David Caño

La llibertat

La llibertat és un estat permanent
sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l'intent,
és sincerar-te.

La llibertat és conviure
amb el desordre del desig
i no justificar-te,
és blasfemar
i fugir dels visionaris,
és condemnar-te a l'oblit
dels capatassos,
és dignificar mots tals com
Revolució, Insurgència,
Autoorganització.

La llibertat és desmitificar
i fer caure totes les estàtues,
és suprimir, definitivament, la falsa amistat
amb traïdoria,
és profanar la voluntat de control del misticisme,
és oblidar el pecat, la mala consciència,
els remordiments de la moral
perversa, que t'han incultat en escoles tenebroses
com palaus,
com presons,
                         amb patis enormes
on només podies donar voltes.

La llibertat és un hemiscicle buit,
un mentider coix, un dictador mut,
una rumba dansant al voltant d'una foguera,
les calces de la cambrera fent de bandera
                                                          negra
a l'estenedor de les il·lusions
complertes, de les utopies acabades,
de les conviccions que han deixat de presumir,
de les cançons que han deixat de ser himnes,
mentre l'últim ideari ens escalfa els peus,
i ens ajuda a fer el sopar...

La llibertat és treballar poc i llegir molt,
és abandonar el llibre sempre que puguis,
és suprimir el prefix de la paraula sexual,
és estimar i punt.
És descobrir el plaer i potenciar-lo,
és emancipar-te del tedi,
és la vida juganera,
creativa, la pervivència del dubte,
l'abolició de la condemna,

I tu, de quin color dius que és
la llibertat?

Altres poemes de David Caño

Tigre de paper

Potser és ara que l’acord seria raonable,
vivint d’exilis permanents sense fugida,
en una terra llaurada de derrotes,
de monuments que han envellit com la memòria,
de rèmora de tants records que sanglotegen,
de condicionals que ressonen però no ofenen,
i miratges que ens retallen les pestanyes,
metàstasi d’un mal que no té mare,
sols aquest rugir felí de lletra impresa,
d’un vessar de versos que es beuen en sa plaça,
intercanviant l’alè i el gust per la novella,
giravoltant el blau d’una subordinada,
i copulant amb l’entelèquia de qualsevol possible,
ratllant llangors, aniquilant promeses,
essent

l’enderroc d’un reu que riu la seva fi.

INICI
Vés al poema sencer

Tigre de paper

Potser és ara que l’acord seria raonable,
vivint d’exilis permanents sense fugida,
en una terra llaurada de derrotes,
de monuments que han envellit com la memòria,
de rèmora de tants records que sanglotegen,
de condicionals que ressonen però no ofenen,
i miratges que ens retallen les pestanyes,
metàstasi d’un mal que no té mare,
sols aquest rugir felí de lletra impresa,
d’un vessar de versos que es beuen en sa plaça,
intercanviant l’alè i el gust per la novella,
giravoltant el blau d’una subordinada,
i copulant amb l’entelèquia de qualsevol possible,
ratllant llangors, aniquilant promeses,
essent

l’enderroc d’un reu que riu la seva fi.

INICI
Vés al poema sencer

Des de la platja d’en Goixa

A on van a morir les esperances quan l’evidència et clava l’última abraçada?
La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com s’allunyen els trens feixucs del desengany.
Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han contradit?
I el desig?
La sinceritat és el rostre d’un desconegut i el seu selecte afany de transformista.
La por només per necessitat. El mirall per convicció.
Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?
I la del futur que mai no havies imaginat?
Nega mil vegades el teu sentit de la culpabilitat, els actes són rememorables o no són.

La solitud és una platja deserta, els trens carregosos que s’allunyen deixant un rastre fi i allargat d’amargor.
L’hostal, avui, segueix ensorrant-se, com sempre.
L’amor, un present sense cap conjugació.

Vés al poema sencer

XVIII

A on van a morir les esperances quan l’evidència et clava l’última abraçada?
La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com s’allunyen els trens feixucs del desengany.
Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han contradit?
I el desig?
La sinceritat és el rostre d’un desconegut i el seu selecte afany de transformista.
La por només per necessitat. El mirall per convicció.
Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?
I la del futur que mai no havies imaginat?
Nega mil vegades el teu sentit de la culpabilitat, els actes són rememorables o no són.
La solitud és una platja deserta, els trens carregosos que s’allunyen deixant un fil fi i allargat d’amargor.
L’hostal, avui, segueix ensorrant-se, com sempre.
L’amor, un present sense cap conjugació.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de David Caño

Més articles