lloc: / el cos?” L'adveniment de la mort (“t'espanta ser només memòria, tristesa”) i el desig que arribi són els únics moviments que podem fer, com si visquéssim engarxolats, comprimits per totes aquestes consideracions.

Abans de donar el següent pas en la seva obra, Camps Mundó hauria de viure una experiència traumàtica amb el tractament i la superació del càncer, que li serviria de base per reflexionar sobre els temes exposats i donar-los un major aprofundiment a La mort i la paraula, que obtingué el Premi Carles Riba 2009, i fins i tot posa en entredit la validesa d’un llenguatge que, pel simple fet de crear una unitat de comprensió, ens fa més conscients de la nostra existència i, per tant, de la nostra mortalitat: “Només emmalalteix i mor qui parla. / Només desapareix allò que se singularitza. / El mal són les paraules.” Els animals, que viuen “instintivament”, “instantivament”, no guarda records i, per tant, “no té paraules per rememorar-se”, i per això els éssers humans “només vivim plenament vius / (...) els anys sense memòria”.

La segona part del poemari és potser la més dura i descarnada, ja que s’enfronta directament a la malaltia i la mort (“talment quitrà terrible, sang cada cop més espessa que resseca les paraules”), vistes com un ésser viu que, per subsistir, ens va matant. Tanmateix, en la seva existència hi ha la paradoxa que l’instant de plenitud en l’existència de la mort –és a dir, el moment en què desapareixem i es consuma la seva raó de ser– és, també, la seva derrota: ella també esdevé mort. D’aquí que el poeta no entengui res, i d’aquí el seu temor i, fruit d’una nova paradoxa, la seva impossibilitat de crear. Perquè les mateixes paraules que materialitzen la idea de malaltia i mort, són les mateixes incapaces de brollar o de dir res de valor quan el poeta vol expressar-se: “No, no t’acostis als meus versos. / No te m’acostis! / Aparta’t de la podridura. / No ho notes? / Em put la veu”.

Finalment, la tercera part és escrita des dels llimbs que succeeixen el procés de malaltia i sanació, i esdevé un compendi d’idees i temors posteriors a la vivència, “víctima i escenari alhora / del desigual combat a mort / entre la mort i la paraula”.  

clava la dent a sendes

de ferradura

L´esquena, dreta :

No ens la posen les ones

sinó el salnitre

de les paraules,

o aquella obagor espessa

de les renúncies.

Del que ens quedava,

fins les ungles en negre

hipotecades!

Del que hi havía

un mocador amb arrugues,

a la butxaca!

Poca esperança:

La dels joncs, que arrepleguen

tramuntanades...

...la de la calma

de la música, encesa,

sense paraules!

i cansats com la gent que va caminant

per qualsevol dels carrers de la ciutat

fent tentines talment com si fossin cecs.

Miro els meus anys, reclosos en un tupí

com si d'espessa confitura es tractés :

Tot és tot i és no-res. I on pots mirar

hi veus el que desitjaves assolir

i estàs convençut que ja mai no obtindràs…

i el temps a la butxaca, fet un manyoc,

com un mocador embrutat que cal rentar!

d’aquest esquelet cansat

per reviure plàsticament com una fulla

sense rumb i sense pes,

i res ja no m’impedeix seguir-te

mentre el vent se m’endú

pel camí dels somnis.

Si creuo el carrer
i tu em mires com si no estigués vermell,
et quedes molt quiet i em travesses
amb els ulls...

Jo t'oblido perquè he d'anar-me'n
amb les meves pressses i tota la resta cap allà...

No obstant això,
dues voreres més lluny
estic encara pensant-te i em pregunto:

"...i si quan creuo un carrer jo
fos capaç d'oblidar a on anava?"

Potser ara estaria en algun recer segur
plena d'amor
o a l'altre costat dels carrrers per creuar
que em manquen.

o algú que obre molt a poc a poc
les pàgines del teu front,
t'abraça els ulls,
et fa la vida insuficient
i ja està.

Ja està.

Per què aquest llibre?

El que es viu a l'escola està força influenciat pel que es viu a casa. Vaig fer un estudi el curs 07/08 per intentar quantificar aquesta influència. Vam enquestar més de 1000 alumnes de 12 i 15 anys i un miler de mares i pares. A través de l'enquesta vam quantificar certs aspectes de la vida a casa, i veure si influïen en la vida escolar.
La resposta és que influeixen, i molt. Només un exemple: els alumnes que participen més en les tasques domèstiques tenen una actitud més positiva per a l'estudi i treuen millors notes!

El llibre intenta explicar l'estudi i les línies d'actuació i de convivència a casa que ajuden a millorar la vida escolar.

El fracàs escolar té solució? De què depèn? Qui ho pot solucionar?

El fracàs escolar depèn de moltes coses. El llibre marca unes pautes en la convivència a casa que ajuden a millorar en els estudis i per tant que ajuden a reduir el fracàs escolar.

En quins països n'hi ha més? Per què?

A Catalunya hi ha un 30% d'alumnes que no acaben o no aproven l'ESO. És un percentatge important, i està entre els països d'Europa més elevats.

On has fet la recerca? Com? Durant quant de temps?

Hem fet la recerca a uns 25 centres de tot catalunya durant un any.

És un llibre útil per als professors? I per als estudiants?

El llibre va adreçat principalment a mares i pares però també als alumnes. De fet el darrer capítol es diu " 45 idees per a l'estudiant" i ve a ser un compendi de tècniques i hàbits d'estudi.

Sé d’estrips d’esperits vinçats.
I sé… interpretar el dolor
que evidencia el fitar absent,
quan us creueu mots adormits.

Sé que ten èbries raons.
Sé que així no pots existir.

En tu,
Com en Psique i en Cupido,
no hi ha poema amb desamor;
només hi ha rimes discordants
que, amb nous mots, podràs acunçar. 

M'he mirat els peus,
avançaven.
ara l'un, ara l'altre
tan obedients,
obedients al meu cervell.

En un moment però
m'ha semblat
que trepitjaven l'ombra del meu cap.

Un truc al telèfon
- Si digues, sóc jo

Un truc a les cartes
- T’agrada ser mag?

Un truc a la finestra
- Tanca, fa fred

Un truc joglaresc
- Què llegeixes avui?

Cap truc, només el silenci.

només per portar la contrària.

malgrat tot és al mateix lloc,

saps que ha canviat alguna cosa.

Les cames ja no et guimben

per baixar-te del llit

i vas arrossengan-te fins al bany,

on et rentes la cara i

t’evites la mirada

injusta del mirall.

Però una força oculta

t’estira el coll avant

i alces la barbeta

i algú que se t’assembla

comença a parlar clar:

- T’ha sortit un pèl que no tenies

a la piga que et penja de la boca.

- I també pell de mandarina

a la part més fina del braç.

Fer-se gran deu ser això:

acceptar que de la Blancaneus

només conserves el menjar pomes

i adormir-te pels racons.

A partir d’ara,

quan la madrastra pregunti

al mirallet, mirallet màgic

qui és de totes la més bella,

ja no haurà de patir tant.

és prou ampla

i deixeu, deixeu que canti meravelles

aquesta escriptura filla dels jocs dels pares

que pensaven

que ningú els veia jugar a metges a la nit,

del destape, de les calces transparents

de nylon que raspa esplendorós

sa càustica irreligiositat

i de les revistes amb portades

plenes de pomes i melons

que cridaven des del quiosc com verdulaires

fascinadores de bolets

que el sexe ja no és pecat ni cuca-fera,

que el plaer ens fa bé,

ens fa molt bé

i per sentir-ho només cal saber

allò que tenim entre les cames.

Han passat molts anys i moltes pel·lícules porno

per apaivagar ardors i batalles

davant dels nostres ulls assedegats d’ençà

i ja ho sabem tot, ho volem tot,

però que algú m’expliqui, si us plau,

què us passa ara que si escric mugró,

pluja daurada,

cony, trempera, parrús, cigala, pelar-se-la

em mireu com si m’hagués de rentar la llengua

amb el sabó de les nenes mal educades?

prop de la platja, les notes d’un acordió

enredant-se als teus cabells i la lentitud

del mar amb una lleu remor de bateria

de jazz. Era el nostre primer aniversari

i el nostre amor encara no sabia què era

haver de suportar tot el pes de les coses

i els fets, l’èpica de viure un temps fet   

de renúncies i mancances, no he oblidat

mai ni el teu somriure tímid, ni aquella

melodia bellíssima, ni la por dels teus

ulls. Si m’hagués estat concedit un sol

desig hauria demanat una cua de núvol

per escombrar totes les teves tristeses.

i solitaris de ciutat amb el nostre reflex

als vidres i els llums de Nadal al carrer

il·luminant el no-res. Però aquesta nit

la teva poesia fa lluir el fris de rajoles

modernistes del Royal i va apuntalant          

el sostre perquè no s’acabi d’enfonsar

del tot mentre la pluja divideix la teva

protesta en trossets de vidre de colors:

uns malucs, una sina, uns llavis càlids.

Destruït el passat sempre ens quedarà

la poesia per reconstruir els records

que cap especulador podrà prendre’ns.

i sense fer soroll ens hem amagat a sota:

volia comprovar si és veritat

que la salsa de tomàquet donaria bon gust

al sospir que t’havia de treure de l’ànima.

m’he retrobat amb la fràgil arquitectura

de la meva infància. Va ser aquí mateix,      

en aquest carrer gris i amagat del poble.

Al principi no recordava els detalls més

simples, però a poc a poc ha anat sorgint

el vermell gastat dels rajols, la canonada

de plom del miserable lavabo comunitari

i la petita cuina amb butà des d’on l’àvia

em cridava cada vespre a l’hora de sopar,

i la filla de la veïna agafant-me de la mà

i portant-me a la seva habitació: recordo

els geranis vermells i una cançó italiana

a la galeria. La meva infància és com una

casa vella a punt d’enfonsar-se, un record

desolat amb un cartell de prohibit el pas.

amb un ram de plaers afins?

Quant de temps fa que no sents

l´alegria que ve de dins?

Tot i aquesta dèria per recorrer horitzons, sempre m’han fascinat les novel·les o les pel·lícules que fan d’un univers molt petit l’escenari de les seves trames. Darrerament m’ha passat amb una novel·la que combina a la perfecció el que en un altre lloc he qualificat com territoris del terror i de la poesia, ben conscient de les contradiccions que atresora aquesta idea...

El que fou tot un ídol de masses i una autèntica estrella de la música de finals del segle XX encara omple locals i arrossega públic. Segurament, molts dels que fa vint anys tenien un pòster del gran Mickael a la paret de l'habitació ara assisteixen a algun dels seus tributs i homenatges, i encara el porten dins del cor.

A tots ells, els recomano la banda clon "Moonwalkers" i el seu espectacle: "Bad", "The way you make me feel", "Smooth criminal", "Black or white", "Another part of me" i altres èxits dels vuitanta són fantàsticament versionats per aquest grup. Evidentment, no hi falten els hits "Thriller" i "Blame it on the boogie". Ni tampoc, a un ritme més lent, les balades "You are not alone" i "Man in the mirror". La cirereta del pastís és, sens dubte, "We are the world", una cançó col·lectiva que va comptar, entre d'altres, amb la veu de Jackson.

Els músics de Moonwalkers són uns grans roquers, tots ells (Eugeni Moreno, Manel Dopico i Jonathan Argüelles) membres de Junts, un grup català de rock que ha triomfat i, esperem, continuarà fent-ho. És el meu desig.

De moment, continuo ballant i recordant uns moviments -i uns moments- únics.

El local, situat a la part alta de la ciutat, és mig fosc per fora i, un cop a dins, és tot penombra. En aquesta penombra, la música se't fa més propera.
Les parets, les bombetes, el terra i, fins i tot, el lavabo; tot té un caire de pop i de rockabilly, d'anys seixantes i setantes, de gresques de fum i foscor.
Sembla que tot balli: la noia que tens davant, els teus propis malucs, les cames de la cambrera, fins i tot els flaixos de les càmeres quan surt l'artista a l'escenari.
Hi ha tanta familaritat en l'ambient que la tos del cantant la sents just al costat. Però te n'alegres, perquè tot plegat et fa sentir bé.

És a punt de començar un concert tan mític com els de les grans bandes roqueres dels vuitanta, un concert tan càlid com els festivals d'estiu. Es tracta, senzillament, d'un homenatge a la paraula. Com a tu t'agrada, la paraula és la gran protagonista d'aquest vespre. Són paraules sinceres que surten dels llavis de la Maria del Mar Bonet, que brollen dels llavis de la jove Ivette Nadal, del poètic Eduard Canimas, dels cantautors Pau Alabajos i Albert Fibla o del gran Raimon. T'encanten els cantautors, com també els petits roquers, aquells que havien liderat els grups de la teva adolescència: Mikel Erentxun, Nacho Vegas i Pep Sala.

Veus tendres. Veus melòdiques. Veus rogalloses. Veus noves i úniques, com la de l'Albert Fibla o les dels Amics de les Arts. La paraula viva es desfà a la boca dels artistes que les diuen i s'apropen a tu. T'omplen i, alhora, donen més sentit a aquest ambient íntim. Un calfred et creua l'esquena i t'evoca records de joventut, potser perquè la poesia té quelcom de nostàlgia. I la nostàlgia i la música van de la mà.

A la mà tens un got ple de cervesa, i a cada glop assaboreixes les notes de la cançó com si cada una fos l'última. Com si cada cançó fos un pont cap al passat.
Cap al dia en què la Marta et va proposar de sortir amb ella, just el dia que vas anar al primer macroconcert de rock, ara ja fa més de vint anys.
Que no s'aturi la música, que no s'acabi el Barnasants.

la dona ha entrat al sacseig de la cultura i al sexe

dels forats foscos que es miren sense ruboritzar-se,

et parlo de les petites i belles perversions

de que hi ha vegades que cal aturar-nos,

cal obstaculitzar el pas per a que la gent miri els núvols

i es pregunti quines formes poden arribar a prendre

i cal fer un solo de flauta sobre el paper

per celebrar-ho,

cal eixamorar l’herba amb la llengua,

amorrar-se al piló per aprendre

a dir-ho tot amb el nom que té

i les ganes amorosides que manquen

i cal dir ciclista sense calces, parrús

i cony i natges i esquerda badada,

amb la boca curulla de semen

cal copsar els antecedents,

la vigília del plaer que degoteja

i distingeix a una dona entre les altres dones

i d’on venen les fires de pony-girls i els polos

de maduixa, les ganes d’estirar-nos

per tocar una pell i l’altra

amb la llengua xalesta i capaç

d’assaborir el gust dolç i amargant

i el salat i l’irreverent i el veritable

d’un fet de profunda transcendència:

eixarrancar-se.

o algú que obre molt poc a poc
les pàgines del teu front,
t'abraça els ulls,
et fa la vida insuficient
i ja està.

Ja està.

però si a la nit fa fosca

llavors el cel és negre.

Tu saps que alguna cosa

no encaixa entre les dues.

Tenim només 15 anys

i avui batega fort

el cor contra l’arena.

Tu saps que fa calor.

Jo sé que aquest dia d’estiu

no serà l’únic

que oblidaré la tovallola.

Tu saps que no et fa res

compartir amb mi

el teu rectangle estret

ni els teus granets de sorra.

Jo sé que t’estendré

la crema per l’esquena

i que et preguntaré

si en vols també a les cames.

Tu saps que jo ho faré.

Ho esperes excitada.

Tu saps que tinc mans d’or

i sota algun pretext

arribarà el moment

s’asseure’m al teu cul

per encarar el massatge.

I el temps s’aturarà.

Només remor de dits.

(O)nades o t’ofegues.

I aquell banyador humit…

I aquella ximpleria…

I aquell etern neguit…

¿Tu saps per què el mar

té aquest color tan blau?

Pel cel, em respondràs

sense mirar-me als ulls.

Però és clar,

tenim només 15 anys.

Creiem saber-ho tot.

Creiem que entenem.

que de moments així n’hi ha

per donar i per vendre.

Ens donaran la mà

ens preguntaran on som

ens cridaran: ‘Torna ja!’

No sabrem res,

‘solstici d’hivern’, contestarem.

Però els solsticis passen

com passa també el temps

i un dia resorgirem,

victoriosos,

de les tenebres,

airosos, corplens,

orgullosos d’allò que vam ser.

Llavors hi serem,

plenament,

no haurem de pensar

quants mesos resten:

només viurem.

Passat el solstici d’hivern

la resta seran moments,

simplement.

No ens haurem tornat savis

ni molt menys,

però potser descobrirem la ignorància

dels que viuen en un estiu permanent.

van ser molt amables.

A més hi ha joguines en exposició

que es poden tocar.

Vaig veure una triple obturació simultània

al costat de les llaminadures

i una revista alemanya on una noieta declarava

“tinc els mugrons durs com taules”,

lubrificants de molts colors, irrumacions

i feres engabiades, biberons, mangales,

petxines, figues, flabiols sense forats,

caus elèctrics, selves exuberants, espases

de totes les grandàries i proporcions

i una postal plastificada

de la Torre Agbar.

Un cop han travessat el límit,
Ningú els pot ajudar.
No hi ha volta enrera mentre
deixen orfes famílies senceres.
Plenes de dolor i tristesa per la pèrdua.

Dèbils que beuen per oblidar qui són
i allò que els turmenta
Però l’alcohol no mitiga la pena
sinó que els passa una factura cruenta.

A quin preu paguen els desgraciats
la seva fugida del món real que tan els irrita?
Pobres ignorants, si sabessin que ni tan sols la mort
els deslliurarà de l’angoixa i la pena?

En un pou han caigut:
han perdut família, honor i feina.
Cauen i cauen més avall on l’infern,
els engoleix a grans glopades, de foc i flames
tot esperant-los, impacient, amb les portes obertes.

I responem amb una complicitat

alcohòlica i anyenca.

Estem inspirats.

En volem més.

I comencem un altre joc.

Ara ens retratem sense aixecar

el bolígraf de la pàgina.

Tots creiem que som Picasso.

I per celebrar-ho,

alcem de nou el got

i brindem pel nosaltres sempre, sempre…

Per això és que parpellejo,
per tenir-ho tot.

I tot sense trair l’observació i la mesura, dos elements bàsics que sempre ha emprat a l’hora d’exposar per escrit totes les seves vivències i consideracions. En aquest sentit, és molt útil recordar les seves paraules a propòsit de Camilo José Cela, de qui li sorprèn la fabulació que acaba fent del viatge que van compartir pel Pirineu català (i que, en el cas d’Espinàs, va acabar donant Viatge al Pirineu de Lleida): “Dos escriptors no veuen mai el mateix, ni de la mateixa manera. (...) Però com ho havia vist cada u? Això, el com, és la diferència, és la interpretació, és la literatura”. Aquest com, en el cas d’Espinàs, respon als factors que ja hem assenyalat: l’observació i la vivència personals, les consideracions extretes d’aquests elements esmentats, el contrast d’aquests elements amb les consideracions prèvies (els prejudicis) i un atreviment raonable a fer-ne alguna teoria.

Espinàs, que, com qualsevol altre autor, té els seus detractors, ha hagut de sentir-se retreure en molts casos la trivialitat de les seves propostes, fruit d’aquesta barreja de periodisme i dietari “literaturitzat” que esdevenen els seus relats i els seus articles. Tanmateix, crec que es tracta d’una desconsideració fonamentada en prejudicis. En tot cas, l’autor barceloní coneix les seves limitacions i es delimita a si mateix el radi d’abast. En comptes de posar-hi més mantega que pa, decideix orquestrar una interpretació personal d’aquesta realitat viscuda, distanciant-se'n quan cal a través de la ironia, a la vegada que n’extreu una certa poètica de la quotidianitat.

I que, una a una
enlloc de dur-te recances, t´ alegressin;
i enlloc de refrescar, et parléssin l´alè
dels sospirs, la brasa d´alzina inapagable,
que tot t´ho encén i fa que, de forma lleu,
esdevinguis caliu on posar les meves costelles!

1. Què podem trobar a "Morbo"?

D'una banda, el lèxic mallorquí eròtic i barroer en general. També tot allò que inquieta la gent, però també hi podem trobar tendresa i referències a l'educació que hem rebut.
És com si et miressis una pel·lícula porno en càmera lenta. Mires d'una altra manera, llavors tot és molt més maco.

2. És un llibre calent?

En absolut. Vol ser divertit, no pas posar calent a ningú. Simplement, em demanava per què no es parla amb naturalitat del sexe.
Hi ha un missatge molt clar i una voluntat molt clara de comunicar i de donar a conèixer, entre altres coses, aquest lèxic tan oblidat.

3. Què hauria de canviar per a les dones?

Les dones haurien de tenir i expressar més fantasies, és a dir, prendre's la vida com una cosa més divertida.
Ser una dona alliberada no és follar el primer que passi pel costat. Escric per a la dona feliç, la que sap allò que vol.

4. I a la societat?

Ara tenim més informació però continuem igual de perduts. Sempre hi haurà tabús. Hi ha coses que estan assumides, però culturalment seguim igual.

El títol de l’obra ens remet a un poema homònim, que parla amb mots amatents de l’experiència lectora: “per dins el paper és dens i la lletra neta / fa olor de tinta i al tacte resulta agradós”, però després de la qual en resta una experiència negativa: “la fascinació primera i més tard l’oblit, / la buidor de l’ànima davant del seu límit”. Per tant, la lectura esdevé un viatge orbital, tancat en si mateix, feliç per l’experiència que suposa però a la vegada incomplert. De la mateixa manera, fent-ne un ús metaliterari, Valls és conscient de les limitacions que suposa el seu propi llibre com a experiència incomplerta de la realitat que l’envolta: irònicament, l’expressió llatina del títol podria traduir-se com a “felicitat circumdant”, o “feliç en el món”, com ell mateix ha reconegut. La circumval·lació o l’esfera, doncs, té tres nivells diferents o possibles: el llibre, el món contingut en el llibre i el món exterior. I totes tres són criticades per igual.

Si la realitat no acaba de mostrar-se gaire afalagadora, ni que sigui en una experiència literària abocada al fracàs, tampoc és que els somnis hi ajudin gaire. El llibre s’inicia amb la primera part “El caçador de coloms”, que pren el títol d’un dels seus poemes, on se’ns parla d’un somni que esdevé la repressió d’un desig inconfessable: “Totes les nits el mateix / malson que em desvetlla brut però satisfet. / Culpable de sentir-me en pau”. El poeta i la humanitat s’identifiquen amb els coloms: “Alcem el vol un altre dia, sense ganes”. I malgrat el somni del caçador, les aus acudeixen a la plaça on potser moriran per buscar el pa d’un vell que també hi mor. Un altre somni, el de la llibertat, pot desvetllar inferns, com passa a “La fona”, on “la mort de Goliat no glorifica David, / més aviat el va degradant en un marbre estàtic”. Aquesta sensació de descontentament i ambivalència s’accentua amb altres aspectes, com la creació poètica a “Religió” (“Si les muses se m’empassen, sabré sense aire / sortir a la superfície? I com no perdre’m?”) o el caràcter crític a “El meu estil”. Aquest és, al meu parer, un dels poemes més importants de l’obra, perquè defineixen perfectament el pensament del poeta, que si bé justifica el seu esperit crític (“Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat / que s’espera després de l’agressió”), descobreix que la seva humanitat no és tan diferent de la de qui critica per una vida immoral (“Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me”). “La forma i el sentit” també esdevé clau per a l’exploració d’aquesta frustració creadora, que s’inicia i es clou amb una antítesi teòrica (“Tothom és bell, / (...) La bellesa és mentida”). En aquest, expressa que la bellesa i la lletjor són compatibles dins les persones (“sovint ens enfrontem per detalls mínims / i la crueltat que s’esperava al llinda fred / s’ennuega de bella precisió en la venjança”), i el reflex sempre és nostre, no pas d’algú altre, així com la neteja de la consciència sempre deixa petges. D’aquí la conclusió final, i d’aquí la sensació que la balança sempre es declina cap al cantó de la lletjor, capaç d’esguerrar qualsevol intent d’allunyar-se’n.

La Roser Amills Bibiloni (Mallorca, 1974) és periodista, editora i escriptora i, després d'un parell de premis i de col·laboracions en diverses revistes, s'ha decidit a fer poemaris, i amb aquest ja en van dos. Aquest segon poemari català publicat per la jove mallorquina és i serà la sensació del nou any, perquè fa una aposta ben forta.

Ella aposta per la naturalitat, per la normalitat i per ser més descarada. Sobretot, a l'hora de parlar de temes tan naturals com el sexe, eliminant tabús i presentant-se en societat com una dona senzilla, fàcil d'entendre i amb ganes de divertir. En aquest sentit, dedica la seva poesia a la dona feliç, que és la que sap allò que vol.

La nova Bibiloni no dubta a l'hora de parlar de "mugró, trempera, parrús, cigala", de "llençol bruts de tu", de "boca curulla de semen" o de "calces transparents de nylon que raspa esplendorós". La seva poesia té bon gust. Té el gust de les sensacions intenses. Té el "gust dolç i amargant i el salat i l'irreverent i el veritable".  

Ni feminista ni pornogràfica. Simplement, morbosa. Com la vida mateixa.

La vida el respecta
El temps el tracta bé
El noi envelleix bellament
Té tan bon caràcter.
És molt bona persona.
Tan jove i ja té el seny d’home.

És treballador, bo, valent
Segur que trobarà l’amor
d’una bona i bella dona com ell.
I junts faran el camí de la vida
Seran pobres o rics però
Feliços gaudiran
de la companyia i de la família.

De sobte el rellotge s’atura, un tro en el cel.
El noi ja és mort, anuncien les campanes.
El noi ha perdut la vida.
No ha tastat l’amor ni ha gaudit de la seva companyia.
El temps passa, la vida empeny.
Va tan ràpid el temps i és tan curta la vida.
 

Arriba l’hora de formar una família
Elles s’empolainen per trobar espòs
I ells fan de galls per les gallines:
Quan més estarrufats es posen
Més atrauen les lloques i les exciten.
La comèdia de l’amor està servida:
Feliços gall i gallina es mariden.
Després ve el criar els pollets
I el anar a cercar el gra de cada dia.
Els amants es fan vells i arriba la desídia:
Cada dia el mateix, cada dia crits i perdons
Amb reconciliacions sentides.

En el tercer acte la escena és austera.
Els anys passen, els pollets han deixat el niu
Gall i gallina ja fa temps que no es fan goig
però almenys es fan companyia.
Les fulles cauen com les seves plomes.
Recorden nostàlgics aquells temps de joventut
En que l’amor els acollia
Dies feliços de joventut eterna
On una vida es vivia cada dia i
Ara, cada dia, la vida se’ls esmuny una mica.

El teló ja ha catgut, l’escena és buida.
Mutis dels protagonistes.
FOSC.

Damunt la taula agonitza un simbomba amb mig trencada.
Sonen les cançons que hem rescatat de partitures velles.
Els plats i els coberts de festa descansen en calaixos tancats.

Sembla que avui tot torna al seu lloc. Però no t’ho creguis.
Algú ho ha dit a la televisió, però des d’aquí encara falta el millor.
El que la neu il·lumina mentre caminem descalços
d’asfalt, de soroll, de feina.

Tornarem a anar plegats dalt d'una muntanya o en una taula ben parada.
Deixarem que els passos se’ns emportin lluny
I quan mirarem enrere, només un instant,
somniarem que ja som lliures.

agafa’m la mà

apreta’m ben fort.

Si veus que no caic

però no et miro

o no hi sóc 

agafa’m el braç

abraça’m molt fort

recorda’m que no passa res

que els dies com aquest

duren el que dura el vent.

Et desitjo;
Un present imperible
amb l’avenir de la mà,
i un pretèrit futur
rivetejat d’or.

Ara no.

Encara que al teu terror li sembli

no és encara l’hora d’anar a dormir.

No, pare,

encara no

encara que tu t’ho creguis

que tu t’endinsis

que tu t’hi vegis:

Ara no. No encara.

Encara, doncs, l’altra cara,

dóna-li la volta a aquesta matinada

                                        [que no acaba

i parla’m de l’estiu que ve,

dels nebots que sí coneixeràs

de les passejades que compartiràs

                                            [amb mi

vora la platja

quan torni dels meus viatges.

Parla’m de l’estiu que ve, pare,

crida la primavera

ara que s’ha fet de nit,

ara que el sol no ens troba

ni a tu ni a mi.

que ma mare amania pacientment a la cuina

amb un remitjó d’ametlles del secà

que esclafàvem al corral amb martellades rítmiques.

El secà de Paterna, enllà pel Pla del Pou

al Camí Vell de Llíria, passant el Pixador,

on anàvem al Setembre a passar el diumenge.

Ens menjàvem les figues a sota la figuera,

el paquet de rosquilletes i els majors la mistela,

i tot ens semblava l’ambrosia dels déus...

I tornant als torrons, també me n'he recordat

del riu de paper de plata dels betlems,

les muntanyes de suro nevades de farina,

els deserts de serradura del taller del fuster

i la molsa que verdeja els hortets de la vall

-que plegàvem de l’obaga dels còdols i les sèquies-

on darrere d’un paller s’amagava el caganer,

i de la desproporció de les figures del pessebre

que barrejàvem amb indis i vaquers a cavall,

hi havia pollets que semblaven estruços

i els Reis de l’Orient, gegants dalt dels camells...

Torna el ritual de les compres extres,
per intercanviar regals a l’escalf d’un tió,
davant la mirada immòbil d’un Déu de pedra,  
que avui es fa Infant només per uns quants.                     

                                                                                                        
I torna una vegada més el cíclic misteri,                       
que ens somou els sentits quan arriba Nadal,                       
per recordar-nos l’esperit d’estimar.

Puc trobar a faltar alguna cosa que no he tingut mai? Rumiava per dins. Va decidir no pensar en foteses i seguir el seu camí amb un ull posat a l'espectacle celestial del seu damunt i l'altre a terra. Li va sobtar però, com la gent amb qui es topava durant el seu recorregut ignorava completament l'esplendor visual de la sortida del sol. Per disgust seu, noves inquietuds i nous dubtes li van venir al cap. Va preguntar-se si aquest poc o nul interès per part d'aquestes persones era fruit d'una manca de sensibilitat o tot al contrari. Potser gaudien de tal equilibri que els feia innecessari alimentar-se amb res més o posar atenció en quelcom que els pogués trencar l'harmonia, tal com li havia passar a ell només sortir de casa.

Intrigat, es va fixar millor en les cares i actituds dels vianants, i no li van semblar ni més equilibrats ni més harmoniosos que ell, alguns caminaven molt de pressa i amb la mirada fixada a l'infinit, d'altres parlaven per telèfon o escoltaven pels auriculars. Fins i tot n'hi havia amb aspecte enfadós i d'haver dormit poc, o directament amb ulleres fosques per atenuar tot el seu voltant.

Per fi, sorprenentment, esperant en un semàfor, un home tenia la vista encarada directament al cel. S'hi va apropar per observar-lo detingudament, volia d'endevinar els seus sentiments en aquells instants, doncs va pensar que potser es tractava d'una ànima bessona. Però la seva cara dibuixava un somrís molt allunyat de la nostàlgia, el seu rostre emanava esperança. Reconfortat, es va preguntar si alguna vegada seria capaç de mirar al cel de la mateixa manera.

Passats uns minuts el sol ja brillava amb força i la vermellor es va anar atenuant fins a desaparèixer. Els que l'havien menystingut van continuar exactament igual la resta del dia, els que havien sentit nostàlgia, aquesta potser els va desaparèixer o potser no, però per a ells aquell dia no seria un dia qualsevol.

1. Què significa "Esbós"?Fa un parell d'anys, asseguda al sofà de casa en una tarda qualsevol, vaig descobrir què amagava el mot esbós. Llavors vaig mirar cap a un costat i cap a l’altre, però com que estava sola a casa i no tenia ningú al costat per explicar-li la revelació de la paraula, vaig optar per riure fluix i entremaliadament i escriure el primer poema del llibre, que casualment ha quedat l’últim del recull.

2. És un llibre treballat?

Els qui em coneixen ja ho saben: estic captivada pels múltiples sentits ocults de les paraules. D'aquí, que el títol del llibre: L'esbós. El primer significat és obvi i evident. L’esbós fa referència al significat etimològic de la paraula: ‘primer disseny d’una obra artística’. I és que realment aquest llibre és el primer esbós del que espero ser, viure i escriure al llarg dels anys. Però que sigui un esbós de mi no vol dir que els poemes no estiguin treballats ni madurats. Al contrari. El llibre és la feina d’un parell d’anys i planys.

3. De què parla?

El segon significat és un joc de paraules senzill, resultat de treure l'apòstrof i l'accent i juntar totes les lletres. Aquesta acepció la vaig trobar molt encertada per un llibre en què molts dels poemes parlen de l'amor (o del desamor, més ben dit), de la sexualitat sense embuts, etc. Però a L'esbós també he volgut tocar temes socials com l'alzheimer, la caiguda de les Torres bessones o els serials de televisió.

A més a més, per tancar el cercle, he plantejat un llibre amb il·lustracions o esbossos dels poemes i el resultat ha estat sorprenentment satisfactori.

 1. T’agraden els cavallers? Quins t’agraden més?

El món cavaller i els seus paràmetres és molt atractiu, pel rigor moral. Fan allò que creuen que han de fer. M’atrau el seu estil de vida.

2.  Quines vides o històries has novel·lat? Per què?

Primer, vaig novel·lar la vida de Joanot Martorell, perquè creia que s’havia de rescatar. Després també la d’Anselm Turmeda, que és molt interessant perquè canvia de religió i es fa musulmà. Ara, en aquest últim, he novel·lat la persecució per part de la Inquisició de la Bíblia Valenciana. També vaig fer una novel·la juvenil sobre Arnau de Vilanova. 

3.  Tens una intenció didàctica?

No conscientment, però el fet de ser professor em porta a voler mostrar sempre alguna cosa.

4. Què suposa aquest llibre?

Encara que ho semble, no hi ha cap vocació de fer novel·les medievals. Simplement, va eixir perquè en tenia ganes.

5. Les teves novel·les poden arribar al cinema?

No estan pensades per fer-ho, però sí que hi ha vides que són cinematogràfiques.  De fet, en alguna ocasió n’hem parlat, concretament amb la meua novel·la juvenil “Els dimonis de Pandora”. 

6. Has fet còmics? 

No. 

7.  Ets fan del Quixot?

No especialment, tot i que m’agrada. En canvi, del Tirant lo Blanc sí, més aviat per deformació professional. 

8.  Com seria el Tirant actual?

Vols dir que el Tirant trobaria alguna cosa per la qual lluitar? És molt complicat. 

9. On t’agradaria viure aventures?

A mi ja em va bé la vida que porte. M’agrada fer classe, escriure llibres, imaginar i transmetre accions i situacions i estar amb la meua família. Què més vull? Eixa és la millor aventura que puc tenir. 

10. Quin personatge real mereix ser novel·lat?

Com a dolents n’hi ha molts. Qualsevol polític o gran empresari serien grans personatges de novel·la negra.  

Mig amagats sota els seus dits de fulles, una conversa no es vol acabar.

L'aigua del riu es branqueja com banda sonora de les paraules.

Sense adonar-nos del temps, se’ns ha fet de nit.

ha encés la meva imaginació,

i he jugat valent com quan era petit

amb vaixells de plàstic per bassals minúsculs,

resseguint les línies sinuoses del teu perfil.

Aprofitant el vent de llevant

he remuntat les onades del teu pit,

i he naufragat sota el teu ventre

allí on el pèl es transforma en fils d'or,

allí on l'horitzó traspassa les fronteres.

Fronteres del desig.

Quan vaig treure el cap de l'aigua
vaig veure entre els meus ulls entel·lats
dos arcs de sant martí i dues roses.

Llavors vaig mirar d'estirar dissimuladament un manat de cabells per veure tota la seva llargària i esplendor, però un sobtat moviment de cap, com si espantés un mosquit, m'ho va impedir. Entretant una son embriagadora es va anar apoderant de mi, marejat com estava de tanta serpentina. Vaig tancar els ulls i crec que vaig quedar inconscient durant uns segons, no n'estic segur. Aquella amalgama de pèls embolcallats sobre si mateixos no semblava fruit de la casualitat, potser era el resultat d'una complexa estratagema per hipnotitzar persones fàcilment impressionables i sensibles a les creacions de la naturalesa com jo.

Em va costar recuperar la normalitat després d'allò, de fet penso que no m'he recuperat. Visc obsessionat per les formes serpentejants i helicoïdals. Ja de bon matí, procuro agafar la mantega per a les torrades de manera que faci un rínxol a la punta del ganivet. A la oficina parlo per telèfon acariciant l'enrotllat cable que surt de l'audiòfon, i procuro fer punta amb una maquineta a tots els llapis possibles, per gaudir de la curvilínia brossa resultant. A l'hora de dinar miro de preparar uns deliciosos fusilli sempre que puc, o en el seu defecte alguna pasta de formes sinuoses. Amb la vista posada en les dotzenes de caps amb cabells ondulats que deambulen pels carrers torno cap a casa, i tot i tenir un modern i veloç ascensor, m'agrada pujar a peu fent giragonses per l'escala. Per sopar acostumo a acompanyar amb una escarola ben arrissada els meus plats, i sovint em poso a la tele curses de fórmula u abans d'anar a dormir, per relaxar-me amb les seves tancades corbes asfaltades. M'estiro al llit pensant en les molles del matalàs que em suporta, i desitjant somiar amb el país dels rotlles.

No sé quan em durarà aquesta fal·lera, potser és temporal, com aquella vegada que em vaig obsessionar per les formes rodones, una nit de lluna plena. O com aquella altra, quan em volia apropar al cel i li donava un mà de pintura blava a tot el que se'm posava per davant. Suposo que estaré així fins que algun altre prodigi de la natura tingui un efecte pertorbador sobre mi, i això podria ser aviat, molt aviat...

Els seus textos poètics han estat inclosos en les publicacions col·lectives Erotisme som tu i jo (2007), La Catosfera Literària (2008) i Volen versos (2009). Ha rebut els premis Margarita Wirsing Bordas (2007), XXXII Jocs Flors de Les Corts (2008), Grau Miró de Tanka (2008) i Rafael Safari de l’Alguer.

Per tastar la seva POESIA en majúscula, recomano adquirir i llegir el seu llibre, que serà presentat ben aviat a Barcelona. Mentrestant, us en podeu fer una idea amb aquest poema:

Jugo a fer equilibris pels racons del cos
més enllà de la imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la dolcesa.
I si se m’esborra el rastre?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida.

Em sento mar amenaçador
gronxant navegants aterrits.
Sóc una calmada riera
que refresca els esperits.

Em sento una illa en el món,
sóc una roca salada.
Vull desfer-me i diluir-me
en la immensitat de l’aigua.

De res no em serviran
les paraules d’ànim,
quan arribi
al llindar de la porta
m’hauré d’encarar
el que sóc.

Ningú pot viure
ni parlar per mi.

Però el missatge és contundent:
“Estima’m a mi,
no estimis a cap altra”.

I com qui espera la valentia
per insultar al germà,
ara cerco la foscor,
però no en tinc prou amb la nit,
em calen més excuses.

Si te’n dono a tu, d’amor,
no en puc donar a cap altra?

He canviat de mestres,
dicto unes noves regles:
“Estima’t a tu,
no estimis a cap altra”.

Tranquil·la, amor,
tu hi ets en totes.

La que no hi sóc tota sóc jo!

1. Què és "Bèsties i bestioles"?
 
És el meu novè llibre de versos sobre la natura, amb fotografies a tot color, i amb informació científica, i de cultura popular i literatura.

2. Quines bèsties hi podem trobar?
 
N'hi ha cinquanta-sis. Mol·luscs, aràcnids, crustacis, insectes, peixos d'aigua dolça, amfibis i rèptils. Del cargol bover a la papallona rei, de la truita de riu a la salamandra, de l'escorpí groc a la serp blanca...

   
3. Quin format té el llibre? Quin interès té? A qui va adreçat?

Format: 15.5x23.3 cm 

Interès: crec que pot ajudar a conèixer i a estimar la natura, la llengua, el país, o, simplement, gaudir amb imatges i versos...
   
Va adreçat a tothom qui el vulgui llegir (M'agradaria especialment que el fessin servir a les escoles. Sé que hi ha escoles que ja ho fan amb els altres llibres meus sobre la natura.)

4. Què prefereixes, text o imatge? S'està perdent el lèxic referit al món rural i natural?
 
Text, naturalment, però sense la imatge el llibre seria una mica pobre. Tots els 9 llibres que, fins ara, he fet d'aquesta sèrie naturalista, han estat ben il·lustrats. 
 
Es perd, dissortadament, el lèxic del món rural i cada vegada s'està empobrint i embastardint més la llengua catalana i veig que els mitjans i professionals que haurien de normalitzar-la en tots sentits, amb les honroses excepcions de rigor, tant se'ls en fot...

5. Has escrit molt sobre la natura, d'on ve aquesta vocació?
 
Sóc fill de pagesos i de petit ja m'atreien fortament els ocells, les herbes, els arbres, els mamífers, la terra...
 
  
6. Què penses de versos.cat?
 
No conec gaire aquest web, ja em perdonareu, però penso que tota feina ben feta a favor de la llengua i de la cultura catalanes és benvinguda.

1. Per què aquest llibre? Per què aquest títol?
Perquè des de fa 32 anys he inclòs el racisme en la meva llista d'anacronismes inexplicables; i el títol, perquè fa 32 anys un company de feina va ser insultat gratuïtament al carrer amb aquest insult (Traduït: 'you black bastard') davant de les meves orelles.

2. Qui rep més acituds racistes, les dones o els extracomunitaris?

Les dones reben actituds masclistes, no pas racistes (o bé les dues coses, tot i que són diferents). Sembla que els extracomunitaris de fenotip no europeu són els que més insults reben. Els argentins o els canadencs, però, sent majoritàriament de fenotip europeu, no en pateixen tant.


3. Què diries al president Sarkozy respecte al tema dels gitanos?

Que demostra fins a quin punt el concepte identitari francès no s'ha pogut desencastar-se de les actituds racistes tan acceptables en aquell país - i bona part d'Europa - abans de la Segona Guerra; que el que importa d'un delinqüent és que delinqueix, no pas el fet que sigui d'una determinada ètnia; que és dolent, però molt dolent, compilar llistes de persones segons la seva ètnia. Obvietats, vaja.

4. Com és "Negre de merda"? Què hi podem trobar?

Hi trobareu una brevíssima història dels orígens del racisme; una descripció encara més breu de què és; unes quantes mostres de cap on ha portat, històricament; la seva trajectòria a Catalunya; i una demostració dels últims descobriments històrics i genètics sobre el desenvolupament de la humanitat, que demostren clarament que el racisme té tants fonaments científics com les flors de Bach.


5. Els blaugranes en cadira de rodes estan discriminats?

Sí. El Camp Nou és un dels camps de futbol més coneguts del món. I no hi ha accessos viables per a la gent que va amb cadires de rodes. Això fa que sigui únic.

6. Quins altres col·lectius ho estan?

Els anarquistes pels periodistes, els romanesos gitanos pels romanesos paios, tots els romanesos per Sarkozy i Sánchez-Camacho, els africans pels saudites...La llista és interminable, però només en uns quants casos hi ha un contingut racista i per tant, eliminacionista, mortal.


7. És veritat que els europeus ens sentim superiors? Per què?

Jo diria que tots els europeus són ENTRENATS per sentir-se superiors, ni que sigui subliminarment: que sí els invents, la tecnologia, els 'descobriments' dels altres continents... Els europeus viuen embolcallats en una història inventada per ells mateixos que creuen que és netament objectiva. Aquest és el problema, aquest peix que es mossega la cua: som els millors perquè som europeus, som europeus perquè som els millors...Per això, al llibre, resumeixo un llibre de Jared Diamond que explica exactament perquè els europeus som com som.  

La seva intenció no era un altre que allargar la durada de les pampallugues dels homenets verds, uns deu segons més. Es va aturar davant d'un semàfor verd, i va esperar a que canviés. No ho va fer, en canvi, l'homenet es va ajupir, es va penjar amb les mans sobre la part més baixa del semàfor i es va deixar anar cap a terra. Per fi! Va cridar l'homenet, entonant una rialla amb un to gamberro que a en Joan no li va agradar gens. Torna cap a dalt!, em duràs la ruïna! Li va cridar. No hi va haver manera. L'homenet, de cames curtes i puntejades, corria de valent tenint en compte la seva mida. Va obrir una petita porta situada en una estructura del carrer, a dins hi havia una amalgama de fils de colors i circuits. Va entrar a dins, es va sentir una fressa elèctrica i tots els semàfors es van apagar. L'homenet va sortir per la mateixa porta, fumejant una miqueta pel cap, i la llum va tornar als semàfors però tots els homenets verds van lliscar cap a baix. En Joan no sabia on amagar-se, anava observant els esdeveniments en un segon pla. Rememorant el codi del seu virus informàtic es va lamentar de no haver repassat les instruccions, i de no seguir els estrictes mètodes lògics i eficients de programació que havia après durant la seva formació.

En un obrir i tancar d'ulls, la plaça de la vila es va omplir de ninots verds, en una mena de manifestació espontània. Als que la desconnexió els havia enxampat fent pampallugues, caminaven amb dificultat, de vegades s'encallaven i un dels col•legues els havia de donar un calbot per reanimar-los. Altres s'endollaven a la xarxa elèctrica i es posaven d'un color verd fluorescent, després seguien avançant en un clar estat d'embriaguesa. A alguns els donava per situar-se als encreuaments i dirigir el trànsit, creant veritables embolics, doncs aquests homenets només saben deixar passar a tothom, vinguin d'on vinguin.
El batlle els va rebre, amb els ulls ben oberts i gotims de suor al front. Que voleu! Torneu als vostres llocs!
El xivarri va donar pas a un breu murmuri, i després al silenci. L'homenet de l'encreuament del carrer gran amb la rambla feia de portaveu.
Volem deixar de pampalluguejar!, ens dona mal de cap. Si si! Fora les intermitències, cridaven els altres.
I volem descansar!. Dos minuts de cada set. Si si! Estem cansats, confirmava la verda multitud.

I volem donetes verdes!, però no n'hi ha prou amb dibuixar una faldilla triangular com als lavabos, han de tenir forma de doneta! Si si! Donetes verdes, volem donetes verdes, bramaven tots.
Finalment, volem una vegada al any, tal dia com avui, fer una festa tots plegats. Si si! Festa, festa!
I la xerinola es va tornar a desbordar.
Una setmana després, tots els semàfors amb homenets del municipi van ser substituïts pels típics de llums rodones verdes, vermelles i taronges. Ells però, es van quedar deambulant pel poble, el qual va esdevenir un atracció turística de primera categoria.

Pel que fa a en Joan, va passar un mes i un dia a la garjola, acusat de desordre públic i cyberbruixeria. El van deixar anar amb la condició que marxés a viure a qualsevol poble sense semàfors, la qual cosa el va satisfer enormement. Actualment treballa en un important projecte de realitat virtual. Sembla ser que la part virtual li va força be, en canvi sol tenir certes dificultats amb la realitat.

L’aigua s’encasta contra els cabells i aigualeix idees,
i desitjos.

S hi apaga el foc i en surt la cendra. I aquesta cendra s'escola, al seu torn, dins el cap
i enterboleix la mirada.

I, de sobte, topem amb una i altra soca per tornar a caure,
sota la pluja.

Quan es fa de nit, els núvols s'emporten els núvols d’aigua.
Hi sobreviu la lluna, persistent.